Solitud. Una recerca cap a la pròpia individualitat i llibertat

L'entrada d'avui anirà destinada a la novel·la més popular de Víctor Català: Solitud. En primer lloc, m'agradaria destacar que, sincerament, quan vaig llegir aquesta obra, el seu argument no em va apassionar gaire; tot i que he d'admetre que la prosa, el vocabulari i les descripcions narrades formen una increïble obra mestra del moviment modernisme, ja que destaca clarament les idees que el moviment en qüestió pretenia transmetre.

Com he destacat, l'obra va ser escrita per Víctor Català, pseudònim de la prosista Caterina Albert. Aquesta noia era de formació autodidacta i des de ben petita fou una gran lectora. De seguida, començà a viatjar arreu d'Europa per ampliar la seva cultura

L'obra Solitud té com a tema principal la recerca de la pròpia individualitat i la possibilitat de poder ésser lliure de tots aquells determinismes socials propis de l'època. La protagonista és una noia anonemada Mila que, des de ben petita, quedà òrfena i fou recollida pels seus oncles. Quan és més gran acceptà casar-se amb un home gandul sense ofici que l'obligà a vendre's la casa dels seus oncles, el Maties, i se n'anaren a viure en una ermita, Sant Ponç, a dalt d'una muntanya. A dalt, la Mila se sent sola, ja que el marit li mostra una profunda indiferència; l'únic consol que té és l'amistat que la uneix a Gaietà, el pastor de les contrades; i Baldiri, el fill petit d'una masovera. El seu marit començarà a jugar juntament amb un company poc clar anomenat l'Ànima. Després de viure dues tragèdies, la Mila decideix fugir d'aquell lloc que l'oprimeix.

És curiós destacar que, aquesta novel·la va ser publicada a partir de diversos fulletons a la revista Joventud a principis del s.XX. Obra emmarcada dins del modernisme, la naturalesa té un paper destacat, ja que tradueix els estats anímics i vitals dels protagonistes. Així mateix, la novel·la està repleta de simbologia. D'una banda, la mateixa naturalesa (la muntanya) representa les dificultats de la vida amb la seva ascensió. D'altra banda, els personatges també representen símbols; Gaietà el pastor, esdevé un guia per la Mila (la bondat), en el procés de coneixement d'ella mateixa; l'Ànima simbolitza la malícia, les barabaritats que poden dur a terme els éssers humans. Així doncs, aquests dos personatges representen els dos pols de la vida: el bé i el mal.

Com va dir Jordi Castellanos a Literatura, vides, ciutats: "Pastor i Ànima formen una dualitat irreconciliable i cal optar per un o per l'altre, perquè l'home és aquest impossible equilibri entre contraris. Optar és, però, amputar-se tràgicament una part d'un mateix. Per això, la vida humana és una tragèdia. I la força de Solitud és haver-ho sabut plasmar en la més estricta quotidianitat." En aquesta vida sempre tenim opcions per triar el nostre propi camí, la dificultat rau, però, en escollir el millor camí.

Anàlisi literària (Sílvia Montals)
Guia interactiva de Lectura 

Guia de lectura

Presentacio S Olitud3 from xescrihu

Aigües encantades. Drama d'idees i passions.

Avui us parlaré d’una obra clau del moviment modernista català. Aigües encantades de Joan Puig i Ferrater. Durant el modernisme destacaren dues tendències primordials per al desenvolupament dels escriptors. D’una banda, la tendència regeneracionista (influenciada per Nietzsche), en què s’argumentava que per poder canviar la mentalitat de la societat del moment calia partir d’una revolució. D’altra banda, la tendència esteticista creia que l’artista s’havia de refugiar en l’art, ja que la societat no entenia els seus ideals. Puig i Ferrater es decantà per la tendència regeneracionista. Es considerava un revolucionari i en les seves obres destaquen els seus pensaments.

Aigües encantades és una obra dramàtica políticosocial individua- lista. L’autor la va escriure el 1907 al seu retir del Molí de Batistó, a Alcover. Es va estrenar l’any següent al teatre Romea. Tracta sobre un poble, d'una zona de muntanya prop de Tarragona, on, des de fa temps, els seus habitants pateixen una sequera perllongada. Convençuts que Déu els salvarà, dediquen pregàries i processons a la Verge dels Gorgs, ja que consideraven que els gorgs eren elements sagrats. Mentrestant, la filla de l’alcalde, la Cecília, porta al poble un enginyer, per tal que expliqui als vilatans una manera d’aprofitar les aigües dels gorgs i acabar, d'aquesta manera, amb la sequera. Aquest fet provoca la confrontació entre els diferents personatges.

Es mostra, d’una manera clara, l'enfrontament entre l'individu i la societat (tema central del modernisme), ja que la societat frena el progrés del poble. Així doncs, Puig i Ferrater mostra la necessitat d’una acció revolucionària que permeti l’home deslliurar-se de tot allà caduc, tradicional, és a dir, que forma part d’un passat. Les dues posicions que adoptaran els diferents personatges són les següents:

Per un costat, un grup de persones creu, després de l’explicació científica de l'enginyer, que les aigües podrien salvar el poble de la sequera que pateix des de fa temps. Ens trobaríem davant d’una postura progressista, científica (amb altres paraules, l’actitud de l’artista modernista). Aquí hi inclouríem personatges com la Cecília, el foraster, el carlí Manso, el republicà Bartomeu… Per un altre costat, un grup d’habitants que creu que les aigües són un element sagrat, per tant, no es poden manipular, argumenten que tot ha de seguir com sempre; aquesta actitud seria tradicional, ingènua; (s’interpretaria com la societat, la qual no entén els ideals modernistes). Dins d’aquest grup hi destaquen el capellà, el Batlle, el cacic…

Seguint aquesta mateixa línia, s’observen altres oposicions: primerament, la del món rural amb el món urbà. Tots aquells personatges renovadors, procedeixen de la ciutat, o bé, hi han anat a estudiar. En canvi, els conservadors, són els que no s’han mogut mai del poble (els rics propietaris de l’ajuntament i de la burocràcia local). Segonament, les discrepàncies entre la Cecília, la qual ha estudiat a la ciutat i comença a veure el món d’una manera diferent i el seu pare, home autoritari, aferrat a la tradició.

Acabo aquesta entrada, com molt sovint faig, amb una cita d’un estudiós de l’obra, en aquest cas de Xavier Fàbregas, Aigües encantades suposa un esforç per a comprendre amb tota la seva complexitat una realitat social, i en darrera instància, inclou una condemna d'aquesta realitat i una demostració de la necessitat d'una acció revolucionària que deslliuri l'home dels lligams atàvics entre els quals està atrapat.

Anàlisi literària Aigües Encantades (Sílvia Montals)

Aigües encantades. Teatre Nacional de Catalunya.

L'alegria que passa. Conflicte entre l'artista i la societat.

Després d’unes setmanes sense publicar cap entrada al bloc, he retornat amb l’anàlisi d’una obra dramàtica de Santiago Rusiñol, que reflecteix, clarament, cada una de les característiques pròpies del moviment de l’època: el Modernisme.

Santiago Rusiñol neix el 25 de febrer de 1865. Prové d’una família de fabricants de teixits i, des de petit, tot sembla indicar que s’haurà de fer càrrec del negoci familia; tot i que ell té una altra passió: en primer terme, la pintura; en segon terme, l’escriptura. Els representants de la revista Avenç comen- çaren a interessar-se per ell i, finalment, decidí iniciar-hi un seguit de col•laboracions. Més endavant, durant la 2a festa modernista a Sitges, es transforma en capdavanter del moviment del modernisme, on defensa la postura de l’art per art, tema principal de l’obra que avui analitzem.

L’alegria que passa és una obra formada per un quadre líric en un acte. Fou publicada al 1898, tot i que el 16 de gener de 1899 la companyia Teatre Íntim d'Adrià Gual la va estrenar al Teatre Líric (Barcelona), la qual va ser musicada per Enric Morera.
 

La trama de l'obra planteja un dels temes més tractats en l’obra rusiñolana: l’enfrontament de l’artista (representat simbòlicament per la faràndula) amb la societat (habitants del poble), que respon a la defensa de l’art per art, esmentada anteriorment. L’espai on transcorre l’acció es troba en un poble desconegut que rep la visita d'un carro d’artistes. A partir d’aquesta arribada sorgirà un conflicte entre la Prosa (poble) i la Poesia (circ) que acabarà amb la marginació dels artistes per part d’una societat prosaica que no tolera els canvis. Els artistes del circ, representants de la bohèmia, pretenen esplaiar la gent del poble amb el seu espectacle, però el poble no els entén i els rebutja. Entre els dos mons, hi ha un personatge pont, en Joanet, el fill de l'alcalde, que, tot i pertànyer al grup del poble, ha pogut estudiar i prefereix la vida dels artistes. No obstant això, els components del circ se'n van del poble, enutjats pel materialisme de la gent de la vila, i en Joanet es resigna continuant vivint al poble.

Per tant, com ja s’ha observat, Rusiñol segueix les característiques modernistes de l’època, ja que amb aquest escrit ataca la burgesia perquè no és capaç de comprendre l’art ni valorar el sacrifici dels artistes per aconseguir treure la societat del seu ensopiment. En conclusió, si us llegiu l'obra obsarvareu que Rusiñol reclama el reconeixement de l’art.

Tot seguit teniu la Guia didàctica per al professorat per treballar aquesta obra amb els vosaltres alumnes i algunes altres web interessants sobre el tema!

Dossier per al professorat
Per a més informació  
Lectura de l'obra 

La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Una actitud inconformista davant la vida.

No és cap novetat que el modernisme fou uns dels moviments més esplendorosos de la literatura catalana. Fa uns mesos vaig publicar una entrada sobre Joan Maragall que, a opinió meva, és un dels representants clau del moviment, però també de la poesia catalana. He decidit, doncs, avui citar un altre autor del moment, potser no tan conegut com l’anterior, però no menys important: Josep Pous i Pagès.

La seva obra més representativa és La vida i la mort d’en Jordi Fraginals. A primer cop d’ull, pot provocar als estudiants una sensació d’indiferència, ja que el propi títol mostra el final de l’obra (almenys jo ho vaig pensar quan la professora de Llengua Catalana ens va dir que seria lectura obligatòria). Aquest prejudici inicial cap a l’obra va canviar a mesura que anava llegint el llibre, ja que, tot i tenir 16 anys, quan vaig arribar a l’última pàgina de l’escrit, una llàgrima em regalimava per la cara. 

Aquesta obra que tant m’eclipsà en plena adolescència va ser escrita pel ja esmentat autor Josep Pous i Pagès, nascut a Figueres l’any 1873. Tot i que va emprendre el camí a la dramatúrgia, conreà, també, altres gèneres literaris. Destaquen obres com Les empordaneses, Al marge de la revolució i la guerra, i la pròpia que es tractarà a continuació.

La vida i la mort d’en Jordi Fraginals (1912) ha estat considerada una obra essencial de la prosa modernista i una de les grans novel·les de la literatura catalana del segle XX. El seu protagonista, en Jordi, rebel i inconformista, és un home que intentarà construir el seu propi destí, oposant-se primerament a la carrera eclesiàstica que la tradició familiar li reserva i, en últim lloc, a un càncer, davant del qual opta pel suïcidi com a única sortida lliure.

Així doncs, aquesta obra és una plasmació completa de les teories individualistes del modernisme, les quals plantegen un problema d’abast universal: el de la llibertat humana enfront del determinisme de l’ambient.  Segons l’estudiós Jordi Castellanos: Pous i Pagès ha escrit una gran novel·la didàctica –moralitzadora, en el bon sentit del terme– estretament lligada a les seves actituds polítiques i socials, com a home i com a intel·lectual. Ha subordinat l'art a l'ensenyament i, per això, en un clam de regeneració, ofereix un model de lluita i de superació humana per estigmatitzar el caos que ens envolta: l'individu –cadascun dels individus– és l'única arma que té la humanitat per construir-se la seva pròpia història. (Jordi Castellanos. "Pròleg" a La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Barcelona: Edicions 62, 1979). 

Com podem construir un camí en la nostra vida si no tenim llibertat? La vida i la mort d’en Jordi Fraginals ens ensenya a ser forts i enfrontar-nos als entrebancs que la vida ens depara, mostrant-nos sobretot tal com som, pensem i creiem. Aíxi és com evolucionem i construïm la nostra pròpia personalitat

Joan Maragall. Una figura emblemàtica per a la cultura catalana.

El bloc de Viu la literatura Catalana no pot deixar de fer referència a Joan Maragall, ja que, com tots deveu ja saber, aquest 2011 commemora els cent cinquanta anys del naixement i els cent anys de la mort del poeta. Per aquesta celebració s’han preparat exposicions, rutes, espectacles, etc. Maragall és una de les figures indiscutibles de la literatura catalana i un personatge encastat en un dels moments més importants de la història.

 La poesia del període modernista català està clarament marcada per l’estil i les idees de Joan Maragall. Nascut a Barcelona el 10 d’octubre de 1860, fou autor d’una sèrie de poesies ben emblemàtiques per a la cultura catalana. Tot i que se’l coneix popularment com a poeta, no podem oblidar que també és autor d’assajos d’interès polític, ideològic i cultural.

La familia de Maragall gaudia d’una certa comoditat econòmica, disposava d’una petita indústria textil, és per aquest motiu que el pare del poeta volia incorporar-lo ràpidament al negoci familiar. Maragall, però observà que la seva vertadera vocació no era treballar a la fàbrica del seu pare i, finalment, el seu progenitor li va pagar els estudis de la carrera universitària de Dret. A les notes autobiogràfiques ens descriu com se sentía quan el seu pare el va incorporar a l’empresa:

“(...) vaig acabar el Batxillerat i vaig començar a ésser infeliç. (...) Vaig ser bruscament arrencat de davant dels llibres i col•locat davant de la tauleta del treball en la indústria a què venia destinat, i posat, en cert modo, en la condició de poc més que un aprenent El cop fou terrible i retrunyí en tot el meu ser, i d'aquell desballestament d'aspiracions contrariades s'alçà, portant l’estendard de la rebel•lió, ma passió per la poesia [...]. L'amor a la poesia es manifestà en una espècie de fúria per a omplir de munió de versos, amb fecunditat verament assombrosa i en tots els ratos que podia robar al treball, llibretes que amagava entremig d'altres més prosaiques i plenes de números referents a la nostra indústria.

(Joan Maragall Notes autobiogràfiques. A: Gabriel Maragall (1988). Joan Maragall: esbós biogràfic. Barcelona: Edicions 62)

El 1891 es casà amb Clara Noble, amb la qual va tenir tretze fills, i començà, aquest mateix any, la seva col•laboració en L'Avenç, on publicà alguns poemes i un article sobre Nietzsche. A partir del 1892 Maragall esdevindrà el capdavanter indiscutible dels nous aires de modernitat que circulen per Barcelona. Disposarà de diferents plataformes de llançament per proclamar-se seguidor del moviment modernista. Per un costat, revistes com: L'Avenç i Catalònia. Per un altre costat, les festes modernistes de Sitges, el Teatre Íntim i les societats corals.

Joan Maragall va exposar, també, la seva concepció teòrica sobre la creació poètica i el concepte de l’art en textos com ara Elogi de la paraula i Elogi de la poesia. Aquest pensament es basava en la paraula viva, la qual adment que el homes purs (els poetes) que viuen atansats a la natura, expressen el batec diví de la vida i la bellesa per mitjà de la paraula, que es converteix en poesia després d’una experiència de contemplació. Així, la poesia ha de reunir unes condicions ideals: l’espontaneïtat, la puresa i la sinceritat. Per tant, dit amb altres paraules, defensa la teoria de “dir les coses tal com ragen quan ragen en estat de gràcia”.

Joan Maragall morí a Barcelona el 20 de desembre de 1911. Les seves poesies més conegudes són: La vaca cega, Els tres cants de guerra, el Comte Arnau, Oda a Espanya, el cant de la senyera.

A continuació, deixo una sèrie de recursos perquè pugueu ampliar els coneixements sobre l’autor.

Joan Maragall

Veure més presentacions de Sílvia Montals.

Auca Joan Maragall (PhotoPeach)

Poemes de Maragall musicats: http://www.uoc.edu/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Poeta?autor=139