dilluns, 28 de març del 2011

Terra Baixa. Un drama realista d'Àngel Guimerà

L’entrada que avui escriuré al bloc tractarà sobre una a de les meves obres dramàtiques preferides: l’excel·lent Terra Baixa escrita per Àngel Guimerà al 1896, moment clau de la literatura catalana, ja que, encara que el moviment destacat i conreat per Guimerà durant l'última dècada del s.XIX sigui el realisme, sorgiran, entre altres erudits, diversos temes apropats, cada vegada més, a un nou moviment: el modernisme. Cal destacar, però, que encara que l’estructura de l’obra en qüestió vingui marcada pel realisme, la identitat dels personatges centrals la conforma un fons romàntic (força arcaic aleshores) i un cert toc de noves tendències enfocades en una direcció claramaent modernista.

Entre els anys 1890 i el 1900 destaquen les millors obres escrites per Àngel Guimerà: Maria Rosa, Terra Baixa i La filla del mar; totes tres relacionades pel que fa la temàtica. L’obra que avui escau presenta una història en què la vehemència de les passions aflora amb tanta potència com actuen les forces de la naturalesa. L’autor planteja l’oposició entre la terra baixa (el pla corromput) i la terra alta (muntanya pura, incontaminada), mitjançant un triangle amorós: Marta, Sebastià i Manelic. En Manelic, home senzill, innocent i primitiu de muntanya, és cridat per en Sebastià (l’amo de tot) per casar-se amb la Marta, una noia de la terra baixa que, fins aleshores, havia estat obligada a sotmetre’s a la voluntat del seu amo. Aquest matrimoni s’origina per la pròpia conveniència d’en Sebastià, el qual vol continuar gaudint de la Marta, però la seva posició social marca que s'ha de casar amb un altre tipus de dona. Els plans d'en Sebastià es capgiren, ja que la Marta troba l’amor en el seu espòs. A partir d’aquí, la Marta intentarà trencar tota dependència que la subjecta a en Sebastià, amb l’ajuda del seu marit Manelic.

Si parem atenció en l’ambient de l’obra, veurem reflectida la societat rural de la Catalunya de l’època, on els pagesos havien de suportar la dependència dels amos de les terres. Per aquest motiu, Guimerà crea el mite de la Terra Alta, un món incontaminat, pur, ple de bondat on no existeix el mal i d’on sorgirà l’heroi, en Manelic, que s’oposarà a la corrupció de la terra baixa i vencerà el mal, encarnat per la figura d'en Sebastià.

Us deixo, seguidament, l'anàlisi de l'obra, fet per mi el curs passat, amb un scribd per amplir informació i una enllaç per ampliar contingut.


http://www.edu365.cat/batxillerat/lectures/catalana/terrabaixa/index.htm




TERRA BAIXA

diumenge, 20 de març del 2011

El Mecanoscrit del segon origen. Una obra de ciència ficció catalana.

Avui parlarem d’una obra contemporània escrita per Manuel de Pedrolo (1918-1990), Mecanoscrit del segon origen (1974), novel·la de ciència-ficció molt escollida com a lectura obligatòria a l’ESO. Primerament, faré cinc cèntims sobre l’escriptor. Manuel de Pedrolo va ser un dels escriptors més prolífics de la literatura catalana contemporània, ja que conreà tot tipus de gèneres: novel·les, obres teatrals, poesies; a més, col·laborà amb articles, contes i assaigs a diverses revistes catalanes. Pedrolo, ha estat guardonat amb diversos premis literaris com el Víctor Català, el Sant Jordi i el Prudenci Bertrana. El 1979 va adquirir el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.
Després d’haver parlat a grosso modo de l’autor, comentaré la novel·la en qüestió. El Mecanoscrit de segon origen narra com, després d'un atac extraterrestre, que extermina pràcticament a tota la raça humana, una parella de supervivents, l’Alba, una noia de 14 anys, i en Dídac, un noi de raça negra de 9 anys, intenten sobreviure i donar una esperança de futur.
L’obra s’inicia quan en Dídac és colpejat per uns nois, a causa del seu color de pell, i cau a un llac. L’Alba, que ho observa tot, es capbussa a l’aigua per salvar-lo. Mentre els dos protagonistes es troben dins l’aigua, es produeix l’atac extraterrestre, en què exterminen a tota la població. Quan surten de l’aigua, s’adonen que són els únics supervivents que resten en la zona. Començarà, doncs, un viatge cap a la supervivència i una ràpida maduració personal. Els dos nois inspeccionaran botigues per apoderar-se de roba i aliments. Veient tots els cadàvers que hi ha a tot arreu, es refugiaran en un cova al bosc. A poc a poc, la seva relació es convertirà en una història d’amor i prendran consciencia del paper que els pertoca: començar una nova era humana.
Aquesta obra va ser duta a la televisió, mitjançant una sèrie de 7 episodis, la qual va gaudir de gran èxit. La sèrie va ser produïda i emesa per TV3 l’any 1985. Ara mateix, però, s’està realitzant el guionatge d’una versió cinematogràfica a càrrec del director de cinema Bigas Luna. A sota un deixo  el moment en què l'Alba salva el Dídac de l'aigua en el primer capítol de la sèrie emesa fa anys, activitats online sobre el llibre i un power point de l'anàlisi literari de l'obra.


dijous, 10 de març del 2011

El naturalisme literari a Narcís Oller: La Bogeria

Amb motiu que, aquest any és de lectura obligatòria l’obra de La Bogeria de Narcís Oller, he trobat oportú dedicar-li un apartat en aquest bloc, ja que  permetrà que molts estudiants de 2n de batxillerat puguin trobar-hi una sèrie de recursos que els ajudarà a fer-ne una lectura i una interpretació més detallada.

Comencem, doncs. Narcís Oller (1846-1930) és considerat com el pare de la novel·la catalana moderna. Aquest fet rau en què, des del s.XV amb Tirant lo Blanch, la novel·la catalana caigué en un profund pou de l’oblit. El Renaixement, el  Barroc i la Il·lustració provocaren una caiguda de les obres escrites en llengua catalana, fet que desapareixerà durant la Renaixença (s.XIX), la qual comportarà un canvi d’actitud respecte la llengua catalana. És cert que la Renaixença va fer afavorir el conreu d’obres en català, però només en un gènere literari: la poesia. No seria fins a mitjans del s. XIX, quan començaren a aparèixer obres de gènere narratiu; l’impulsor d’aquest període fou, sens dubte, Narcís Oller

Tot i que l’autor que ens ocupa era de formació romàntica, es va anar decantant cap a l'opció estètica naturalista propera a Émile Zola. No obstant això, va aconseguir un estil propi, que el mateix Zola va especificar més endavant. Adoptarà un model realista en els seus escrits i i intentarà oferir una reproducció objectiva de la societat del seu temps. Així ho comenta Maria Lluïsa Cunillera en Edició crítica i didàctica de La Bogeria de Narcís Oller. Barcelona: Barcanova, 1991: La realitat va interessar Narcís Oller com a matèria literària; la realitat que ell coneixia, per tant una realitat propera, la de la societat catalana de l'època.

La bogeria és una obra basada en un fet real  que l'autor va conèixer de prop: la mort d'un seu client. En l’obra es descriu el procés d'embogiment del protagonista, Daniel Serrallonga, el qual implicarà una alteració de l’ordre social, des de la vida política fins a la vida familiar. En el transcurs d’aquesta malaltia Oller ens detallarà diverses actituds que adopten els personatges que envolten el protagonista, les quals esdevindran ben diferents les unes de les altres.

Com que crec que, he escrit una entrada força àmplia sobre el context històric, generalment, us deixo seguidament un power point que acabo d’elaborar que conté tota l’anàlisi interpretativa de l’obra en qüestió. i un vídeo on s'explica la biografia de l'autor. Espero que us sigui de bon gust.

diumenge, 6 de març del 2011

Oda a la Pàtria. Poema iniciador de la Renaixença Catalana

El poema Oda a la Pàtria escrit per Bonaventura Carles Aribau (1798-1862) esdevingué símbol d’arrencada de la Renaixença, ja que procurà donar forma a les noves concepcions literàries de l’època. 

Abans de seguir parlant del poema que avui escau, farem unes breus anotacions per conèixer una mica la figura literària d’Aribau. Era fill de Francesc Aribau, comerciant i Eulàlia Farriols. Va rebre una educació humanística i científica, primer al Seminari Conciliar i després a la Junta de Comerç de Barcelona. El 1826 entrà a treballar a l'empresa de Gaspar de Remisa i es traslladà a Madrid. Durant vint anys es dedicà als negocis privats i al periodisme fins assolir un gran prestigi. Fou redactor d'El Europeo i propulsà la fundació d'El Vapor, en el qual publicarà la poesia Oda a la Pàtria.

Tornant de nou al poema, l’Oda a la Pàtria és un cant a la pàtria i a la llengua catalana; el poeta, vivint a Madrid, lluny de la seva terra natal, mostra un gran nostàlgia. Escriure li permet exterioritzar els  sentiments interiors que li turmenten. Va dedicar l’escrit al seu patró, Gaspar de Remisa, en motiu de la celebració del seu sant. Gaspar era un banquer català resident també a Madrid.

Per concloure l’entrada, permeteu-me citar un comentari que va fer Joaquim Molas a "La poesia d'Aribau", Serra d'Or (Barcelona), núm. 8, agost del 1962, p. 54), el qual resumeix l’opinió que jo mateixa comparteixo: Per al meu gust, La pàtria és un dels poemes més arrodonits del nostre segle XIX.

Considerant la importància que té per als catalans aquesta poesia, he cregut oportú crear un power point amb una anàlisi interpretatiu i mètric de cadascuna de les estrofes en què està formada. Us el deixo a continuació. 

dimarts, 1 de març del 2011

Canigó, una epopeia nacional

Avui, en el bloc, he decidit parlar del poema Canigó de Jacint Verdaguer. Quan vaig cursar el meu primer any de carrera universitària se'ns va comunicar, a una de les assignatures, que hauríem de llegir aquesta gran obra de Mossèn Cinto Verdaguer. He de reconèixer que, en un primer moment, em vaig sentir desmotivada, però, en començar a llegir el relat em vaig sentir immersa en aquest món mitològic, pur i meravellós que em mostrava Verdaguer. En acabar-lo vaig concloure que em trobava davant d'unes de les millors obres de la Literatura Catalana. Ara mateix us en faré cinc cèntims.

El Canigó és un poema èpic escrit per Jacint Verdaguer l’any 1886, el qual suposa el punt culminant de la trajectòria literària d’aquest autor. És important destacar que, aquest any 2011, celebrem els 125 anys de la primera edició del llibre.

El poema es pot considerar un dels elements clau de la Renaixença, ja que canta l’origen de la nació catalana com a tema central; encara que altres temes típics del moviment també hi són presents: exaltació de la natura i el paisatge, marc medieval, mite, víctòria de la fantasia i el sentiment sobre la raó...

Malgrat que, durant el Romanticisme, el gènere clau era l’èpica; Verdaguer quan escriu el Canigó ja era una forma caduca en l’àmbit literari europeu. Tot i que el mateix títol de l’obra permet hipotetitzar que l’acció esdevindrà a la natura, cal matisar que el protagonista de la història que s’hi narra és Gentil, les vivències del qual demostren l’esperit plenament romàntic. L’obra està ambientada en l’època medieval, concretament en el s.XI. Consta de 4338 versos agrupats en 12 cants i 1 epíleg.

En els cants, s’explica la història de Gentil, fill del Comte Tallaferro, que després de ser armat cavaller s'afegeix a l'exèrcit cristià que té com a missió aturar l’atac dels sarraïns, amb la companyia del seu oncle Guifré. Mentre el noi fa guàrdia i contempla la muntanya del Canigó, el seu escuder li parla de les fades que hi habiten i ell decideix anar a contemplar-les. 

Lo Canigó és una magnòlia immensa
que en un rebrot del Pirineu se bada;
per abelles té fades que la volten,
per papallons los cisnes i les àligues.

Durant el seu camí, coneix Flordeneu la reina de les fades, la qual el sedueix, prenent la forma de la seva estimada, i recorren plegats els dominis del Pirineu, fet que provoca que Gentil oblidi la batalla en què participa. Mes endavant, Guifré troba Gentil encisat al costat de Flordeneu, i, ple d'ira l'estimba des de dalt del Canigó. Finalment, Guifré funda un monestir benedictí sobre la tomba de Gentil, intentant expiar així el seu crim. 

L’epíleg titulat Los dos campanars és concebut com una elegia a partir del diàleg entre els dos monestirs: el de Cuixà i el de Sant Martí que, arruïnats i abandonats, recorden les glòries passades i es planyen per la seva imminent desaparició. La interpretació del diàleg rau en què davant de la destrucció dels monestirs (obra humana) es troba la pervivència de la natura (obra divina), la qual mai desapareixerà.

Com dos gegants d'una llegió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l'encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l'enderroc de sos altars.


L'obra entusiasmà tant a la població que es traduí a altres llengües: al castellà, al francès i a l'italià. Més endavant, Josep Carner va fer-ne una versió escènica amb música de Jaume Pahissa (1910), on alternava la recreació pròpia amb fragments de l'original. Finalment, l'obra també va ser tema d'òpera, la qual va ser composta per Antoni Massana al 1934; es va estrenar al Liceu de Barcelona el 1953

A continuació teniu la web dedicada exclusivament a aquesta obra:
http://www.canigo125.cat/veus/Canigo.html