No és cap novetat que el modernisme fou uns dels moviments més esplendorosos de la literatura catalana. Fa uns mesos vaig publicar una entrada sobre Joan Maragall que, a opinió meva, és un dels representants clau del moviment, però també de la poesia catalana. He decidit, doncs, avui citar un altre autor del moment, potser no tan conegut com l’anterior, però no menys important: Josep Pous i Pagès.
La seva obra més representativa és La vida i la mort d’en Jordi Fraginals. A primer cop d’ull, pot provocar als estudiants una sensació d’indiferència, ja que el propi títol mostra el final de l’obra (almenys jo ho vaig pensar quan la professora de Llengua Catalana ens va dir que seria lectura obligatòria). Aquest prejudici inicial cap a l’obra va canviar a mesura que anava llegint el llibre, ja que, tot i tenir 16 anys, quan vaig arribar a l’última pàgina de l’escrit, una llàgrima em regalimava per la cara.
Aquesta obra que tant m’eclipsà en plena adolescència va ser escrita pel ja esmentat autor Josep Pous i Pagès, nascut a Figueres l’any 1873. Tot i que va emprendre el camí a la dramatúrgia, conreà, també, altres gèneres literaris. Destaquen obres com Les empordaneses, Al marge de la revolució i la guerra, i la pròpia que es tractarà a continuació.
La vida i la mort d’en Jordi Fraginals (1912) ha estat considerada una obra essencial de la prosa modernista i una de les grans novel·les de la literatura catalana del segle XX. El seu protagonista, en Jordi, rebel i inconformista, és un home que intentarà construir el seu propi destí, oposant-se primerament a la carrera eclesiàstica que la tradició familiar li reserva i, en últim lloc, a un càncer, davant del qual opta pel suïcidi com a única sortida lliure.
Així doncs, aquesta obra és una plasmació completa de les teories individualistes del modernisme, les quals plantegen un problema d’abast universal: el de la llibertat humana enfront del determinisme de l’ambient. Segons l’estudiós Jordi Castellanos: Pous i Pagès ha escrit una gran novel·la didàctica –moralitzadora, en el bon sentit del terme– estretament lligada a les seves actituds polítiques i socials, com a home i com a intel·lectual. Ha subordinat l'art a l'ensenyament i, per això, en un clam de regeneració, ofereix un model de lluita i de superació humana per estigmatitzar el caos que ens envolta: l'individu –cadascun dels individus– és l'única arma que té la humanitat per construir-se la seva pròpia història. (Jordi Castellanos. "Pròleg" a La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Barcelona: Edicions 62, 1979).
güzel site
ResponEliminacal destacar Les multituds (1905), en què exemplifica el comportament dunes masses que, en moments determinats, arriben a anorrear lindividu. Pren com a punt de partida fets reals i els exagera per arribar, així, a trobar-hi un sentit simbòlic.
ResponElimina