T'ho donaré tot, una novel·la sobre els orígens del Tibidabo

T'ho donaré tot de Sílvia Tarragó és una novel.la històrica que, un cop la vaig tenir entre mans i vaig llegir la sinopsi de la contraportada, sabia que no em decebria, ja que l'argument em va atraure de bon començament.

L'obra T'ho donaré tot s'emmarca a la Barcelona d'inici de s.XX, una Barcelona en el punt àlgid de la modernitat, en una època marcada per les noves tendències artístiques i cosmopolites del Noucentisme. El relat s'inicia amb la inauguració del parc d'atraccions del Tibidabo, aquest fet és el fil conductor de la història. Al voltant d'aquest punt, s'enllacen les històries de diferents personatges. Per una banda, apareixen les bessones Àngela i Aurora, filles de l'Isidre i l'Eulàlia, unes nenes idèntiques físicament, però amb uns somnis i uns reptes de futur totalment distints. Per una altra banda, es presenten els personatges de la Matilde, una noia molt superficial a la qual només li importa la posició social i els diners; el Miquel, fill d'un industrial de renom i en Narcís, un enginyer del Tibidabo. Per acabar, també s'exposa la figura d'en Marià Fiveller, un escriptor frustrat pel nou rumb de modernitat que impregna la ciutat de Barcelona, que difereix notablement dels seus ideals estètics.

Com s'ha manifestat, la història s'ambienta a Barcelona. L'autora mostra, amb molt de rigor, la situació històrica que viu la ciutat en aquesta època. Des del 1888, amb motiu de l'Exposició Universal, Barcelona ja es perfilava com a ciutat pionera del creixement i la modernitat. Així que, Tarragó, inicia el relat en aquest punt. El transcurs de vida dels diferents personatges, marca els canvis que afecten Barcelona. Per un costat, es mostra l'afany per modernitzar la ciutat, on la Lliga Regionalista hi té un paper destacat; per un altre costat, apareixen entrebancs que frenen aquest procés, sobretot a partir del 1923 amb la dictadura de Primo de Rivera. 

Altres temes destacats que l'autora narra són les diferències entre les classes socials, on s'hi destaquen des dels industrials més selectes, fins a les classes socials més desfavorides o els artistes incompresos. També apareix el tema de l'homosexualitat, tema tabú a la Barcelona de principis de segle, i la infidelitat, com a fracàs d'un matrimoni regit per les normes socials.

Collserola, concretament, el parc del Tibidabo destaquen sobre tots aquests elements comentats, ja que el parc, tot i ser un element més de modernitat de la ciutat, també representa un indret plàcid, ideal, natural, on els diversos personatges se senten alliberats i recorden els seus moments més tendres i feliços.

Per tant, l'obra T'ho donaré tot mostra una Barcelona cosmopolita, preparada per evolucionar i destacar com a metròpoli amb uns personatges que aspiren, malgrat les conseqüències i les enraonaries de la societat, obtenir la felicitat.

La bruixa de pedra, la història d'una llegenda de Girona

Fa uns mesos, en una llibreria de Barcelona, em va cridar l'atenció el títol d'una novel·la: La bruixa de pedra. Aquest títol em va fer aturar i agafar el llibre. L'obra tractaria de la famosa gàrgola que corona la catedral de Girona? Efectivament, després de llegir la sinopsi vaig reafirmar el meu pensament. Des que de petita vaig fer una excursió a la catedral de Girona, la llegenda d'aquella gàrgola em va captivar i, després de topar-me amb aquesta novel·la per casualitat, vaig decidir que l'hauria de llegir.

La llegenda de la bruixa de pedra de la catedral de Girona tracta d'una dona que es dedicava a les arts diàboliques de la bruixeria i, com que odiava la vida religiosa, llançava pedres a la catedral per mostrar el seu rebuig al cristianisme. La llegenda narra que un bon dia, aquesta dona es va convertir en pedra i van decidir-la col·locar-la cap per avall en una de les parets del temple perquè de la seva boca no en sortissim més renecs, sinó aigua pura de la pluja. Encara se senten aquelles paraules populars que canten: Pedres tires, pedres tiraràs i de pedra quedaràs!

L'obra La bruixa de pedra ha estat escrita per Miquel Fañanàs i va guanyar el premi Néstor Luján de novel·la històrica l'any 2012. En la novel·la es presenten dues temporalitats; en primer lloc, es presenta l'historiador Pere Freixenet que aconsegueix accedir als arxius de la catedral de Girona per buscar material útil per redactar un article. Un cop allà, però, es topa amb la

història de Guisla Recasens, la vertadera i real "bruixa de la catedral". Aquesta història el captiva i decideix resseguir i documentar la seva història. En segon lloc, l'autor ens trasporta a l'època medieval, concretament, al moment en què va viure Guisla Recasens, una dona que coneixia les propietats curatives de les plantes, amb un cor noble disposat a ajudar sempre els altres, fins i tot als jueus, molt malvistos a l'època. Malauradament, el destí de la Guisla es topa amb el de l'inquisidor Eymerich, el qual no aprova les seves pràctiques.

La bruixa de pedra és una novel·la històrica on l'autor ha fet una gran recerca bibliogràfica per poder documentar-se sobre els successos de l'època. Tot i que la història és fictícia, sí que mostra amb dades i rigoresa personatges i aspectes històrics rellevants com: la construcció de la catedral, l'inquisidor Eymerich, l'epidèmia de la pesta negra, les pugnes entre cristians i jueus...  L'únic aspecte que no m'ha atret suficientment és l'abús de repeticions d'alguns fragments. Cal dir, si més no, que és una novel·la entretinguda i fàcil de llegir.

Com llunes de Saturn, primera novel·la de Mercè Saurina

Com llunes de Saturn és una novel·la realista escrita per Mercè Saurina, una professora d'institut que viu a la població de Quart (Girona). Aquesta obra va ser finalista del premi Just Manel Casero l’any 2010.

 

El relat té com a protagonista l'Alegria, una dona que en plena maduresa, decideix explicar a la seva filla Laia la història del seu gran amor de joventut, el qual ha mantingut amagat des de fa molt de temps en el racó més profund del seu cor. En aquesta història també s'entrecreuarà el relat dramàtic dels avis, víctimes de la guerra civil i l'exili.

La novel·la s'estructura en dues parts. D'una banda, en alguns capítols es relata el viatge que emprenen mare i filla, en el qual la protagonista explica el seu passat a la Laia. D'altra banda, hi ha capítols que ens transporten a l'època de joventut de l'Alegria, en els quals el lectors podem anar seguint el fil de la història.

El títol en si ja té un component simbòlic, metafòric per ser més concrets, ja que és molt fàcil estar a prop de la persona que estimes, però alhora tan lluny; com les llunes de Saturn ho estan del seu planeta. El nom de la protagonista també és digne d'esment: Alegria, un un nom que denota sentiment de plaer i satisfacció, però que la protagonista, realment, no s'ha sentit feliç a causa del seu secret.

Així doncs, aquesta novel·la realista ens mostra la condició humana: els obstacles que ens posa la vida, els sentiments de pèrdua que patim, els camins que seguim al llarg de la nostra vida... Moments que tots els lectors hem experimentat al llarg de la notra vida, per tant, ens hi podem veure reflectits.

Línia blava: exploració de la curiositat humana

Durant aquestes vacances de Nadal he llegit una novel·la que, de bon començament, em va atraure el seu títol: Línia Blava; obra escrita per Ramon Solsona. Els motius d'aquesta atracció rauen, no només en el fet que el seu argument es desenvolupa a la Línia Blava de metro de Barcelona (línia que, durant un cert temps, vaig freqüentar); sinó també perquè l'autor intenta crear un món imaginari en el subsòl de la ciutat.

En agafar el metro, tots, inconscientment, no podem evitar fixar-nos en les persones que entren i surten. Qui són? On van? A què es dediquen? Sovint, a través de l'aspecte o de les seves converses, ens endinsem en un món fictici i intentem esbrinar com són aquelles persones. Ramon Solsona, a partir d'aquesta permissa, crea un univers paral·lel; una vida que podria pertànyer a la de les persones que observa. Així, l'escriptor ressalta que al metro "hi ha tot un món, milers de persones que hi circulen cada dia i cada persona porta una novel·la al damunt".

Així doncs, el protagonista de la nostra història, que no en sabem res, ja que actua com a mer espectador; mentre recorre la Línia Blava elabora un conjunt de relats basats en la vida de les persones que pugen i baixen del metro; ens narra tant el seu passat com el seu futur. A poc a poc, totes aquestes històries s'aniran entrellaçant. El primer personatge que puja al metro és una vella que fa ganxet. Aquest inici s'inspira en un fragment del llibre Mr Benett i Mrs Brown de Virgínia Wolf:

Una nit, fa unes setmanes, vaig arribar amb el temps just a l'estació i vaig pujar a un vagó qualsevol [...]. La dona, a qui diré senyora Brown, era una d'aquestes iaies netes [...]. Vaig pensar que, després de ser abandonada pel seu marit o de quedar-se vídua, va tenir una vida difícil [...]. Jo crec que totes les novel.les comencen amb una vella asseguda al seient de davant.

L'elaboració de la vida dels personatges serà diversa. Tindran caràcters, edat i nacionalitats ben diferents, però cadascun d'ells tindrà un tret peculiar que guiarà el procediment de la seva història. Per exemple, podem trobar: la vella que fa ganxet, que des de fa anys, manté una lluita personal amb la mort; la prostituta moguda pel desig de venjança, l'entrenador de bàsquet que veu els seus somnis frustrats, la noia samburu que lluita per assolir el seu somni: estudiar, però que viu en un permanent terror perquè el seu avi no veu amb bons ulls aquesta elecció; un exoperari de metro que anhela salvar el món, un home que l'envolta l'obsessió de fer pessebres a casa, etc.

Va ser curiós quan vaig parar atenció a la llista de capítols. Cada capítol era titulat per una estació de la Línia Blava. D'aquesta manera, el protagonista, al llarg de l'obra, descriu el seu trajecte. S'inicia amb l'entrada al metro a l'estació d'Horta (cal recordar que, fins fa pocs anys, la línia blava no arribava fins a la Vall d'Hebron, sinó que finalitzava el trajecte a l'estació d'Horta), fins a Cornellà Centre (final de línia). Cal destacar també, que l'autor dedica un capítol a l'antiga estació Gaudí i l'estació no construïda Cardenal Reig.

Crec que l'elecció de la línia blava no és casualitat. Podríem interpretar que el color blau és el color del mar, dels oceans; llocs envoltats d'aigües profundes on, sota, hi ha una altra vida. Quan viatgem en metro, viatgem a les profunditats de la terra i ens creuem amb persones desconegudes, cadascuna d'elles amb una vida pròpia.

En conclusió, Línia Blava és una novel·la que explora la curiositat humana. A través dels personatges que apareixen a la novel·la, Solsona ha intentat captar el misteri que provoca la vida dels altres a l'ésser humà. L'obra us transportarà en les vivències i els pensaments més profunds de les persones, vivències que podem trobar a la nostra vida quotidiana.

La pell freda. Terror psicològic a la novel·la catalana.

Els que diuen que els escriptors catalans no escriuen novel·les terrorífiques están ben equivocats. Només cal llegir La pell freda d’Albert Sánchez i Pinyol que, a més de ser una apassionant novel·la plena d’intriga i d’aventures, destaquen també els grans interrogants de la condició humana.

Aquesta novel·la reflecteix els diversos sentiments que viu el protagonista de la història, un autoexiliat irlandès. Desmotivat pels esdeveniments que es viuen a Europa, decideix fugir de la societat on viu. Accepta una oferta de feina d’oficial atmosfèric en una petita illa ubicada al sud de l’Atlàntic, on viurà aïllat del món durant tot un any. Un cop a l’illa descobreix que hi habita també un oficial de senyals anomenat Batís Caffó. La primera nit, el protagonista s’adona que no estan sols a l’illa, ja que una sèrie d’éssers monstruosos, els citauca, els assetgen cada nit.

A partir de l’aparició dels monstres, es reflectiran les lluites internes que experimenta el protagonista, ja que, davant dels atacs d’aquelles criatures tenebroses, intentarà trobar una sortida, una esperança per salvar-se, encara que hagi de canviar les seves pròpies actituds. Així doncs, els personatges, des que són presentats, van sofrint una increïble evolució pel que fa als seus sentiments.

Més endavant, s’unirà un personatge femení en el fil argumental, l’Aneris, un citauca femella que conviu amb en Batís Caffó. Aquesta figura provocarà un estrany triangle amorós i viurà, de primera mà, el canvi psicològic que experimenten els dos homes. 

La novel·la, publicada originàriament l’any 2003, va assolir l’èxit de ventes tant en àmbit nacional com internacional (es va traduir a 30 llengües diferents). Segons les fonts, David Slade, conegut per pel·lícules com 30 días de oscuridad, serà l’encarregat de portar la novel·la a la gran pantalla sota el títol de Cold Skin. També dins l’equip s’hi trobarà Jesús Olmo (coguionista de 28 días después) que en farà l’adaptació.

A sota, us deixo un vídeo que he trobat al Youtube on s'hi observen els diferents escenaris on transcorre l'acció de La pell freda i el dossier preparat de la lectura per poder treballar amb l'alumnat.

Dossier La pell freda

Senyoria: una novel·la de la Barcelona del s. XVIII

Jaume Cabré és un conegudíssim escriptor català actual, nascut l’any 1947. Es va llicenciar en Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona. Ha compaginat l’ensenyament universitari amb la seva gran afició: escriure. Més tard, va incorporà una nova faceta profesional: l’escriptura de guionatge televisiu i cinematogràfic amb produccions com la mítica Estació d’enllaç i Ventdelplà (entre d’altres).

Avui faré referència a l’obra de Senyoria, en la qual els seus personatges, les situacions i el propi context històric (edat moderna) formen un mosaic amb força dosis d’humor i ironia. Segons Cabré: Senyoria és una reflexió sobre la relació entre l'home i el poder, sobre la justícia i la idea del pecat lligada a la del càstig. L’obra es pot definir, d’un costat, com una novel·la políciaca, basada en un doble crim; i per un altre costat, una recreació histórica de la corrupció política i social de la Barcelona de Carles IV.

 Tot comença l’any 1799 a la ciutat de Barcelona, la qual viu sota el regnat d’una monarquia fidel de principis de l’antic règim. Descobrirem dos protagonistas totalment oposats entre ells. D’una banda, en Rafael Massó, regent civil de l’audiència de la ciutat; d’altra, l’Andreu Perramon, acusat injustament d’un crim que no ha comès, haurà de lluitar per demostrar la seva innocència.

A la novel·la apareixen retratats tots els estaments governants de l’època, des del mercantil al militar, passant per la justícia, el clergat i l’aristocràcia. L’autor combina l’estil indirecte amb el punt de vista subjectiu dels personatges i els incorpora a la veu narrativa, fet que provoca que els lectors tinguem una visió calidoscòpica de les accions i dels processos mentals de cada personatge. Cal esmentar que, el temps cronològic es basa en el flash-back.

La traducció francesa de la novel·la Senyoria ha estat distingida amb el premi Mediterranée 2004 a la millor novel·la estrangera publicada al país veí.

Segons Ramon Pla Arxé, un professor de la Universitat de Barcelona molt apreciat, comenta: Senyoria és una bona novel·la d’intriga que manté l’interès gràcies a uns personatges molt ben perfilats, a una ambientació excel·lent de l’època en què succeeixen els fets, i per damunt de tot a la perícia narradora del seu autor, i això ho aconsegueix en part per l’estructura desordenada del relat que ens porta a no saber on estem situats cronològicament fins que no se’ns aclareixen algunes situacions ben avançada la trama.

Us convido a llegir aquesta obra. Estic segura que no us decebrà!