viernes, 18 de febrero de 2011

Provençal: llengua vehicular de la poesia trobadoresca.

És curiós estudiar la literatura catalana medieval, ja que és l’única literatura romànica en què es troba una clara separació lingüística entre la prosa i la poesia. Mentre que la prosa, des dels seus orígens, sempre serà en llengua catalana; la poesia, en canvi, tant culta com popular, es conreà únicament en occità. CoRedactam ja es va esmentar en una entrada anterior, no serà fins al s. XV, amb Ausiàs March que s’experimentarà un profund canvi, ja que per primera vegada s’escriurà poesia plenament catalana. Aquesta entrada pretén exposar, a grosso modo, les característiques principals de la lírica trobadoresca catalana.

La poesia trobadoresca sorgí al sud de França, a la cort de Poitiers, a finals del s.XI, la qual s’expandí cap a Itàlia i Catalunya; tot i sorgir al s.XII, la seva màxima esplendor serà durant el s.XII-XIII. El fet de ser trobador suposava un prestigi, ja que podien aconsellar grans senyors i gaudir d'una confiança que en altres circumstàncies no haurien tingut.  El trobador no només redactava el text  de la poesia, sinó que també componia la música amb la qual aquella havia d'ésser difosa per mitjà del cant. Així doncs, el trobador era músic i poeta a la vegada.

Els trobadors van elaborar una concepció platònica de l’amor, anomenada amor cortès (fin’amors) que consisteix en un triangle amorós entre la dama, el trobador i el marit (midons, hom i gilós, basat en  la relació de vassallatge tan present en l’època. Així doncs, en l’amor cortès, el trobador esdevindria vassall de la dama. Si la història d’amor entre ambdós prosperava, mantenien el seu amor en secret,  atès que hi havia els lausengiers, encarregats de vetllar perquè la dama mostrés fidelitat al seu marit, pul·lulen constantment a l’aguait. Per aquest motiu, el trobador emprava un pseudònim (senhal), sota el qual s'amaga l'identitat de la dama.  
Tot i que la  poesia trobadoresca era, principalment, de temàtica amorosa, també podia centrar-se en altres aspecte com: la política, la moralitat, etc. Per tant, existien diferents gèneres trobadorescos com, la cançó, on el trobador expressava el seu amor cap a una dama; el sirventès, poesia moralitzadora, política o d’atac personal; el plany, una lamentació fúnebre que plora la mort d’algun personatge destacat; l’alba, on es descriu la separació dels amants quan surt el sol; la pastorel·la, la qual explica la trobada entre una pastora i un cavaller que l’intenta seduir; i finalment, la tensó, un debat entre dos trobadors respecte un tema determinat.

Els trobadors principals de l’àmbit català, els qual s’ha esmentat que sempre escrivien en llengua occitana, són: Guillem de Berguedà, Cerverí de Girona, Alfons I, Guerau de Cabrera... entre d’altres. Al llarg del bloc aniré parlant de cadascun d’ells, ja que alguns tenen poemes ben coneguts.

Tot seguit, trobareu un power point on s’exposa més detalladament tot el context històric i literari d’aquesta època tan esplendorosa per a la poesia.


domingo, 13 de febrero de 2011

Joan Maragall. Una figura emblemàtica per a la cultura catalana.

El bloc de Viu la literatura Catalana no pot deixar de fer referència a Joan Maragall, ja que, com tots deveu ja saber, aquest 2011 commemora els cent cinquanta anys del naixement i els cent anys de la mort del poeta. Per aquesta celebració s’han preparat exposicions, rutes, espectacles, etc. Maragall és una de les figures indiscutibles de la literatura catalana i un personatge encastat en un dels moments més importants de la història.

 La poesia del període modernista català està clarament marcada per l’estil i les idees de Joan Maragall. Nascut a Barcelona el 10 d’octubre de 1860, fou autor d’una sèrie de poesies ben emblemàtiques per a la cultura catalana. Tot i que se’l coneix popularment com a poeta, no podem oblidar que també és autor d’assajos d’interès polític, ideològic i cultural.

La familia de Maragall gaudia d’una certa comoditat econòmica, disposava d’una petita indústria textil, és per aquest motiu que el pare del poeta volia incorporar-lo ràpidament al negoci familiar. Maragall, però observà que la seva vertadera vocació no era treballar a la fàbrica del seu pare i, finalment, el seu progenitor li va pagar els estudis de la carrera universitària de Dret. A les notes autobiogràfiques ens descriu com se sentía quan el seu pare el va incorporar a l’empresa:

“(...) vaig acabar el Batxillerat i vaig començar a ésser infeliç. (...) Vaig ser bruscament arrencat de davant dels llibres i col•locat davant de la tauleta del treball en la indústria a què venia destinat, i posat, en cert modo, en la condició de poc més que un aprenent El cop fou terrible i retrunyí en tot el meu ser, i d'aquell desballestament d'aspiracions contrariades s'alçà, portant l’estendard de la rebel•lió, ma passió per la poesia [...]. L'amor a la poesia es manifestà en una espècie de fúria per a omplir de munió de versos, amb fecunditat verament assombrosa i en tots els ratos que podia robar al treball, llibretes que amagava entremig d'altres més prosaiques i plenes de números referents a la nostra indústria.

(Joan Maragall Notes autobiogràfiques. A: Gabriel Maragall (1988). Joan Maragall: esbós biogràfic. Barcelona: Edicions 62)

El 1891 es casà amb Clara Noble, amb la qual va tenir tretze fills, i començà, aquest mateix any, la seva col•laboració en L'Avenç, on publicà alguns poemes i un article sobre Nietzsche. A partir del 1892 Maragall esdevindrà el capdavanter indiscutible dels nous aires de modernitat que circulen per Barcelona. Disposarà de diferents plataformes de llançament per proclamar-se seguidor del moviment modernista. Per un costat, revistes com: L'Avenç i Catalònia. Per un altre costat, les festes modernistes de Sitges, el Teatre Íntim i les societats corals.

Joan Maragall va exposar, també, la seva concepció teòrica sobre la creació poètica i el concepte de l’art en textos com ara Elogi de la paraula i Elogi de la poesia. Aquest pensament es basava en la paraula viva, la qual adment que el homes purs (els poetes) que viuen atansats a la natura, expressen el batec diví de la vida i la bellesa per mitjà de la paraula, que es converteix en poesia després d’una experiència de contemplació. Així, la poesia ha de reunir unes condicions ideals: l’espontaneïtat, la puresa i la sinceritat. Per tant, dit amb altres paraules, defensa la teoria de “dir les coses tal com ragen quan ragen en estat de gràcia”.

Joan Maragall morí a Barcelona el 20 de desembre de 1911. Les seves poesies més conegudes són: La vaca cega, Els tres cants de guerra, el Comte Arnau, Oda a Espanya, el cant de la senyera.

A continuació, deixo una sèrie de recursos perquè pugueu ampliar els coneixements sobre l’autor.
Edu3.cat

Joan Maragall
Veure més presentacions de Sílvia Montals.

Auca Joan Maragall (PhotoPeach)



Poemes de Maragall musicats: http://www.uoc.edu/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Poeta?autor=139

lunes, 7 de febrero de 2011

Senyoria: una novel·la de la Barcelona del s. XVIII

Jaume Cabré és un conegudíssim escriptor català actual, nascut l’any 1947. Es va llicenciar en Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona. Ha compaginat l’ensenyament universitari amb la seva gran afició: escriure. Més tard, va incorporà una nova faceta profesional: l’escriptura de guionatge televisiu i cinematogràfic amb produccions com la mítica Estació d’enllaç i Ventdelplà (entre d’altres).
Avui faré referència a l’obra de Senyoria, en la qual els seus personatges, les situacions i el propi context històric (edat moderna) formen un mosaic amb força dosis d’humor i ironia. Segons Cabré: Senyoria és una reflexió sobre la relació entre l'home i el poder, sobre la justícia i la idea del pecat lligada a la del càstig. L’obra es pot definir, d’un costat, com una novel·la políciaca, basada en un doble crim; i per un altre costat, una recreació histórica de la corrupció política i social de la Barcelona de Carles IV.
 Tot comença l’any 1799 a la ciutat de Barcelona, la qual viu sota el regnat d’una monarquia fidel de principis de l’antic règim. Descobrirem dos protagonistas totalment oposats entre ells. D’una banda, en Rafael Massó, regent civil de l’audiència de la ciutat; d’altra, l’Andreu Perramon, acusat injustament d’un crim que no ha comès, haurà de lluitar per demostrar la seva innocència.
A la novel·la apareixen retratats tots els estaments governants de l’època, des del mercantil al militar, passant per la justícia, el clergat i l’aristocràcia. L’autor combina l’estil indirecte amb el punt de vista subjectiu dels personatges i els incorpora a la veu narrativa, fet que provoca que els lectors tinguem una visió calidoscòpica de les accions i dels processos mentals de cada personatge. Cal esmentar que, el temps cronològic es basa en el flash-back.

La traducció francesa de la novel·la Senyoria ha estat distingida amb el premi Mediterranée 2004 a la millor novel·la estrangera publicada al país veí.

Segons Ramon Pla Arxé, un professor de la Universitat de Barcelona molt apreciat, comenta: Senyoria és una bona novel·la d’intriga que manté l’interès gràcies a uns personatges molt ben perfilats, a una ambientació excel·lent de l’època en què succeeixen els fets, i per damunt de tot a la perícia narradora del seu autor, i això ho aconsegueix en part per l’estructura desordenada del relat que ens porta a no saber on estem situats cronològicament fins que no se’ns aclareixen algunes situacions ben avançada la trama.

Us convido a llegir aquesta obra. Estic segura que no us decebrà!