El testament d'en Bernat Serradell de Vic

El Testament de Bernat Serradell de Vic és un poema narratiu de principis del s. XV (entre el 1422 i el 1424) de caire religiós i escatològic amb un cert toc d’humorisme. Està compost per 1473 versos, en codolades i pertany al gènere del fabliau. L’obra es pot dividir en dues parts que, encara que són molt diferents, ofereixen una certa unitat. 

La primera part se centra en la malaltia del protagonista, en Bernat Serradell. Un bon dia, en Bernat arriba a casa malalt, la seva muller en veure’l en aquell estat va a cercar un confessor. Al cap de poca estona, arriben dos framenors, el primer dels quals surt a buscar un escrivà, mentre que el segon, després de confessar el protagonista intenta abusar de la seva muller, la qual el rebutja i el marit el fa fora (tot i que s'amaga al celler). Quan arriba l’altre frare amb l’escrivà, en Serradell també el foragita i al carrer és capturat pel sotsveguer, després Serradell dicta a l’escrivà el seu testament. Tot seguit, arriba el cunyat del protagonista amb un metge; la muller, mentrestant va al celler on es troba el frare amagat i el colpeja; finalment el sotsveguer el captura i l’empresona. Cal esmentar, que aquesta part està escrita amb un estil directe i col·loquial, fet que canviarà a la segona part.

La segona part, a diferència de la primera, pren un estil seriós i s’acomoda a les característiques del gènere religiós. L’autor narra el viatge imaginari de Serradell al més enllà, que ha de presentar amb una certa versemblança per evitar massa distanciament amb la part anterior. Després d’haver redactat el testament, es disposa a morir, però veu Jesucrist i la Mare de Déu que dialoguen. Jesús decideix que en Bernat experimenti la dolcesa celestial, d’aquesta manera quan arriba al cel descriu tot el que observa. Tot sembla indicar, que el protagonista ha mort, tanmateix, després s’insinua el dubte que tot pugui ser un deliri que li ha provocat la seva ment afeblida per la febre.

Com podeu haver observat, l'obra presenta dos pols completament oposats respecte el cristianisme. D'una banda, se'n burla, com es pot comprovar en la primera part. D'altra banda, a la segona part, l'autor es dedica a descriure tot allò que un mortal pot observar al cel, denota, doncs, que Serradell és un cristià nat que defensa els arguments que el cristianisme exposa.

Curial e Güelfa: innovació de la novel·la de l'època.

Avui comentarem l’obra de Curial e Güelfa, la primera gran novel·la cavalleresca de la literatura catalana (Tirant lo Blanc és posterior). A partir de les novel·les cavalleresques esmentades, s’observa la transformació que sofreix l’anomenada novel·la artúrica (o matèria de Bretanya) durant el segle XV, ja que desapareixen els elements fantàstics per donar lloc a la versemblança.

La novel·la de Curial e Güelfa és d'autor anònim. Va ser escrita probablement entre 1435 i 1456, i es conserva en un únic manuscrit a la Biblioteca Nacional de Madrid. Aquesta obra no es va dur a l’impremta, per aquest motiu havia romàs perduda durant més de quatre segles, fins que Milà i Fontanals la descobrí a finals del s.XIX i li posà títol. Antoni Rubió i Lluch va ser el primer que la va editar.

L’argument de l’obra se centra, en primer lloc, en el procés de formació d’un heroi, Curial; i en segon lloc, en la relació sentimental entre el protagonista i la Güelfa, emmarcada dins de la terminologia de l’amor cortès, ja que  la Güelfa (dama) permet fer avançar socialment en Curial (vassall). L’escrit s’estructura en tres llibres, cadascun gira entorn d’un personatges femení: Güelfa, Laquessis i Càmar.

El marc temporal té lloc durant el regnat del rei Pere II el Gran (1278-1285). L’espai se situa en llocs coneguts i ben definits, per la qual cosa es pot deduir que l’autor en tenia una coneixença directa. 

El tret més característic de l’obra, com ja hem esmentat a la introducció, és la versemblança. D’una banda, destaca l’important esforç per reconstruir l'ambient de l'època de Pere el Gran fent intervenir personatges i elements històrics de manera coherent. D’altra banda, els enfrontaments entre cavallers són plenament realistes

En definitiva, el Curial i Güelfa, representa una de les temptatives més originals, en l’àmbit europeu, d'innovació del gènere de la novel·la cavalleresca.

Seguidament, uns quants enllaços i recursos per al professorat per poder treballar l'obra:

Proposta de treball 

Curial e güelfa

View more presentations from Sílvia Montals

Anselm Turmeda. Navegant entre cultures.

L'entrada d'avui la dedicarem a un personatge ben particular de l'edat Mitjana, Anselm Turmeda, una figura literària que navegà enmig de dues cultures. Aquest home pot desconcertar al lector o estudiós actual, ja que  va ser franciscà fins als 35 anys, moment en què decideix convertir-se a l'islam i marxar a viure a Tunis, però és curiós, que, des de Tunis escrivís obres en català.

Anselm Turmeda va néixer a Palma, cap al 1355, probablement, procedia d'una família d'artesans. A Mallorca s'instruí en gramàtica, lògica i teologia, i , més endavant, ingressà a l'ordre dels franciscans.  Després es traslladà a Bolonya, on residí durant deu anys i on va aprofundir en l'estudi de la teologia. Probablement també fa alguna estada breu a Tarragona i a París. 

Turmeda es converteix a l'islamisme, segons ell, per mitjà de Nicolau Martel, professor seu a Bolonya. Aquest li confessà, en privat, que la vertadera religió, l'única a través de la qual es pot assolir la salvació, era la religió musulmana. Colpit per aquesta revelació, el mallorquí abandonà la vida de frare franciscà i es traslladà a Tunis, on a través d'un metge musulmà d'origen europeu, es convertí a l'islam. A més de les raons que ell mateix dóna, la seva conversió es pot entendre, segons la hipòtesi de Rubió i Riquer, com a un exemple de la crisi espiritual, ja que cremaren a dos companys seus, a causa d'unes acusacions probablement falses. Cal recordar que el s.XIV és un segle de crisi, no només per les reptitives epidèmies de pesta que assoliren tot Europa, sinó també per la crisi religiosa que vivia la societat (compra de càrrecs eclesiàstics, concubinat de diversos frares, etc).

A Tunis, es va canviar el nom (Abd Allah) i es va casar amb la filla d'una família benestant, amb la qual tingué diversos fills. Tenia càrrecs d'importància concedits pel soldà del país (cap de duanes). Amb aquesta feina, es trobava constantment en contacte amb mercaders europeus i demanava notícies d'actualitat dels Països Catalans, s'observa doncs, que no va deixar mai de tenir bones relacions amb la seva terra natal. La biografia que es coneix d'aquest personatge demostra que va rebre cartes de nobles i reis i butlles papals per tal que tornés als regnes cristians, però ell no les va aprofitar mai.

La seva obra, escrita en la seva totalitat a Tunis, està íntimament lligada amb els esdeveniments que marquen la seva biografia. Tot i que conté influències àrabs evidents, pertany a l'univers cultural mallorquí i cristià. Les seves obres són: Les cobles de la divisió del regne de Mallorca, El llibre dels bons amonestaments, Disputa de l'ase contra fra Anselm Turmeda sobre la natura e noblesa dels animals i el Tuhfa (traduït com "Autobiografia i atac als partidaris de la creu").

Seguidament, podeu escoltar el famós poema Elogi dels diners, en què Turmeda fa una crítica dels càrrecs, títols, etc que poden comprar els diners. 

Fra Vicent Ferrer. Una figura peculiar del s.XIV

Amb motiu dels deures que havia de preparar per aquest divendres del meu curset de Didàctica de la Llengua Catalana, aprofito per publicar-los com entrada. El tema que havia de treballar era Vicent Ferrer i la seva oratòria. Com que la síntesi realitzada és força llarga, intentaré fer-ne un breu resum.

Primer de tot, cal dir que la figura de Sant Vicent Ferrer sempre és presentada com un savi mestre en teologia, escoltat per tot Europa. Aquest personatge mai no pretengué pas ser un literat, ni tampoc tenir cap ambició artística, l’única cosa que cercava en els seus sermons era arribar al cor dels que l’escoltaven i portar-los pel camí de la fe i de la pietat.

Pel que fa la seva biografia, Vicent Ferrer, va néixer a València el 1350. Durant la seves joventut estudià Lògica, Filosofia i Teologia. Quan el cardenal Pere de Luna fou elegit Papa a Avinyó, amb el nom de Benet XIII,  fra Vicent s'incorporà a la cort pontifica de Roine on hi visqué fins al 1398, any que decidí instal·lar-se al convent de dominicans, on cau malalt. Durant el transcurs de la malaltia experimentà l’aparició Sant Domingo i Sant Francesc agenollats davant de Jesús, el qual li tocà la galta i restà miraculosament guarit al mateix temps que li encomanà la missió d’anar a predicar l’exemple d’aquells dos sants abans de la imminent vinguda de l’anticrist.

Així doncs, des del 1399 fins al 1412 recorregué Europa predicant. En aquest pelegrinatge el sant predicava cada dia; l’envoltava la seva “companyia”, formada per penitents, homes, dones i criatures de tota classe i condició, des dels mes humils als més elevats.

Fent referència l’obra del frare, cal dir que és coneguda gràcies a les reportacions. Sembla ser que, entre els seguidors del frare, hi havia molts graduats en ciència que prenien notes, ordenades en sermonaris, dels seus discursos. S'hi transcrivien fragments amb força gràcia eloqüent. Als nostres dies, només han arribat 2 reculls de sermons vicentins en català, guardats a la biblioteca de la Seu de València.  En primer lloc, el recull més important, ocupa 4 volums manuscrits: 279 sermons predicats, probablement, entre 1412 i 1418. Porta el títol de: Reportationes sermonum Reverendissimi Magistri Vicentii Ferrarii, predicatoris finis mundil. En segon lloc, l’altre sermonari està format pels 53 sermons que sant Vicent predicà a la seva ciutat natal durant la Quaresma del 1413. 

Els sermons de Sant Vicent són una mostra clara de textos argumentatius. Primerament, l’orador anuncia el tema que tractarà en el discurs (tesi), finalment les afirmacions que l’orador farà en el curs d’aquest discurs se sustentaran en els arguments obtinguts de l’experiència (exemples) i en el mateix testimoni de la Bíblia (autoritats). Uns i altres hauran de tenir una connexió concreta, per tal que procés lògic es desencadeni sense fissures, fins arribar a les conclusions previstes.

Pel que fa els temes dels sermons de Sant Vicent, cal dir que  són un arxiu de dades sobre la vida en el pas del segle XIV i XV. Tota la societat amb les seves virtuts i vicis desfilava en les seves predicacions. Alguns dels temes que utilitzava eren: la usura, les modes i la cosmètica femenines, l’educació dels fills, atacs a clergues immorals i concubinaris, etc. 

     El llenguatge que emprava Vicent Ferrer era viu, espontani, amb el to característic del valencià popular. Procurava utilitzar un llenguatge col·loquial i entenedor per a tothom. Alguns recursos utilitzats per captar l’atenció del públic eren: onomatopeies, allargaments de les síl·labes tòniques, simulacions de diàleg, exemples, gestos...

En conclusió, es demostra que fra Vicent pintava a l’auditori els incidents viciosos de la vida quotidiana, que, deformats fins a la caricatura, es convertien en implacables retrets. La reproducció d’una realitat vulgar, on hi juguen els mecanismes humans instintius com la ira, la luxúria, l’avarícia... feia que es guanyés l’atenció dels oients en una atmosfera espiritual.  Tothom que l’escoltava restava impressionat amb la barreja de crits, postures, sàtires, rondalles... en què es basava l’oratòria vicentina.

A continuació us deixo un enllaç a l'oratòria de Sant Vicent Ferrer i el fragment d'un sermó de  que desperta força gràcia:

http://nti.uji.es/fuster/Oratoria...html 

Ramon Llull. L'artífex del català literari.

Feia ja setmanes que em rondava pel cap escriure una entrada de Ramon Llull, ja que com artífex del català literari la seva figura no pot faltar en un bloc de Literatura Catalana. Malgrat que volia començar parlant d’una de les seves obres, he cregut oportú dedicar-li una entrada plenament biogràfica per conèixer una mica més d’aprop aquesta gran figura.

Tot i que Llull se’l considera l’artífex del català literari per la seva prosa elegant i equilibrada, la qual suposa una innovació molt gran en el desenvolupament de la llengua catalana, cal recordar que la llengua catalana ja existía abans de Ramon Llull, però els textos no són pòpiament literaris. Alguns d’aquests textos són el Forum Iudicum i les Homilies d’Organyà del s.XII i XIII.

Ramon Llull, el primer escriptor europeu d’obres filosòfiques i cultes en llengua vulgar, va néixer a la Ciutat de Mallorca al 1232. Es casà amb Blanca Picany, amb la qual tingué dos fills: en Domènec i la Magdalena. Al 1263, l’escriptor va rebre l’aparició de Crist crucificat, fet que va provocar que volgúes canviar radicalment de vida. Va vendre totes les seves pertinences i va decidir dedicar la vida a un ideal: la conversió dels infidels, del qual derivaran tres propòsits:

•  Predicar la fe catòlica als musulmans.
• Escriure un llibre (el millor del món) contra els errors dels mahomatans.
• Fundar escoles per a la formació dels missioners.

Al 1274, mitjançant una il·luminació divina a una muntanya pròxima a Ciutat de Mallorca, l’autor troba la manera per fer arribar el seu pensament als infidels; aquest mètode l’anomenarà Art, que constarà de diversos llibres que escriurà al llarg de la seva vida: Ars abreujada d’atrobar la veritat, Art general darrera… Al voltant de l’Art escriurà també altres obres que n’explicaran i ampliaran el contingut com: Llibre de gentil i dels tres savis (versió popular de l’Art per als polemistes religiosos), Doctrina pueril (educació dels infants) i Llibre de l’orde de cavalleria (aprenentatge per als cavallers).

Compromès amb la conversió dels infidels, dedicà molts esforços per construir monestirs on les principals activitats fossin l'aprenentatge de la llengua àrab i la formació missionera. Com que el seu propòsit va fracassar, només aconseguí crear un monestir, decidí emprendre una sèries de viatges a països musulmans, que alternerà amb estades a altre indrets europeus: Roma, París, Gènova, Xipre, Tunis… En aquest últim indret haurà de fugir perquè les seves activitats fan que les autoritats el condemnin a mort. Tot indica que l’autor morí l'any 1316 a Palma de Mallorca, després d'un viatge a Tunis.

Ramon Llull ens ha deixat un gran patrimoni literari, ja que conreà tot tipus de gèneres. Per un costat, es troben obres escrites en prosa com:  Llibre d’Evast e Blanquerna (1276-83), Fèlix o Llibre de les Meravelles (1287-89). Per un altre costat, escrits poètics: Cant de Ramon (1300), Lo Desconhort (1295).

La figura de Llull ha perviscut al llarg del temps, ja que la seva producció filosòfica i teològica ha tingut nombrosos seguidors al llarg del temps. Al segle XV, van aparèixer escoles lul·lístiques arreu d'Europa. A mitjans del segle XX l'estudiós E. W. Platzeck elabora un cànon d'obres  atribuïbles a l'autor, el qual consta d’uns 250 títols en total. Finalment a principis del s. XX (1906), la Comissió Editora Lul·liana començà a editar l'Obra Completa de Ramon Llull. Actualment, l’obra de Llull ha estat traduïda a més de 20 llengües i s'està publicant la seva obra llatina completa.

En conclusió, tal com afirma Miquel Batllori: Llull interessa, actualment, tothom; és un dels personatges medievals de més importància en els mons del pensament i de la filologia. 

Ramon Llull

View more presentations from Andreea ...

Guillem de Berguedà. Un trobador sense escrúpols.

Queda demostrat si us heu mirat les entrades del meu bloc, que escric força sobre obres i autors medievals, la meva temàtica literària preferida. Avui he decidit escriure sobre Guillem de Berguedà (1138-1196) que, com anireu observant, fou un personatge ben peculiar. D’una banda, és considerat com un dels millors trobadors catalans de l’edat mitjana. D’altra banda, sorprenen les accions que cometé durant la vida i les enemistats que es va anar guanyant. Procedia d’una família noble, era el fill primogènit de Guillem, vescomte de Berguedà. 

Aquest personatge va ser empresonat per diversos delictes abans de l’any 1175, però no va ser fins a aquest mateix any que fou perseguit per les autoritats del regne, ja que matà a traïció Ramon Folc, vescomte de Cardona. L’assassinat, clar està, va portar conseqüències immediates i Guillem va haver d’amagar-se i fugir; a més de suprimir-li el títol de vescomte que li corresponia com a fill gran. Davant del panorama en què es trobava buscava refugi entre els seus parents i amics, però tots l’abandonaren perquè violava les mullers, les filles i les germanes.

Es conserven 31 poesies de Guillem de Berguedà. Normalment, quan es parla dels escrits dels trobadors, la gran majoria solien tractar l’amor i anaven dedicats a donzelles, majoritàriament inaccessibles (veure entrada dels Trobadors), però en el cas de Guillem de Berguedà els seus escrits passaren a la prosperitat, ja que tractaven principalment de l’odi. Anem a veure’n alguns exemples.

En primer lloc, va escriure 5 sirvantesos contra Ponç de Mataplana. La família de Berguedà depenia de la família Mataplana per raó de certs feus: Cançoneta lleu i plana, lleugereta, sense pretensions, jo faré del meu Marquès, del traïdor de Mataplana, que és d'engany farcit i ple. Ai, Marquès, Marquès, Marquès, d'engany sou farcit i ple. Guillem critica i es burla del seu aspecte físic i el titlla d’homosexual: Marquès, és ben boig qui es vana de fer migdiada amb vós sense calces de cordovà. Cal dir, que quan Mataplana morí, el trobador es penedí de tot el que li havia dit i decideix dedicar-li un plany.

En segon lloc, perduren 4 escrits contra el bisbe d’Urgell, Arnau de Preixens, el qual estava enemistat amb Arnau de Castellbò, amic de Guillem: Vull fer un nou sirventès en rima estranya d'un fals coronat d'Urgell, que Deu esgarri, que porta major martell que un mul d'Espanya. Acusa el bisbe de violador, d’homosexual i eunuc: que els homes fot mentre dormen, que jo ho sé ben certament perquè n'ha emprenyat més de cent.  Per acabar-ho d’adobar incita en un escrit a l’arquebisbe de Tarragona perquè el destitueixi del seu càrrec eclesiàstic Pregaré l'arquebisbe de Tarragona i no el tindré per lleial si això no em dóna: que li llevi la porpra i que el deposi.

En tercer lloc, tampoc es queda curt citant Pere Berga, el seu veí, el qual li dedicà 3 sirventesos més. S’enemistà amb ell pels límits de les seves terres. Els escrits són cantats per la seva dona, la qual el tracta d’avar, traïdor i cornut: Gentilment li vaig posar les banyes al caperó // A vós m'atorgo, bona dama de Berga: vós sou or fi, i vostre marit merga.

Així doncs, ja heu pogut comprovar de quin peu calçava el nostre trobador. Sota, us deixaré un parell d’enllaços interessants. Primerament, el popular sirventès Cançoneta lleu i plana de Titot i finalment, un vídeo en què el mateix Titot ens explica aquesta figura literària.

Poesies de Guillem de Berguedà

Provençal: llengua vehicular de la poesia trobadoresca.

És curiós estudiar la literatura catalana medieval, ja que és l’única literatura romànica en què es troba una clara separació lingüística entre la prosa i la poesia. Mentre que la prosa, des dels seus orígens, sempre serà en llengua catalana; la poesia, en canvi, tant culta com popular, es conreà únicament en occità. CoRedactam ja es va esmentar en una entrada anterior, no serà fins al s. XV, amb Ausiàs March que s’experimentarà un profund canvi, ja que per primera vegada s’escriurà poesia plenament catalana. Aquesta entrada pretén exposar, a grosso modo, les característiques principals de la lírica trobadoresca catalana.

La poesia trobadoresca sorgí al sud de França, a la cort de Poitiers, a finals del s.XI, la qual s’expandí cap a Itàlia i Catalunya; tot i sorgir al s.XII, la seva màxima esplendor serà durant el s.XII-XIII. El fet de ser trobador suposava un prestigi, ja que podien aconsellar grans senyors i gaudir d'una confiança que en altres circumstàncies no haurien tingut.  El trobador no només redactava el text  de la poesia, sinó que també componia la música amb la qual aquella havia d'ésser difosa per mitjà del cant. Així doncs, el trobador era músic i poeta a la vegada.

Els trobadors van elaborar una concepció platònica de l’amor, anomenada amor cortès (fin’amors) que consisteix en un triangle amorós entre la dama, el trobador i el marit (midons, hom i gilós, basat en  la relació de vassallatge tan present en l’època. Així doncs, en l’amor cortès, el trobador esdevindria vassall de la dama. Si la història d’amor entre ambdós prosperava, mantenien el seu amor en secret,  atès que hi havia els lausengiers, encarregats de vetllar perquè la dama mostrés fidelitat al seu marit, pul·lulen constantment a l’aguait. Per aquest motiu, el trobador emprava un pseudònim (senhal), sota el qual s'amaga l'identitat de la dama.  

Tot i que la  poesia trobadoresca era, principalment, de temàtica amorosa, també podia centrar-se en altres aspecte com: la política, la moralitat, etc. Per tant, existien diferents gèneres trobadorescos com, la cançó, on el trobador expressava el seu amor cap a una dama; el sirventès, poesia moralitzadora, política o d’atac personal; el plany, una lamentació fúnebre que plora la mort d’algun personatge destacat; l’alba, on es descriu la separació dels amants quan surt el sol; la pastorel·la, la qual explica la trobada entre una pastora i un cavaller que l’intenta seduir; i finalment, la tensó, un debat entre dos trobadors respecte un tema determinat.

Els trobadors principals de l’àmbit català, els qual s’ha esmentat que sempre escrivien en llengua occitana, són: Guillem de Berguedà, Cerverí de Girona, Alfons I, Guerau de Cabrera... entre d’altres. Al llarg del bloc aniré parlant de cadascun d’ells, ja que alguns tenen poemes ben coneguts.

Tot seguit, trobareu un power point on s’exposa més detalladament tot el context històric i literari d’aquesta època tan esplendorosa per a la poesia.

Poesia dels trobadors

View more presentations from Sílvia Montals.

Els trobadors catalans on Prezi

El llibre dels Feyts de Jaume I. En català o en llatí l'original que resta perdut?

Jaume I és una figura ben representativa per als Països Catalans. Aquest personatge, rei de la Corona catalanoaragonesa, era fill de Pere el Catòlic, mort a la batalla de Muret, i Maria de Montpeller. Es casà dues vegades, primerament amb Elionor de Castella, matrimoni que aconseguí anul·lar més endavant; i, posteriorment, amb Violant d’Hongria. El rei Jaume I és conegut principalment per les conquestes de Mallorca (1229), València (1232) i Múrcia (1266).    

El Llibre dels Feyts de Jaume I inaugura el cicle de les grans cròniques catalanes. L’obra comença  amb un preàmbul en el qual el rei, en els darrers temps de la seva vida, explica les dues raons per les quals decideix escriure el que podem considerar la seva “autobiografia”. Per un costat, la primera raó que exposa és perquè la gent recordi les seves gestes:  per memòria d’aquells qui volran oir de les gràcies que nos que Nostre Senyor nos ha feites. Per un altre costat, perquè les gestes serveixin d'exemple a la posteritat: e per dar eximpli a tots los altres hòmens del món que facen ço que nós havem feit.

Analitzar aquesta obra, però, no és una tasca senzilla. Com deia S. Asperti: El llibre dels Feyts és una de les obres més importants i alhora més problemàtiques i discutides de la literatura catalana medieval. 

Com ja he comentat, el rei Jaume I, va deixar unes memòries personals, redactades o, més probablement, dictades per ell mateix. L’obra presenta, però un problema encara no resolt. Als nostres dies ens han arribat dues versions: una en llatí, redactada el 1313 pel frare Pere Marsili; i una altra en català, copiada al monestir de Poblet per Celestí Destorrents al 1342.  

La qüestió que es planteja tot filòleg és decidir quina de les dues còpies té prioritat, suposant que l’original, escrit o dictat pel rei, resta perdut. Era l’original escrit en català o bé en llatí? Ferran Soldevila, gran estudiós de Jaume I, pren partit per la versió de Destorrents, la catalana. Creu que l’original era en català, del qual en van derivar diverses còpies (d’una d’elles pertany el manuscrit de Poblet) i, més endavant, es va traduir al llatí.

Un altre aspecte força discutit és l’autoria de l’escrit. Tot i que la gran majoria d’estudiosos troba indiscutible aquesta qüestió, atès que l’obra presenta uns fets i unes reflexions personals tan profundes que només poden ser obra del propi rei Jaume.

Deixo, a sota, en primer lloc, una web per escoltar El llibre dels Feyts de Jaume I, així com observar el manuscrit que avui perdura. En segon lloc, un reportatge fet a tv3 sobre Jaume I, narrat en 1a persona. 

http://www.lafactoria.eu/ElLlibreDelsFeyts/index.php
  

Els orígens de la Bella Dorment: El Frare de Goig i Sor de Plaer.

Tot i que l'objectiu d’aquest bloc és tractar la literatura catalana, crec que no podem aparcar tota la narrativa i poesia occitana de l’edat mitjana, ja que va esdevenir un model literari per a tots aquells joves trobadors i narradors catalans. Un dels contes que em va sorprendre més durant els meus anys de carrera universitària va ser el Frare de Goig i Sor de Plaer i en aquesta entrada procuraré fer cinc cèntims d’aquesta petita obra.

Cal dir que, des de la meva infantesa, sempre em van enlluernar els contes de fades i princeses; potser el motiu pel qual el Frare de Goig i Sor de Plaer m’entusiasmés tant rau en aquest fet. Aquesta obra és, en efecte, el primer testimoni literari occidental de la Bella Dorment, la segueixen la versió francesa Perceforest i al s.XVII els contes de Basile i Perrault.

És important tenir present que la temática del conte que tenim present al s.XXI en què la princesa és embruixada per una malvada fada i que desperta gràcies al primer petó del seu príncep blau és pura invenció fruit de versions del s.XIX (germans Grimm) i produccions cinematogràfiques.

L'argument del conte tracta, doncs, d'una noia molt bella, Sor de Plaer, que cau en un profund son semblant a la mort. El pare, molt trist, decideix tancar-la a dalt d'una torre. En un altre país, Florianda, el fill d'un rei sent la increïble història d'una noia bella dormida tancada en una torre i decideix demanar ajuda a un mag per arribar fins a ella. El noi, anomenat Frare-de-Goig, meravellat de tan gran bellesa, la viola i decideix emprendre un viatge per trobar un remei perquè la noia despertés. Al cap de nou mesos nasqué un fill, fruit de l'amor de Frare-de-Goig. El noi aconsegueix un remei per despertar la noia, s'excusa per haver abusat d'ella i, finalment, la princesa el perdona, es casen i viuen feliços.

El son profund màgic de llarga durada és un motiu folklòric universal. Aquest tema els erudits l’associen, d’una banda al motiu de la dona que pren vida gràcies a l’home; d’altra banda al pas de la infantesa a la pubertat amb una mort i una resurrecció plenament simbòliques. Ara, el que tenen clar és l’ensenyament que ens transmet: una lliçó sobre l’amor, el tema d’entreteniment i de lluïment intel•lectual de les corts medievals.

Si voleu llegir aquest conte tan entretingut en català modern us dono la referència bibliogràfica:

Tres contes meravellosos del s.XIV

Edició i comentaris de Lola Badia

Quaderns Crema

Barcelona. 2003

També anoto una referència web d'un fragment de la versió del cançoner Aguiló aquí sota us deixo l'enllaç:

http://www.rialc.unina.it/0.142%5BE%5D.htm

Ausiàs March. El gran "mestre d'amor".

La gran pregunta dels erudits en literatura és: Va ser Ausiàs March l'últim gran trobador de l'edat mitjana o va ser el primer poeta en renovar la lírica del moment? En aquesta entrada s'intentarà respondre aquesta pregunta.

Ausiàs March va néixer a Gandia (País Valencià) al 1400, dins de la branca valenciana de la família March. Va créixer en un àmbit familiar cavallaresc (la seva família pertanyia al llinatge cavallaresc) i poètic (el seu pare, Pere March, i el seu oncle, Jacme March, escrivien poesia). Després de ser adobat cavaller i participar a les experdicions de Sicília, Nàpols i Gerba decideix retirar-se a les seves possessions i escriure. Mentrestant, cal dir, com a simple curiositat, que es casarà amb Isabel Martorell (germana de Joanot Martorell)al 1439 i amb Joana Escorna al 1450. Morirà a la seu de València al 1459.

March se'l considera com l'autèntic renovador de la lírica catalana, ja que marcà un punt de ruptura en aquest àmbit. D'una banda, abandona la llengua occitana a les seves poesies. D'altra banda, la seva obra és una reflexió personal, queda al marge de totes les poètiques col·lectives. Tot i que, hereda moltes característiques dels trobadors: ús de les cobles, ús dels senhals, de les tornades... Per tant, què podem deduir? És Ausiàs March un clar imitador de l'estil trobadoresc o bé, un innovador amb formes, però amb una herència dels trobadors?

Personalment, m'atreviria a afirmar que Ausiàs March és un innovador en la poesia del s.XV. No podem ignorar que, tot i que parteix de la tradició és orginal pel que fa els seus escrits. És el primer poeta català que fa poesia a partir d'uns perspectiva psicològica i clarament personal; a més de ser el primer que abandona l'occità en els seus poemes. En què ens podem basar per explicar aquest fet? Podria ésser que, viure a Gandia, amb el rei allunyat de la cort, queda literalment allunyat de les influències dels models poètics del s.XII-XII. Una altra hipòtesi seria que s'expressava millor en la seva pròpia llengua per parlar d'aspectes tan íntims de la seva persona.

Us deixo, a continuació, alguns enllaços d'Ausiàs March per ampliar la informació.

http://www.xtec.es/ausias
http://lletra.uoc.edu/ca/autor/ausias-march

A més, trobo indispensable publicar una de les seves poesies! A sota trobareu l'enllaç per poder escoltar el poema cantat per Raimon.

Sí com lo taur se·n va fuyt pel desert
quant és sobrat per son semblant qui·l força,
ne torna may fins ha cobrada força
per destruir aquell qui l’ha desert:
tot enaxí·m cové lunyar de vós,
car vostre gest mon esforç ha confús:
no tornaré fins del tot haja fus
la gran pahor qui·m toll ser delitós

Ausiàs March

View more presentations from Sílvia Montals.