Provençal: llengua vehicular de la poesia trobadoresca.

És curiós estudiar la literatura catalana medieval, ja que és l’única literatura romànica en què es troba una clara separació lingüística entre la prosa i la poesia. Mentre que la prosa, des dels seus orígens, sempre serà en llengua catalana; la poesia, en canvi, tant culta com popular, es conreà únicament en occità. CoRedactam ja es va esmentar en una entrada anterior, no serà fins al s. XV, amb Ausiàs March que s’experimentarà un profund canvi, ja que per primera vegada s’escriurà poesia plenament catalana. Aquesta entrada pretén exposar, a grosso modo, les característiques principals de la lírica trobadoresca catalana.

La poesia trobadoresca sorgí al sud de França, a la cort de Poitiers, a finals del s.XI, la qual s’expandí cap a Itàlia i Catalunya; tot i sorgir al s.XII, la seva màxima esplendor serà durant el s.XII-XIII. El fet de ser trobador suposava un prestigi, ja que podien aconsellar grans senyors i gaudir d'una confiança que en altres circumstàncies no haurien tingut.  El trobador no només redactava el text  de la poesia, sinó que també componia la música amb la qual aquella havia d'ésser difosa per mitjà del cant. Així doncs, el trobador era músic i poeta a la vegada.

Els trobadors van elaborar una concepció platònica de l’amor, anomenada amor cortès (fin’amors) que consisteix en un triangle amorós entre la dama, el trobador i el marit (midons, hom i gilós, basat en  la relació de vassallatge tan present en l’època. Així doncs, en l’amor cortès, el trobador esdevindria vassall de la dama. Si la història d’amor entre ambdós prosperava, mantenien el seu amor en secret,  atès que hi havia els lausengiers, encarregats de vetllar perquè la dama mostrés fidelitat al seu marit, pul·lulen constantment a l’aguait. Per aquest motiu, el trobador emprava un pseudònim (senhal), sota el qual s'amaga l'identitat de la dama.  

Tot i que la  poesia trobadoresca era, principalment, de temàtica amorosa, també podia centrar-se en altres aspecte com: la política, la moralitat, etc. Per tant, existien diferents gèneres trobadorescos com, la cançó, on el trobador expressava el seu amor cap a una dama; el sirventès, poesia moralitzadora, política o d’atac personal; el plany, una lamentació fúnebre que plora la mort d’algun personatge destacat; l’alba, on es descriu la separació dels amants quan surt el sol; la pastorel·la, la qual explica la trobada entre una pastora i un cavaller que l’intenta seduir; i finalment, la tensó, un debat entre dos trobadors respecte un tema determinat.

Els trobadors principals de l’àmbit català, els qual s’ha esmentat que sempre escrivien en llengua occitana, són: Guillem de Berguedà, Cerverí de Girona, Alfons I, Guerau de Cabrera... entre d’altres. Al llarg del bloc aniré parlant de cadascun d’ells, ja que alguns tenen poemes ben coneguts.

Tot seguit, trobareu un power point on s’exposa més detalladament tot el context històric i literari d’aquesta època tan esplendorosa per a la poesia.

Poesia dels trobadors

View more presentations from Sílvia Montals.

Els trobadors catalans on Prezi