dimecres, 20 d’abril del 2011

La Diada de Sant Jordi a la Cultura i Literatura Catalana.

Aprofitant el gran esdeveniment que se celebra cada any a la nostra terra amb motiu de la glòria del llegendari cavaller Sant Jordi, he decidit dedicar una entrada a aquesta festivitat. En primer lloc, s’exposaran els orígens del cavaller i la celebració i, en segon lloc, se seguirà l'evolució de com han tractat la llegenda els poetes catalans al llarg dels segles.

Des del punt de vista dels orígens, la llegenda explica que el cavaller Jordi era un soldat romà de la Capadòcia (Turquia) que, després de mostrar un gran coratge, va formar part de la guàrdia personal de l'emperador Dioclesià. L’any 303, l’emperador va ordenar que es perseguissin els cristians. En Jordi decidí confessar-li que era cristià, ja que s’oposava a complir la missió assignada, motiu pel qual fou torturat i executat. Des de llavors, aquesta gesta s’estengué per Europa i Sant Jordi va ser considerat màrtir per les esglésies cristianes. De manera semblant va ocórrer amb la llegenda que atribuí al cavaller Sant Jordi la mort d'un drac esfereïdor per alliberar una princesa indefensa. La tradició catalana situa aquesta llegenda a Montblanc.

Pel que fa a la tradició de la festivitat, al segle XV ja es té constància a Catalunya d'una fira de roses per Sant Jordi als voltants del palau de la Generalitat de Catalunya, fet que fa pensar que la tradició d’obsequiar les dames amb una rosa ha de ser força més antiga (potser es remunta als temps de la lírica trobadoresca). A més, és durant aquest mateix segle quan l’escriptor Jaume Roig creà un poema dedicat al llegendari cavaller.
La veneració al sant es troba documentada a Catalunya des del segle VIII; però no fou fins a finals de l’edat mitjana que es va anar popularitzant. Cal dir que els altres territoris que formaven l’antiga corona catalanoaragonesa també celebraven aquesta festivitat. Concretament, a València va començar a celebrar-se el 1343, i a Mallorca, el 1407. La Generalitat de Catalunya al 1436 va proposar-ne l'oficialitat, la qual va ser confirmada el 1456. Malgrat ja la importància del fet, no fou fins al XIX, quan la festa prengué un to més patriòtic. La tradició de regalar un llibre als enamorats va sorgir a partir del 7 d’octubre de 1926, en commemoració del naixement de Miguel de Cervantes.

Finalment, cal destacar la importància d’aquesta temàtica, ja que poetes com Jaume Roig, Joan Maragall, Josep Maria de Sagarra, etc. van elaborar diferents poemes mostrant les gestes del cavaller llegendari, així com la tradició de regalar roses a les estimades. A continuació els trobareu recreats en el power point. També, seguidament, trobareu un vídeo on s'explica detalladament tota la tradició de la diada i el cavaller, que us recomano plenament si voleu conèixer una mica més aquesta gran figura.

dimecres, 13 d’abril del 2011

La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Una actitud inconformista davant la vida.

No és cap novetat que el modernisme fou uns dels moviments més esplendorosos de la literatura catalana. Fa uns mesos vaig publicar una entrada sobre Joan Maragall que, a opinió meva, és un dels representants clau del moviment, però també de la poesia catalana. He decidit, doncs, avui citar un altre autor del moment, potser no tan conegut com l’anterior, però no menys important: Josep Pous i Pagès.

La seva obra més representativa és La vida i la mort d’en Jordi Fraginals. A primer cop d’ull, pot provocar als estudiants una sensació d’indiferència, ja que el propi títol mostra el final de l’obra (almenys jo ho vaig pensar quan la professora de Llengua Catalana ens va dir que seria lectura obligatòria). Aquest prejudici inicial cap a l’obra va canviar a mesura que anava llegint el llibre, ja que, tot i tenir 16 anys, quan vaig arribar a l’última pàgina de l’escrit, una llàgrima em regalimava per la cara. 

Aquesta obra que tant m’eclipsà en plena adolescència va ser escrita pel ja esmentat autor Josep Pous i Pagès, nascut a Figueres l’any 1873. Tot i que va emprendre el camí a la dramatúrgia, conreà, també, altres gèneres literaris. Destaquen obres com Les empordaneses, Al marge de la revolució i la guerra, i la pròpia que es tractarà a continuació.

La vida i la mort d’en Jordi Fraginals (1912) ha estat considerada una obra essencial de la prosa modernista i una de les grans novel·les de la literatura catalana del segle XX. El seu protagonista, en Jordi, rebel i inconformista, és un home que intentarà construir el seu propi destí, oposant-se primerament a la carrera eclesiàstica que la tradició familiar li reserva i, en últim lloc, a un càncer, davant del qual opta pel suïcidi com a única sortida lliure.

Així doncs, aquesta obra és una plasmació completa de les teories individualistes del modernisme, les quals plantegen un problema d’abast universal: el de la llibertat humana enfront del determinisme de l’ambient.  Segons l’estudiós Jordi Castellanos: Pous i Pagès ha escrit una gran novel·la didàctica –moralitzadora, en el bon sentit del terme– estretament lligada a les seves actituds polítiques i socials, com a home i com a intel·lectual. Ha subordinat l'art a l'ensenyament i, per això, en un clam de regeneració, ofereix un model de lluita i de superació humana per estigmatitzar el caos que ens envolta: l'individu –cadascun dels individus– és l'única arma que té la humanitat per construir-se la seva pròpia història. (Jordi Castellanos. "Pròleg" a La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Barcelona: Edicions 62, 1979). 

Com podem construir un camí en la nostra vida si no tenim llibertat? La vida i la mort d’en Jordi Fraginals ens ensenya a ser forts i enfrontar-nos als entrebancs que la vida ens depara, mostrant-nos sobretot tal com som, pensem i creiem. Aíxi és com evolucionem i construïm la nostra pròpia personalitat

dilluns, 4 d’abril del 2011

Guillem de Berguedà. Un trobador sense escrúpols.

Queda demostrat si us heu mirat les entrades del meu bloc, que escric força sobre obres i autors medievals, la meva temàtica literària preferida. Avui he decidit escriure sobre Guillem de Berguedà (1138-1196) que, com anireu observant, fou un personatge ben peculiar. D’una banda, és considerat com un dels millors trobadors catalans de l’edat mitjana. D’altra banda, sorprenen les accions que cometé durant la vida i les enemistats que es va anar guanyant. Procedia d’una família noble, era el fill primogènit de Guillem, vescomte de Berguedà
Aquest personatge va ser empresonat per diversos delictes abans de l’any 1175, però no va ser fins a aquest mateix any que fou perseguit per les autoritats del regne, ja que matà a traïció Ramon Folc, vescomte de Cardona. L’assassinat, clar està, va portar conseqüències immediates i Guillem va haver d’amagar-se i fugir; a més de suprimir-li el títol de vescomte que li corresponia com a fill gran. Davant del panorama en què es trobava buscava refugi entre els seus parents i amics, però tots l’abandonaren perquè violava les mullers, les filles i les germanes.

Es conserven 31 poesies de Guillem de Berguedà. Normalment, quan es parla dels escrits dels trobadors, la gran majoria solien tractar l’amor i anaven dedicats a donzelles, majoritàriament inaccessibles (veure entrada dels Trobadors), però en el cas de Guillem de Berguedà els seus escrits passaren a la prosperitat, ja que tractaven principalment de l’odi. Anem a veure’n alguns exemples.

En primer lloc, va escriure 5 sirvantesos contra Ponç de Mataplana. La família de Berguedà depenia de la família Mataplana per raó de certs feus: Cançoneta lleu i plana, lleugereta, sense pretensions, jo faré del meu Marquès, del traïdor de Mataplana, que és d'engany farcit i ple. Ai, Marquès, Marquès, Marquès, d'engany sou farcit i ple. Guillem critica i es burla del seu aspecte físic i el titlla d’homosexual: Marquès, és ben boig qui es vana de fer migdiada amb vós sense calces de cordovà. Cal dir, que quan Mataplana morí, el trobador es penedí de tot el que li havia dit i decideix dedicar-li un plany.

En segon lloc, perduren 4 escrits contra el bisbe d’Urgell, Arnau de Preixens, el qual estava enemistat amb Arnau de Castellbò, amic de Guillem: Vull fer un nou sirventès en rima estranya d'un fals coronat d'Urgell, que Deu esgarri, que porta major martell que un mul d'Espanya. Acusa el bisbe de violador, d’homosexual i eunuc: que els homes fot mentre dormen, que jo ho sé ben certament perquè n'ha emprenyat més de cent.  Per acabar-ho d’adobar incita en un escrit a l’arquebisbe de Tarragona perquè el destitueixi del seu càrrec eclesiàstic Pregaré l'arquebisbe de Tarragona i no el tindré per lleial si això no em dóna: que li llevi la porpra i que el deposi.

En tercer lloc, tampoc es queda curt citant Pere Berga, el seu veí, el qual li dedicà 3 sirventesos més. S’enemistà amb ell pels límits de les seves terres. Els escrits són cantats per la seva dona, la qual el tracta d’avar, traïdor i cornut: Gentilment li vaig posar les banyes al caperó // A vós m'atorgo, bona dama de Berga: vós sou or fi, i vostre marit merga.

Així doncs, ja heu pogut comprovar de quin peu calçava el nostre trobador. Sota, us deixaré un parell d’enllaços interessants. Primerament, el popular sirventès Cançoneta lleu i plana de Titot i finalment, un vídeo en què el mateix Titot ens explica aquesta figura literària.





Poesies de Guillem de Berguedà