dimecres, 23 de novembre del 2011

Ignorància al poder

La meva sorpresa en despertar-me al matí és llegir el titular de la següent notícia: Lola Johnson es pensava que Tirant lo Blanc era obra d’Ausiàs March al diari Vilaweb. Pels que us pregunteu qui és aquesta tal Lola Johnson només cal dir que és la consellera de cultura del País Valencià. Va cometre aquesta barbaritat en un acte de premis de la Generalitat als llibres més ben editats.  Després ja he vist que a tots els diaris n’havien fet ressò. La Vanguardia: La Consellera de Cultura Valenciana dice que Tirant lo Blanc es de Ausias March; El Periódico: Un error de la consellera de cultura valenciana arrasa en Twitter; El Mundo: La consellera de Cultura arrasa en Twitter tras confondre el autor de Tirant lo Blanc;  només per nombrar alguns exemples. 

La meva pregunta és: Com pot ser que una consellera de cultura del propi País Valencià, lloc de naixement de l’autor de Tirant lo Blanc, Joanot Martorell, pugui dir aquest terrible disbarat? És que vivim en un país on la ignorància es premia en ser conseller del govern i cobrar grans quantitats de diners? La veritat és que cada dia em fa més vergonya sentir comentaris sense cap mena de base sòlida als polítics (i als no polítics). L’educació està en crisi! Gent, continuem així, que si ara l’educació a l’Estat Espanyol era a la cua d’Europa, dintre de pocs anys ja no arribarem a la cua, ens haurem perdut pel camí!

Us deixo a sota l’enllaç per llegir la notícia del dia. I per als amants i seguidors del Twitter també us deixo l'enllaç per poder llegir els comentaris més satírics dels usuaris!


dilluns, 14 de novembre del 2011

La Literatura Medieval Catalana

Aquesta setmana passada vaig decidir crear, per cortesia dels meus últims alumnes de l’escola Adela de Trenquelléon, un nou apartat titulat Moviments Literaris, on comentaré els diferents períodes culturals sorgits al llarg de la història, sempre centrats des del punt de vista de la Literatura.

Iniciaré l’apartat amb el moviment literari de la Literatura Medieval. Abans de tot, cal esmentar, que aquest període el constitueixen diversos segles, ja que s’inicia amb la caiguda de l’imperi romà d’occident (476 d.C) i finalitza amb la invasió dels turcs a Constantinoble (1453 d.C). S’han de tenir en compte aquestes dades perquè els dos primers textos catalans no apareixen fins al s.XII. Aquests textos són El llibre Jutge (o Fòrum Iudicum) i les Homilies d’Organyà, els quals no tenen cap propòsit estètic ni literari, simplement, el Llibre Jutge és un conjunt de lleis visigòtiques i les Homilies d’Organyà un recull de sermons cristians. Per tant, amb aquests fets podem contemplar que el català encara no s’havia consolidat com a llengua literària.

Pocs anys després, a través de la lírica trobadoresca d’Occitània, els catalans van començar a endinsar-se en l’art d’escriure, però ho feren en la llengua pròpia dels trobadors d’Occitània, el provençal. No seria fins a arribar a Ramon Llull que el català es començaria a emprar dins l’àmbit literari.

Els Power Points que podeu observar a continuació tracten sobre aquest moviment cultural.  Com veieu, l’he dividit en dues parts. D’una banda banda, la presentació sobre la literatura al s.XII-XIII; d’altra, la literatura al s.XIV-XV. Ambdues presentacions s’estructuren en tres pars. Primerament, s’inicien amb una breu explicació del context històric del moment; segonament, s’exposen les obres literàries sorgides a Europa i, finalment, se centren en els representants i obres literàries catalanes.

Aquestes presentacions estan destinades a estudiants de 4t curs de l’Eso i estan basades en l’explicació del llibre Editorial Cruïlla, amb algunes ampliacions meves que he realitzat quan ho he cregut oportú. Espero que us sigui de servei!


dimecres, 26 d’octubre del 2011

Literatura per als preadolescents: Un estiu a Borneo.

Després d'un mes sense haver publicat cap entrada en el bloc, he decidit iniciar un nou apartat titulat: Literatura juvenil perquè els més joves puguin començar a gaudir de la Literatura Catalana des de ben petits.

He decidit començar amb una novel·leta que van llegir l’any passat els meus alumnes de 1r d’ESO d’una escola de Barcelona. Durant la meva substitució al col·legi, se’m va informar que la classe de 1r tenien com a lectura obligatòria el llibre Un estiu a Borneo, llibre que desconeixia. Les responsables de la matèria van aconseguir posar-se en contacte amb l’autora, Pilar Garriga, la qual va accedir fer una visita a l’alumnat.

Pilar Garriga en aquest llibre ens presenta un personatge adolescent, despistat i maldestre, en Martí. La Clàudia, la seva mare, rep una proposta de negocis, que no pot rebutjar, per fer un viatge durant l’estiu. El problema que apareix és que no sap on deixar el seu fill, ja que no se’l pot endur. Després de rumiar i rumiar, decideix enviar-lo a passar l’estiu amb la seva germana (la tieta Rosa) que viu a Borneo (Indonèsia), on exerceix el seu ofici, veterinària, i en concret, té cura dels orangutans de la selva.

Tot i que en Martí, en un bon inici, no li entusiasma gens la idea d’anar-se’n tot sol en un país tan llunyà amb la seva tieta, poc a poc, comença a sentir una mena de motivació cap a la nova aventura i allà descobrirà i viurà moments que mai no podrà oblidar. Aquesta experiència li servirà per madurar i tornar-se més responsable.

L’èxit de l’obra va ser tan gran que la Pilar ja ha publicat noves aventures d’en Martí. Els llibres que segueixen Un estiu a Borneo són L’home del bosc i Un estiu a Tucugama. Recomano plenament aquesta obra als més joves lectors, una obra que va entusiasmar a tota la classe. A criteri meu, aquest llibre pot despertar l’hàbit lector dels més joves.

dissabte, 24 de setembre del 2011

La pell freda. Terror psicològic a la novel·la catalana.

Els que diuen que els escriptors catalans no escriuen novel·les terrorífiques están ben equivocats. Només cal llegir La pell freda d’Albert Sánchez i Pinyol que, a més de ser una apassionant novel·la plena d’intriga i d’aventures, destaquen també els grans interrogants de la condició humana.

Aquesta novel·la reflecteix els diversos sentiments que viu el protagonista de la història, un autoexiliat irlandès. Desmotivat pels esdeveniments que es viuen a Europa, decideix fugir de la societat on viu. Accepta una oferta de feina d’oficial atmosfèric en una petita illa ubicada al sud de l’Atlàntic, on viurà aïllat del món durant tot un any. Un cop a l’illa descobreix que hi habita també un oficial de senyals anomenat Batís Caffó. La primera nit, el protagonista s’adona que no estan sols a l’illa, ja que una sèrie d’éssers monstruosos, els citauca, els assetgen cada nit.

A partir de l’aparició dels monstres, es reflectiran les lluites internes que experimenta el protagonista, ja que, davant dels atacs d’aquelles criatures tenebroses, intentarà trobar una sortida, una esperança per salvar-se, encara que hagi de canviar les seves pròpies actituds. Així doncs, els personatges, des que són presentats, van sofrint una increïble evolució pel que fa als seus sentiments.

Més endavant, s’unirà un personatge femení en el fil argumental, l’Aneris, un citauca femella que conviu amb en Batís Caffó. Aquesta figura provocarà un estrany triangle amorós i viurà, de primera mà, el canvi psicològic que experimenten els dos homes. 

La novel·la, publicada originàriament l’any 2003, va assolir l’èxit de ventes tant en àmbit nacional com internacional (es va traduir a 30 llengües diferents). Segons les fonts, David Slade, conegut per pel·lícules com 30 días de oscuridad, serà l’encarregat de portar la novel·la a la gran pantalla sota el títol de Cold Skin. També dins l’equip s’hi trobarà Jesús Olmo (coguionista de 28 días después) que en farà l’adaptació.

A sota, us deixo un vídeo que he trobat al Youtube on s'hi observen els diferents escenaris on transcorre l'acció de La pell freda i el dossier preparat de la lectura per poder treballar amb l'alumnat.

Dossier La pell freda

diumenge, 11 de setembre del 2011

Especial Diada Nacional de Catalunya

Avui,  11 de setembre, catalans i catalanes celebrem la Diada Nacional de Catalunya.  Tots  commemorem la resistència de la ciutat de Barcelona després de 14 mesos de setge l’any 1714 davant el duc de Berwick durant la Guerra de Successió. En aquesta guerra  s’enfrontaven dos bàndols: el dels  Borbó (Felip V) amb partidaris de la Corona de Castella, i el dels Àustries (amb l'Arxiduc Carles) amb partidaris d'Aragó, de Catalunya, de València i de Mallorca). Amb la victòria de Felip V, s'implantà un sistema polític que va derogar els privilegis nobiliaris, els furs locals i les institucions d'autogovern, respectades anteriorment per la Casa d'Àustria, a tots els regnes declarats austriacistes. Així doncs, la diada l'11 també recorda l‘abolició de les institucions i llibertats civils catalanes. 

El Parlament de Catalunya  l'any 1980 va decidir declarar el dia 11 de setembre com a festa nacional de Catalunya.

Avui, amb motiu de la Diada de Catalunya, honorarem la nostra terra i la nostra llengua amb una poesia ben popular de Joan Maragall, El cant de la senyera, en la qual exalça la bandera catalana. Aquest poema, Maragall el va escriure per a l’orfeó Català i Lluís Millet hi posà la música i s’adoptà com a himne per a tots aquells orfeons de Catalunya. Us el deixo aquí!


EL CANT DE LA SENYERA

Al damunt dels nostres cants    
aixequem una Senyera
que ens farà més triomfants.

Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat!
Au, germans, al vent desfem-la
en senyal de llibertat!
Que voleii! Contemplem-la
en sa dolça majestat!

Oh bandera catalana!,
nostre cor t'és ben fidel:
volaràs com au galana
pel damunt del nostre anhel:
per mirar-te sobirana
alçarem els ulls al cel.

I et durem arreu enlaire,
et durem, i tu ens duràs:  
voleiant al grat de l'aire,
el camí assenyalaràs.
Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç.

Per acabar només dir-vos: Visca el Català i Visca Catalunya!!!!! Que gaudiu d’una bona diada!



dissabte, 3 de setembre del 2011

Aloma, un camí vital: la pèrdua de la infantesa i el pas a la maduresa.

La novel·la d’Aloma va ser escrita el 1936 per de Mercè Rodoreda i guanyà el premi Creixells un any més tard. Forma part dels primers escrits, els quals la pròpia autora rebutjà més endavant perquè els considerava de baixa qualitat. D’aquest grup de novel·les només se salvà Aloma, la qual va ser revisada al 1968 durant l’exili. Aquesta obra enllaça les produccions de preguerra i postguerra d’aquesta autora. 

Aloma és la novel·la de la pèrdua de la infàntesa i del pas a la maduresa  de la protagonista. Narra la relació entre una noia barcelonina i Robert, el seu cunyat vingut d’Amèrica. Aloma és una jove de 18 anys , òrfena que viu en una casa de la part alta de Barcelona amb el seu germà Joan, la seva cunyada Anna i el seu nebot Dani.
 
El relat s’inicia quan s’espera l’arribada del germà de l’Anna, en Robert, que torna d’Amèrica per passar una temporada amb la família. Durant la seva estada emprèn una relació amb Aloma, la qual finalitza amb la seva partida i sense saber que Aloma espera un fill seu. Així doncs, La descoberta de l’amor arriba a la protagonista amb dolor. La seva relació havia estat egoista per part de Robert i Aloma se sent enganyada. La primera frase de l’obra: l’amor em fa fàstic! explica molt bé el desenvolupament de la novel·la.

És curiós destacar l’elecció del nom de la protagonista.  Rodoreda, que se sent hereva i continuadora d’una tradició, cerca el nom entre els personatges creats per Ramon Llull: Es diu Aloma per capriciosa imposició d’un vell oncle que tenia gran ascendent en la família… L’oncle, home metòdic, que dormia amb casquet i entaforava peus en unes grans plantofes i parlava de Prim com el parent més pròxim, llegia Llull en havent sopat (…).Les condicions totes que Evast desitjava ensa muller eren en Aloma, i aquells qui cercaven muller per a Evast segons sa voluntat, foren certificats dels bons costums d’Aloma (pàg 47, Aloma, Edicions 62).

En definitiva, Aloma és una novel·la que tipifica les pors i els neguits de l’adolescència. Es reflecteixen els sentiments d’una noia jove i innocent, davant de les accions ja premeditades d’un home adult. Una obra que, de ben segur que us entusiasmarà llegir!

Power Point Aloma.

dimecres, 10 d’agost del 2011

Curial e Güelfa: innovació de la novel·la de l'època.

Avui comentarem l’obra de Curial e Güelfa, la primera gran novel·la cavalleresca de la literatura catalana (Tirant lo Blanc és posterior). A partir de les novel·les cavalleresques esmentades, s’observa la transformació que sofreix l’anomenada novel·la artúrica (o matèria de Bretanya) durant el segle XV, ja que desapareixen els elements fantàstics per donar lloc a la versemblança.

La novel·la de Curial e Güelfa és d'autor anònim. Va ser escrita probablement entre 1435 i 1456, i es conserva en un únic manuscrit a la Biblioteca Nacional de Madrid. Aquesta obra no es va dur a l’impremta, per aquest motiu havia romàs perduda durant més de quatre segles, fins que Milà i Fontanals la descobrí a finals del s.XIX i li posà títol. Antoni Rubió i Lluch va ser el primer que la va editar.

L’argument de l’obra se centra, en primer lloc, en el procés de formació d’un heroi, Curial; i en segon lloc, en la relació sentimental entre el protagonista i la Güelfa, emmarcada dins de la terminologia de l’amor cortès, ja que  la Güelfa (dama) permet fer avançar socialment en Curial (vassall). L’escrit s’estructura en tres llibres, cadascun gira entorn d’un personatges femení: Güelfa, Laquessis i Càmar.

El marc temporal té lloc durant el regnat del rei Pere II el Gran (1278-1285). L’espai se situa en llocs coneguts i ben definits, per la qual cosa es pot deduir que l’autor en tenia una coneixença directa. 

El tret més característic de l’obra, com ja hem esmentat a la introducció, és la versemblança. D’una banda, destaca l’important esforç per reconstruir l'ambient de l'època de Pere el Gran fent intervenir personatges i elements històrics de manera coherent. D’altra banda, els enfrontaments entre cavallers són plenament realistes

En definitiva, el Curial i Güelfa, representa una de les temptatives més originals, en l’àmbit europeu, d'innovació del gènere de la novel·la cavalleresca.

Seguidament, uns quants enllaços i recursos per al professorat per poder treballar l'obra:

dilluns, 25 de juliol del 2011

Maria Rosa. Un conflicte passional en un drama rural.

Fa uns mesos, vaig escriure en aquest bloc una entrada dedicada a l'obra de Terra Baixa d'Àngel Guimerà. Observant les estadístiques de lectura de l'escrit i sabent que, enguany, a les classes de Batxillerat tornarà a ser obligatori un llibre d'aquest autor, trobo oportú dedicar a Guimerà una altra entrada, aquest cop a partir de l'obra de Maria Rosa.

Maria Rosa és una de les obres capitals d'Àngel Guimerà, juntament amb Terra Baixa i Mar i Cel. Tal com vaig comentar a l'entrada anterior, Maria Rosa, Terra Baixa i La filla del mar s'emmarquen dins del període del drama realista de l'autor. Les tres són visions de la Catalunya popular, on s’arrelen uns conflictes passionals que tenen una desconnexió absoluta de la problemàtica social que sura en aquests drames. 

Aquesta obra va ser escrita l’any 1894 per encàrrec, concebuda per a l’actriu María Guerrero i pensada per dues escenes concretes: Barcelona i Madrid. Essencialment, l'obra és un drama de passions humanes, enfocat des de la perspectiva romàntica tradicional de l'autor, però amb una presència interessant d'elements realistes i naturalistes

Els protagonistes del relat són un grup de treballadors d’una carretera. Durant la construcció de la nova carrertera es comet l’assassinat del capatàs, aquest fet porta l’Andreu, el marit de la Maria Rosa, a la presó de Ceuta. En Marçal, enamorat de la Maria Rosa des de temps enrere, aprofita l'ocasió i aconsegueix enamorar-la i casar-se amb ella. Entorn dels protagonistes giren diferents secrets que, al final de l'obra, veuran la llum i desencadenaran una sèrie de successos tràgics.

Seguidament, us deixo la pauta interpretativa que em vaig crear a partir d'articles i diferents pròlegs de l'obra per poder explicar als meus alumnes de Batxillerat del curs passat.


ANÀLISI LITERARI MARIA ROSA


dimecres, 6 de juliol del 2011

La vida als camps de concentració nazi a través de El violí d'Auschwitz de M. Àngels Anglada.


Després de moltes setmanes escrivint comentaris d’obres de Literatura Medieval, la meva indiscutible passió, trobo que ha arribat el moment de canviar una mica la trajectòria dels escrits i passar a una altra etapa. Per tant, avui, comentaré una obra de finals del s. XX, El violí d’Auschwitz de Maria Àngels Anglada.

L’escriptora que avui ens pertoca va néixer l'any 1930 a Vic. Era la gran de quatre germans i la música era la gran passió familiar, la qual influirà l'autora en les seves novel·les. De jove, es traslladà a Barcelona per estudiar Filologia Clàssica, era una apassionada del món hel·lenístic. Un cop finalitzada la carrera, va marxar a viure a l’Alt Empordà, a Figueres, on va viure fins a la seva mort (abril 1999). 

Tot i que la seva tasca literària començà en el conreu de la poesia, juntament amb Núria Albó, i la crítica i traducció, no fou fins al 1978 quan el seu nom anirà adquirint importància. És aquest any quan l’escriptora amb la seva primera novel·la, Les Closes, guanya el premi Josep Pla. Aquest premi, així doncs, li va suposar ser descoberta per la majoria del públic lector. 

El 1994, l’autora publica l’obra El violí d’Auschwitz, on mostra una història que commou el lector. La novel·la mostra una Maria Àngels Anglada molt compromesa, humana i sensible en determinats temes com el record dels camps de concentració nazis. L’obra narra el sofriment del poble jueu als camps de concentració alemanys a través del personatge d’en Daniel, un lutier jueu de Cracòvia que treballa al camp com a fuster, un lloc on les condicions de vida són infrahumanes i els càstigs i la mort són companys de viatge habituals.

En Daniel, per intentar salvar un company del camp d’una mort segura, es compromet a construir un violí de so perfecte per al comandant. La construcció d’aquest instrument serà el fil que lligarà en Daniel amb la seva vida en una situació contrarellotge, ja que si no l’acaba amb el termini establert, que ell desconeix, els nazis posaran fi a la seva vida.
La veritat és que aquest llibre fa que se’t posi la pell de gallina. Quants Daniels van passar per Auschwitz? Quants d’ells van sobreviure a la barbàrie nazi?

L’obra adquirí un gran èxit, s’han venut més de 100.000 exemplars. Fa un any es publicà a la Vanguardia que una productora americana havia comprat els drets cinematogràfics per portar la història a la gran pantalla. Esperem poder veure-la properament!

Seguidament, la notícia de la producció cinematogràfica, una web amb activitats online i un glogster trobat a internet sobre l'obra.




Còmic realitzat amb Bistrips (Escola Sant Miquel dels Sants de Vic)

dimarts, 5 de juliol del 2011

Concurs "Portàtil" de 80 grams

Avui és un dia ple de felicitat per a mi! 

Poc m'esperava que, després d'haver participat, per primera vegada, en un concurs d'un bloc literari en seria la guanyadora! El bloc en qüestió és http://80grams.blogspot.com/. Aquest espai obre una finestra al món literari català actual: llibres, autors, editorials, entrevistes, valoracions literàries... La seva creadora, Laura Garcia, periodista i escriptora, ens mostra la seva passió per la Literatura Catalana, una passió que, evidentment, comparteixo. També han col·laborat en aquest projecte: L'illa dels Llibres, Llegir en cas d'incendi i El bloc d'en Jordi Cervera. 
 
Quan m'arribin i hagi llegit els llibres que he guanyat, Foc Latent de Lluïsa Forrellad, La casa de gel de Joan Pons, Cartes a Clara d'Agustí Pons i Raval de Ferran Alsa, el bloc de Viu la Literatura Catalana publicarà una entrada per a cadascun dels títols.

També, des d'aquest bloc, vull donar les gràcies a la Laura pel concurs disputat i la seva tasca en el bloc, així com els altres blocs esmentats anteriorment! Moltes felicitats a tots per aquests blocs tan interessants! Continueu així!

diumenge, 19 de juny del 2011

Anselm Turmeda. Navegant entre cultures.

L'entrada d'avui la dedicarem a un personatge ben particular de l'edat Mitjana, Anselm Turmeda, una figura literària que navegà enmig de dues cultures. Aquest home pot desconcertar al lector o estudiós actual, ja que  va ser franciscà fins als 35 anys, moment en què decideix convertir-se a l'islam i marxar a viure a Tunis, però és curiós, que, des de Tunis escrivís obres en català.

Anselm Turmeda va néixer a Palma, cap al 1355, probablement, procedia d'una família d'artesans. A Mallorca s'instruí en gramàtica, lògica i teologia, i , més endavant, ingressà a l'ordre dels franciscans.  Després es traslladà a Bolonya, on residí durant deu anys i on va aprofundir en l'estudi de la teologia. Probablement també fa alguna estada breu a Tarragona i a París. 

Turmeda es converteix a l'islamisme, segons ell, per mitjà de Nicolau Martel, professor seu a Bolonya. Aquest li confessà, en privat, que la vertadera religió, l'única a través de la qual es pot assolir la salvació, era la religió musulmana. Colpit per aquesta revelació, el mallorquí abandonà la vida de frare franciscà i es traslladà a Tunis, on a través d'un metge musulmà d'origen europeu, es convertí a l'islam. A més de les raons que ell mateix dóna, la seva conversió es pot entendre, segons la hipòtesi de Rubió i Riquer, com a un exemple de la crisi espiritual, ja que cremaren a dos companys seus, a causa d'unes acusacions probablement falses. Cal recordar que el s.XIV és un segle de crisi, no només per les reptitives epidèmies de pesta que assoliren tot Europa, sinó també per la crisi religiosa que vivia la societat (compra de càrrecs eclesiàstics, concubinat de diversos frares, etc).

A Tunis, es va canviar el nom (Abd Allah) i es va casar amb la filla d'una família benestant, amb la qual tingué diversos fills. Tenia càrrecs d'importància concedits pel soldà del país (cap de duanes). Amb aquesta feina, es trobava constantment en contacte amb mercaders europeus i demanava notícies d'actualitat dels Països Catalans, s'observa doncs, que no va deixar mai de tenir bones relacions amb la seva terra natal. La biografia que es coneix d'aquest personatge demostra que va rebre cartes de nobles i reis i butlles papals per tal que tornés als regnes cristians, però ell no les va aprofitar mai.

La seva obra, escrita en la seva totalitat a Tunis, està íntimament lligada amb els esdeveniments que marquen la seva biografia. Tot i que conté influències àrabs evidents, pertany a l'univers cultural mallorquí i cristià. Les seves obres són: Les cobles de la divisió del regne de Mallorca, El llibre dels bons amonestaments, Disputa de l'ase contra fra Anselm Turmeda sobre la natura e noblesa dels animals i el Tuhfa (traduït com "Autobiografia i atac als partidaris de la creu").

Seguidament, podeu escoltar el famós poema Elogi dels diners, en què Turmeda fa una crítica dels càrrecs, títols, etc que poden comprar els diners. 

dimarts, 24 de maig del 2011

Fra Vicent Ferrer. Una figura peculiar del s.XIV

Amb motiu dels deures que havia de preparar per aquest divendres del meu curset de Didàctica de la Llengua Catalana, aprofito per publicar-los com entrada. El tema que havia de treballar era Vicent Ferrer i la seva oratòria. Com que la síntesi realitzada és força llarga, intentaré fer-ne un breu resum.

Primer de tot, cal dir que la figura de Sant Vicent Ferrer sempre és presentada com un savi mestre en teologia, escoltat per tot Europa. Aquest personatge mai no pretengué pas ser un literat, ni tampoc tenir cap ambició artística, l’única cosa que cercava en els seus sermons era arribar al cor dels que l’escoltaven i portar-los pel camí de la fe i de la pietat.

Pel que fa la seva biografia, Vicent Ferrer, va néixer a València el 1350. Durant la seves joventut estudià Lògica, Filosofia i Teologia. Quan el cardenal Pere de Luna fou elegit Papa a Avinyó, amb el nom de Benet XIII,  fra Vicent s'incorporà a la cort pontifica de Roine on hi visqué fins al 1398, any que decidí instal·lar-se al convent de dominicans, on cau malalt. Durant el transcurs de la malaltia experimentà l’aparició Sant Domingo i Sant Francesc agenollats davant de Jesús, el qual li tocà la galta i restà miraculosament guarit al mateix temps que li encomanà la missió d’anar a predicar l’exemple d’aquells dos sants abans de la imminent vinguda de l’anticrist.
Així doncs, des del 1399 fins al 1412 recorregué Europa predicant. En aquest pelegrinatge el sant predicava cada dia; l’envoltava la seva “companyia”, formada per penitents, homes, dones i criatures de tota classe i condició, des dels mes humils als més elevats.

Fent referència l’obra del frare, cal dir que és coneguda gràcies a les reportacions. Sembla ser que, entre els seguidors del frare, hi havia molts graduats en ciència que prenien notes, ordenades en sermonaris, dels seus discursos. S'hi transcrivien fragments amb força gràcia eloqüent. Als nostres dies, només han arribat 2 reculls de sermons vicentins en català, guardats a la biblioteca de la Seu de ValènciaEn primer lloc, el recull més important, ocupa 4 volums manuscrits: 279 sermons predicats, probablement, entre 1412 i 1418. Porta el títol de: Reportationes sermonum Reverendissimi Magistri Vicentii Ferrarii, predicatoris finis mundil. En segon lloc, l’altre sermonari està format pels 53 sermons que sant Vicent predicà a la seva ciutat natal durant la Quaresma del 1413. 

Els sermons de Sant Vicent són una mostra clara de textos argumentatius. Primerament, l’orador anuncia el tema que tractarà en el discurs (tesi), finalment les afirmacions que l’orador farà en el curs d’aquest discurs se sustentaran en els arguments obtinguts de l’experiència (exemples) i en el mateix testimoni de la Bíblia (autoritats). Uns i altres hauran de tenir una connexió concreta, per tal que procés lògic es desencadeni sense fissures, fins arribar a les conclusions previstes.

Pel que fa els temes dels sermons de Sant Vicent, cal dir que  són un arxiu de dades sobre la vida en el pas del segle XIV i XV. Tota la societat amb les seves virtuts i vicis desfilava en les seves predicacions. Alguns dels temes que utilitzava eren: la usura, les modes i la cosmètica femenines, l’educació dels fills, atacs a clergues immorals i concubinaris, etc. 

     El llenguatge que emprava Vicent Ferrer era viu, espontani, amb el to característic del valencià popular. Procurava utilitzar un llenguatge col·loquial i entenedor per a tothom. Alguns recursos utilitzats per captar l’atenció del públic eren: onomatopeies, allargaments de les síl·labes tòniques, simulacions de diàleg, exemples, gestos...

En conclusió, es demostra que fra Vicent pintava a l’auditori els incidents viciosos de la vida quotidiana, que, deformats fins a la caricatura, es convertien en implacables retrets. La reproducció d’una realitat vulgar, on hi juguen els mecanismes humans instintius com la ira, la luxúria, l’avarícia... feia que es guanyés l’atenció dels oients en una atmosfera espiritual.  Tothom que l’escoltava restava impressionat amb la barreja de crits, postures, sàtires, rondalles... en què es basava l’oratòria vicentina.

A continuació us deixo un enllaç a l'oratòria de Sant Vicent Ferrer i el fragment d'un sermó de  que desperta força gràcia:

http://nti.uji.es/fuster/Oratoria...html 


dimecres, 4 de maig del 2011

Cançons de rem i de vela. Un recull poètic del paisatge de la Costa Brava.

El recull poètic de Cançons de rem i de vela va ser escrit l'any 1923 per Josep Maria de Sagarra, fruit del descobriment de la Costa Brava l'estiu de 1921, gràcies al seu bon amic Josep Pla. És important constatar que Josep Maria de Sagarra és un dels gran poetes populars de la Literatura Catalana, ja que molts dels seus poemes són recitats de memòria o, si més no, coneguts, per infinitat de persones. La mostra més clara potser és Vinyes Verdes vora el mar (recollit en aquest llibre).

Fent un breu resum de la seva biografia, caldria destacar que va néixer a Barcelona el 5 de març de 1894 en una família de la petita aristocràcia de Barcelona. Des de ben jovenet ja va mostrar el seu talent escrivint poesies i llegint els clàssics. A poc a poc, l'èxit i la popularitat, que de jove havia assolit, va anar creixent, sobretot gràcies al fet que la seva producció es va diversificar en tots els gèneres, amb un català vivíssim que el va apropar al gran públic.

És curiós que la crítica mai s'ha posat d'acord per etiquetar Josep Maria de Sagarra dins d'un moviment en concret, ja que, tot i que la seva obra s'escriu entre el noucentisme i les avantguardes, pel que fa a la temàtica no acaba d'incloure's dins de cap dels esmentats moviments.

Tornat a l'obra que avui pertoca Cançons de rem i de vela, caldria esmentar que les poesies que formen aquesta increïble recull poètic reflecteixen la impressió lluminosa que la natura mediterrània i l'ambient mariner van causar a l'autor. La bellesa, la calma, la sinceritat són sentiments que van despertar Sagarra. Ell mateix comenta en el Pròleg de l'Edició Poètica (1912-1937): Cançons de rem i de vela és un llibre sincer, escrit sense preocupacions. El punt de partida del recull és el mar i els pobles de la Costa Brava. La visió que projectarà en la poesia correspon a impactes visuals, de colors i remors; on hi predomina la captació subjectiva, la impressió, la sensualitat i la immediatesa que és on hi ha la seva força.

Respecte les poesies que inclou l'obra, es poden dividir en dos grans grups. D'una banda, destaquen els 23 poemes lírics, cançons (mancades de títol) amb més càrrega personal. D'altra banda, l'obra es tanca amb un epíleg format per 2 poemes narratius titulats: La balada de Luard el mariner i La balada del clavell morenet, els quals són un viu reflex d'uns mariners coneguts pel propi autor al Port de la Selva.

En diefinitiva, si voleu llegir una obra poètica amb un clar sentimentatlisme cap a la natura: el mar i la vegetació de la Costa Brava, no podeu deixar de llegir aquesta gran obra. A continuació, deixo un parell dels seus poemes musicats per Lluís Llach.

Cançó 12.

Cançó 6.

dilluns, 2 de maig del 2011

Ramon Llull. L'artífex del català literari.

Feia ja setmanes que em rondava pel cap escriure una entrada de Ramon Llull, ja que com artífex del català literari la seva figura no pot faltar en un bloc de Literatura Catalana. Malgrat que volia començar parlant d’una de les seves obres, he cregut oportú dedicar-li una entrada plenament biogràfica per conèixer una mica més d’aprop aquesta gran figura.

Tot i que Llull se’l considera l’artífex del català literari per la seva prosa elegant i equilibrada, la qual suposa una innovació molt gran en el desenvolupament de la llengua catalana, cal recordar que la llengua catalana ja existía abans de Ramon Llull, però els textos no són pòpiament literaris. Alguns d’aquests textos són el Forum Iudicum i les Homilies d’Organyà del s.XII i XIII.
Ramon Llull, el primer escriptor europeu d’obres filosòfiques i cultes en llengua vulgar, va néixer a la Ciutat de Mallorca al 1232. Es casà amb Blanca Picany, amb la qual tingué dos fills: en Domènec i la Magdalena. Al 1263, l’escriptor va rebre l’aparició de Crist crucificat, fet que va provocar que volgúes canviar radicalment de vida. Va vendre totes les seves pertinences i va decidir dedicar la vida a un ideal: la conversió dels infidels, del qual derivaran tres propòsits:
  •  Predicar la fe catòlica als musulmans.
  • Escriure un llibre (el millor del món) contra els errors dels mahomatans.
  • Fundar escoles per a la formació dels missioners.
Al 1274, mitjançant una il·luminació divina a una muntanya pròxima a Ciutat de Mallorca, l’autor troba la manera per fer arribar el seu pensament als infidels; aquest mètode l’anomenarà Art, que constarà de diversos llibres que escriurà al llarg de la seva vida: Ars abreujada d’atrobar la veritat, Art general darrera… Al voltant de l’Art escriurà també altres obres que n’explicaran i ampliaran el contingut com: Llibre de gentil i dels tres savis (versió popular de l’Art per als polemistes religiosos), Doctrina pueril (educació dels infants) i Llibre de l’orde de cavalleria (aprenentatge per als cavallers).

Compromès amb la conversió dels infidels, dedicà molts esforços per construir monestirs on les principals activitats fossin l'aprenentatge de la llengua àrab i la formació missionera. Com que el seu propòsit va fracassar, només aconseguí crear un monestir, decidí emprendre una sèries de viatges a països musulmans, que alternerà amb estades a altre indrets europeus: Roma, París, Gènova, Xipre, Tunis… En aquest últim indret haurà de fugir perquè les seves activitats fan que les autoritats el condemnin a mort. Tot indica que l’autor morí l'any 1316 a Palma de Mallorca, després d'un viatge a Tunis.

Ramon Llull ens ha deixat un gran patrimoni literari, ja que conreà tot tipus de gèneres. Per un costat, es troben obres escrites en prosa com:  Llibre d’Evast e Blanquerna (1276-83), Fèlix o Llibre de les Meravelles (1287-89). Per un altre costat, escrits poètics: Cant de Ramon (1300), Lo Desconhort (1295).

La figura de Llull ha perviscut al llarg del temps, ja que la seva producció filosòfica i teològica ha tingut nombrosos seguidors al llarg del temps. Al segle XV, van aparèixer escoles lul·lístiques arreu d'Europa. A mitjans del segle XX l'estudiós E. W. Platzeck elabora un cànon d'obres  atribuïbles a l'autor, el qual consta d’uns 250 títols en total. Finalment a principis del s. XX (1906), la Comissió Editora Lul·liana començà a editar l'Obra Completa de Ramon Llull. Actualment, l’obra de Llull ha estat traduïda a més de 20 llengües i s'està publicant la seva obra llatina completa.

En conclusió, tal com afirma Miquel Batllori: Llull interessa, actualment, tothom; és un dels personatges medievals de més importància en els mons del pensament i de la filologia.