Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Moviments Literaris. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Moviments Literaris. Mostrar tots els missatges

dimarts, 5 de maig del 2015

El Romanticisme del s.XIX

El Romanticisme és un moviment literari que es dugué a terme durant el s.XIX. S'originà a Alemanya a finals del s.XVIII. Aquest moviment va sorgir com a reacció del pensament il·lustrat, una tendència que es basava amb el racionalisme i el classicisme. Els romàntics volien donar importància als sentiments i a la imaginació com a manera de trencar amb el passat. Així doncs, és un moviment revolucionari que va començar a entrar amb força a partir de la revolució industrial i la revolució francesa.

Entre les seves característiques principals destaquen: el subjectivisme (exaltació del jo del poeta), la imaginació (capacitat de crear), la llibertat (de pensar), l'evasió (cap al passat gloriós o cap a mons exòtics), el nacionalisme (emprant tradicions, llegendes...), la naturalesa (com a tètrica i misteriosa) i la rebel·lia (amb personatges marginats que no tenen lloc en aquest món).

A Catalunya, però, aquest moviment literari es barreja clarament amb una conscienciació política. Cal recordar que, acabaven de transcórrer uns segles sense pràcticament creació de literatura culta. Els literats catalans volen recuperar l'esplendor de la llengua catalana de l'època medieval, per tant, crearan una sèrie d'infraestructures per dur a terme el seu propòsit. Un fet clau va ser la recuperació dels Jocs Florals, un concurs literari medieval; a través d'aquest certamen es potencien nous autors i obres catalanes. Per tant, a Catalunya aquest segle se l'anomenarà el segle de la Renaixença perquè la llengua catalana tornarà a cobrar importància.

Entre els autors principals, destaquen: Bonaventura Carles Aribau, amb el seu poema d'Oda a la Pàtria, Jacint Verdaguer, amb unes poesies èpiques extraordinàries com són El Canigó i l'Atlàntida i Àngel Guimerà amb la seva gran obra teatral Mar i Cel.

diumenge, 4 de gener del 2015

La decadència, període obscur per a la literatura catalana

La decadència és un període de la Literatura Catalana que comença al s.XVI i acaba al s.XVIII, per tant, engloba tres grans moviments de la literatura: el Renaixement (s.XVI), el Barroc (s.XVII) i el Neoclassicisme (s.XVIII). Durant aquests 3 segles, la literatura catalana culta, és a dir, la literatura d'autor, es va veure afectada, ja que va disminuir la producció literària en català; aquest fet afavorirà la literatura veïna, la de llengua castellana. Sembla mentida que ocorregués aquest fet, atès que el segle anterior, el XV, la literatura catalana va viure una època d'esplendor i reconeixement amb obres tan representatives com van ser: el Tirant lo Blanc, el Curial e Güelfa, les poesies d'Ausiàs March...

Sembla que les causes que provocaren aquesta tragèdia foren: en primer lloc, la crisi política originada per la unió dinàstica amb Castella després de la mort sense descendència del rei Martí l'Humà, el trasllat de la cort al centre de la Península, etc. En segon lloc, la crisi demogràfica com a conseqüència de la pesta negra i les guerres del segle anterior.

La poca literatura que ens ha arribat d'aquests segles són obres que mostren una gran imitació tant dels autors castellans del moment com de les formes mètriques que aquests empraven. Les obres més representatives són:
Renaixement:
  • Los col·loquis de la insigne ciutat de Tolosa de Cristòfor Despuig.
  • Les poesies de Pere Serafí
  • L'espill de la vida religiosa (anònim)
Barroc:
  • Poesies de Francesc Vicent Garcia
  • Tragicomèdia d'amor, firmesa i porfia / Lo desengany de Francesc Fontanella.
Neoclassicisme:
  • Poesies i obres de teatre de Joan Ramis
  • Calaix de sastre del Baró de Maldà

Ara bé, la literatura popular sí que va gaudir d'esplendor perquè durant aquests tres segles van sorgir diferents gèneres com: els goigs (poesies religioses), les cançons de pandero (cançons festives acompanyades d'un pandero), les rondalles, els romanços (poemes narratius), les nadales, les cançons de bressol, les cançons de lladres, etc. Aquest tipus de literatura tenia unes característiques comunes, ja que totes les mostres presents són d'autor anònim, el llenguatge és col·loquial, es transmetien de manera oral i estaven vinculades a les vivències d'un poble i a les seves festivitats.

Alguns erudits, però, no estan d'acord a utilitzar el terme "decàdencia" per parlar d'aquest període de la literatura catalana, ja que connota menyspreu i desprestigi. Tot i així, crec que hem de ser conscients que la nostra literatura va passar per un mal tràngol i no ens n'hem d'amagar, sinó que ens ha de servir com a experiència perquè no torni a ocórrer.

divendres, 3 de maig del 2013

El noucentisme, on cultura i política s'agafen la mà

Després d'un temps sense fer cap entrada sobre un moviment concret, he decidit dedicar un escrit al Noucentisme, aprofitant l'ocasió que l'estic treballant amb els meus alumnes de 4t d'eso.

Per començar, cal dir que el noucentisme és un moviment purament català, ja que no el trobarem a cap altre país, tot i que va expandir-se a altres indrets dels Països Catalans com a les Balears i a la Catalunya Nord. Va sorgir en un moment difícil, tant políticament com culturalment en la història de Catalunya. Per concretar, es diria que es va iniciar el 1906 i va finalitzar el 1923, després del cop d'estat de Primo de Rivera.

Per entendre el noucentisme, cal que tant cultura com política vagin agafades ben fort de la mà, ja que sense l'una i l'altra no s'hagués pogut desenvolupar mai aquest projecte, sobretot sense l'ajuda de la Lliga Regionalista. Aquest fenomen tipifica d'una banda, les aspiracions de la burgesia, la qual intenta dur-les a terme mitjançant una sèrie de projectes. I en segon lloc, unit a la idea anterior, la renovació del país a través dels intel·lectuals. Fruit d'aquesta ideologia naixerà la Mancomunitat de Catalunya i altres institucions com L'Institut d'Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, l'Escola Industrial, etc.

El mot noucentisme l'inventà Eugeni d'Ors, el qual volia dotar el concepte amb un doble significat. Per una banda, nou significa "novetat" -significarà la ruptura amb el moviment anterior, el modernisme-. Per una altra banda, el terme sorgeix el 1906, en ple inici del "nou-cents". Eugeni d'Ors, a més, fou un dels màxims representants de l'aparició d'aquesta nova ideologia perquè sense la seva obra, Les Glosses; juntament, amb els Fruits Sabororos de Josep Carner i la Nacionalitat Catalana de Prat de la Riba, el moviment no hagués sorgit.

Encara que, com ja s'ha dit, aquest moviment fomentà un nou impuls polític amb la construcció de diverses institucions, no ens podem oblidar que també és un moviment artístic, el qual defensa idees com: la arbitrarietat, el classicisme, la civilitat, el rebuig de l'espontaneïtat i, sobretot, la llengua literària.    

Així doncs, el noucentisme va impulsar la renovació a Catalunya en tots els àmbits, en el polític, en el cultural i en l'econòmic. Els intel·lectuals volien que Catalunya fos una nació culta liberal i cosmopolita. Una nació digna d'admirar.




Vídeo sobre el Noucentisme
 

dilluns, 14 de novembre del 2011

La Literatura Medieval Catalana

Aquesta setmana passada vaig decidir crear, per cortesia dels meus últims alumnes de l’escola Adela de Trenquelléon, un nou apartat titulat Moviments Literaris, on comentaré els diferents períodes culturals sorgits al llarg de la història, sempre centrats des del punt de vista de la Literatura.

Iniciaré l’apartat amb el moviment literari de la Literatura Medieval. Abans de tot, cal esmentar, que aquest període el constitueixen diversos segles, ja que s’inicia amb la caiguda de l’imperi romà d’occident (476 d.C) i finalitza amb la invasió dels turcs a Constantinoble (1453 d.C). S’han de tenir en compte aquestes dades perquè els dos primers textos catalans no apareixen fins al s.XII. Aquests textos són El llibre Jutge (o Fòrum Iudicum) i les Homilies d’Organyà, els quals no tenen cap propòsit estètic ni literari, simplement, el Llibre Jutge és un conjunt de lleis visigòtiques i les Homilies d’Organyà un recull de sermons cristians. Per tant, amb aquests fets podem contemplar que el català encara no s’havia consolidat com a llengua literària.

Pocs anys després, a través de la lírica trobadoresca d’Occitània, els catalans van començar a endinsar-se en l’art d’escriure, però ho feren en la llengua pròpia dels trobadors d’Occitània, el provençal. No seria fins a arribar a Ramon Llull que el català es començaria a emprar dins l’àmbit literari.

Els Power Points que podeu observar a continuació tracten sobre aquest moviment cultural.  Com veieu, l’he dividit en dues parts. D’una banda banda, la presentació sobre la literatura al s.XII-XIII; d’altra, la literatura al s.XIV-XV. Ambdues presentacions s’estructuren en tres pars. Primerament, s’inicien amb una breu explicació del context històric del moment; segonament, s’exposen les obres literàries sorgides a Europa i, finalment, se centren en els representants i obres literàries catalanes.

Aquestes presentacions estan destinades a estudiants de 4t curs de l’Eso i estan basades en l’explicació del llibre Editorial Cruïlla, amb algunes ampliacions meves que he realitzat quan ho he cregut oportú. Espero que us sigui de servei!