martes, 24 de mayo de 2011

Fra Vicent Ferrer. Una figura peculiar del s.XIV

Amb motiu dels deures que havia de preparar per aquest divendres del meu curset de Didàctica de la Llengua Catalana, aprofito per publicar-los com entrada. El tema que havia de treballar era Vicent Ferrer i la seva oratòria. Com que la síntesi realitzada és força llarga, intentaré fer-ne un breu resum.

Primer de tot, cal dir que la figura de Sant Vicent Ferrer sempre és presentada com un savi mestre en teologia, escoltat per tot Europa. Aquest personatge mai no pretengué pas ser un literat, ni tampoc tenir cap ambició artística, l’única cosa que cercava en els seus sermons era arribar al cor dels que l’escoltaven i portar-los pel camí de la fe i de la pietat.

Pel que fa la seva biografia, Vicent Ferrer, va néixer a València el 1350. Durant la seves joventut estudià Lògica, Filosofia i Teologia. Quan el cardenal Pere de Luna fou elegit Papa a Avinyó, amb el nom de Benet XIII,  fra Vicent s'incorporà a la cort pontifica de Roine on hi visqué fins al 1398, any que decidí instal·lar-se al convent de dominicans, on cau malalt. Durant el transcurs de la malaltia experimentà l’aparició Sant Domingo i Sant Francesc agenollats davant de Jesús, el qual li tocà la galta i restà miraculosament guarit al mateix temps que li encomanà la missió d’anar a predicar l’exemple d’aquells dos sants abans de la imminent vinguda de l’anticrist.
Així doncs, des del 1399 fins al 1412 recorregué Europa predicant. En aquest pelegrinatge el sant predicava cada dia; l’envoltava la seva “companyia”, formada per penitents, homes, dones i criatures de tota classe i condició, des dels mes humils als més elevats.

Fent referència l’obra del frare, cal dir que és coneguda gràcies a les reportacions. Sembla ser que, entre els seguidors del frare, hi havia molts graduats en ciència que prenien notes, ordenades en sermonaris, dels seus discursos. S'hi transcrivien fragments amb força gràcia eloqüent. Als nostres dies, només han arribat 2 reculls de sermons vicentins en català, guardats a la biblioteca de la Seu de ValènciaEn primer lloc, el recull més important, ocupa 4 volums manuscrits: 279 sermons predicats, probablement, entre 1412 i 1418. Porta el títol de: Reportationes sermonum Reverendissimi Magistri Vicentii Ferrarii, predicatoris finis mundil. En segon lloc, l’altre sermonari està format pels 53 sermons que sant Vicent predicà a la seva ciutat natal durant la Quaresma del 1413. 

Els sermons de Sant Vicent són una mostra clara de textos argumentatius. Primerament, l’orador anuncia el tema que tractarà en el discurs (tesi), finalment les afirmacions que l’orador farà en el curs d’aquest discurs se sustentaran en els arguments obtinguts de l’experiència (exemples) i en el mateix testimoni de la Bíblia (autoritats). Uns i altres hauran de tenir una connexió concreta, per tal que procés lògic es desencadeni sense fissures, fins arribar a les conclusions previstes.

Pel que fa els temes dels sermons de Sant Vicent, cal dir que  són un arxiu de dades sobre la vida en el pas del segle XIV i XV. Tota la societat amb les seves virtuts i vicis desfilava en les seves predicacions. Alguns dels temes que utilitzava eren: la usura, les modes i la cosmètica femenines, l’educació dels fills, atacs a clergues immorals i concubinaris, etc. 

     El llenguatge que emprava Vicent Ferrer era viu, espontani, amb el to característic del valencià popular. Procurava utilitzar un llenguatge col·loquial i entenedor per a tothom. Alguns recursos utilitzats per captar l’atenció del públic eren: onomatopeies, allargaments de les síl·labes tòniques, simulacions de diàleg, exemples, gestos...

En conclusió, es demostra que fra Vicent pintava a l’auditori els incidents viciosos de la vida quotidiana, que, deformats fins a la caricatura, es convertien en implacables retrets. La reproducció d’una realitat vulgar, on hi juguen els mecanismes humans instintius com la ira, la luxúria, l’avarícia... feia que es guanyés l’atenció dels oients en una atmosfera espiritual.  Tothom que l’escoltava restava impressionat amb la barreja de crits, postures, sàtires, rondalles... en què es basava l’oratòria vicentina.

A continuació us deixo un enllaç a l'oratòria de Sant Vicent Ferrer i el fragment d'un sermó de  que desperta força gràcia:

http://nti.uji.es/fuster/Oratoria...html 


miércoles, 4 de mayo de 2011

Cançons de rem i de vela. Un recull poètic del paisatge de la Costa Brava.

El recull poètic de Cançons de rem i de vela va ser escrit l'any 1923 per Josep Maria de Sagarra, fruit del descobriment de la Costa Brava l'estiu de 1921, gràcies al seu bon amic Josep Pla. És important constatar que Josep Maria de Sagarra és un dels gran poetes populars de la Literatura Catalana, ja que molts dels seus poemes són recitats de memòria o, si més no, coneguts, per infinitat de persones. La mostra més clara potser és Vinyes Verdes vora el mar (recollit en aquest llibre).

Fent un breu resum de la seva biografia, caldria destacar que va néixer a Barcelona el 5 de març de 1894 en una família de la petita aristocràcia de Barcelona. Des de ben jovenet ja va mostrar el seu talent escrivint poesies i llegint els clàssics. A poc a poc, l'èxit i la popularitat, que de jove havia assolit, va anar creixent, sobretot gràcies al fet que la seva producció es va diversificar en tots els gèneres, amb un català vivíssim que el va apropar al gran públic.

És curiós que la crítica mai s'ha posat d'acord per etiquetar Josep Maria de Sagarra dins d'un moviment en concret, ja que, tot i que la seva obra s'escriu entre el noucentisme i les avantguardes, pel que fa a la temàtica no acaba d'incloure's dins de cap dels esmentats moviments.

Tornat a l'obra que avui pertoca Cançons de rem i de vela, caldria esmentar que les poesies que formen aquesta increïble recull poètic reflecteixen la impressió lluminosa que la natura mediterrània i l'ambient mariner van causar a l'autor. La bellesa, la calma, la sinceritat són sentiments que van despertar Sagarra. Ell mateix comenta en el Pròleg de l'Edició Poètica (1912-1937): Cançons de rem i de vela és un llibre sincer, escrit sense preocupacions. El punt de partida del recull és el mar i els pobles de la Costa Brava. La visió que projectarà en la poesia correspon a impactes visuals, de colors i remors; on hi predomina la captació subjectiva, la impressió, la sensualitat i la immediatesa que és on hi ha la seva força.

Respecte les poesies que inclou l'obra, es poden dividir en dos grans grups. D'una banda, destaquen els 23 poemes lírics, cançons (mancades de títol) amb més càrrega personal. D'altra banda, l'obra es tanca amb un epíleg format per 2 poemes narratius titulats: La balada de Luard el mariner i La balada del clavell morenet, els quals són un viu reflex d'uns mariners coneguts pel propi autor al Port de la Selva.

En diefinitiva, si voleu llegir una obra poètica amb un clar sentimentatlisme cap a la natura: el mar i la vegetació de la Costa Brava, no podeu deixar de llegir aquesta gran obra. A continuació, deixo un parell dels seus poemes musicats per Lluís Llach.

Cançó 12.

Cançó 6.

lunes, 2 de mayo de 2011

Ramon Llull. L'artífex del català literari.

Feia ja setmanes que em rondava pel cap escriure una entrada de Ramon Llull, ja que com artífex del català literari la seva figura no pot faltar en un bloc de Literatura Catalana. Malgrat que volia començar parlant d’una de les seves obres, he cregut oportú dedicar-li una entrada plenament biogràfica per conèixer una mica més d’aprop aquesta gran figura.

Tot i que Llull se’l considera l’artífex del català literari per la seva prosa elegant i equilibrada, la qual suposa una innovació molt gran en el desenvolupament de la llengua catalana, cal recordar que la llengua catalana ja existía abans de Ramon Llull, però els textos no són pòpiament literaris. Alguns d’aquests textos són el Forum Iudicum i les Homilies d’Organyà del s.XII i XIII.
Ramon Llull, el primer escriptor europeu d’obres filosòfiques i cultes en llengua vulgar, va néixer a la Ciutat de Mallorca al 1232. Es casà amb Blanca Picany, amb la qual tingué dos fills: en Domènec i la Magdalena. Al 1263, l’escriptor va rebre l’aparició de Crist crucificat, fet que va provocar que volgúes canviar radicalment de vida. Va vendre totes les seves pertinences i va decidir dedicar la vida a un ideal: la conversió dels infidels, del qual derivaran tres propòsits:
  •  Predicar la fe catòlica als musulmans.
  • Escriure un llibre (el millor del món) contra els errors dels mahomatans.
  • Fundar escoles per a la formació dels missioners.
Al 1274, mitjançant una il·luminació divina a una muntanya pròxima a Ciutat de Mallorca, l’autor troba la manera per fer arribar el seu pensament als infidels; aquest mètode l’anomenarà Art, que constarà de diversos llibres que escriurà al llarg de la seva vida: Ars abreujada d’atrobar la veritat, Art general darrera… Al voltant de l’Art escriurà també altres obres que n’explicaran i ampliaran el contingut com: Llibre de gentil i dels tres savis (versió popular de l’Art per als polemistes religiosos), Doctrina pueril (educació dels infants) i Llibre de l’orde de cavalleria (aprenentatge per als cavallers).

Compromès amb la conversió dels infidels, dedicà molts esforços per construir monestirs on les principals activitats fossin l'aprenentatge de la llengua àrab i la formació missionera. Com que el seu propòsit va fracassar, només aconseguí crear un monestir, decidí emprendre una sèries de viatges a països musulmans, que alternerà amb estades a altre indrets europeus: Roma, París, Gènova, Xipre, Tunis… En aquest últim indret haurà de fugir perquè les seves activitats fan que les autoritats el condemnin a mort. Tot indica que l’autor morí l'any 1316 a Palma de Mallorca, després d'un viatge a Tunis.

Ramon Llull ens ha deixat un gran patrimoni literari, ja que conreà tot tipus de gèneres. Per un costat, es troben obres escrites en prosa com:  Llibre d’Evast e Blanquerna (1276-83), Fèlix o Llibre de les Meravelles (1287-89). Per un altre costat, escrits poètics: Cant de Ramon (1300), Lo Desconhort (1295).

La figura de Llull ha perviscut al llarg del temps, ja que la seva producció filosòfica i teològica ha tingut nombrosos seguidors al llarg del temps. Al segle XV, van aparèixer escoles lul·lístiques arreu d'Europa. A mitjans del segle XX l'estudiós E. W. Platzeck elabora un cànon d'obres  atribuïbles a l'autor, el qual consta d’uns 250 títols en total. Finalment a principis del s. XX (1906), la Comissió Editora Lul·liana començà a editar l'Obra Completa de Ramon Llull. Actualment, l’obra de Llull ha estat traduïda a més de 20 llengües i s'està publicant la seva obra llatina completa.

En conclusió, tal com afirma Miquel Batllori: Llull interessa, actualment, tothom; és un dels personatges medievals de més importància en els mons del pensament i de la filologia.