Canigó, una epopeia nacional

Avui, en el bloc, he decidit parlar del poema Canigó de Jacint Verdaguer. Quan vaig cursar el meu primer any de carrera universitària se'ns va comunicar, a una de les assignatures, que hauríem de llegir aquesta gran obra de Mossèn Cinto Verdaguer. He de reconèixer que, en un primer moment, em vaig sentir desmotivada, però, en començar a llegir el relat em vaig sentir immersa en aquest món mitològic, pur i meravellós que em mostrava Verdaguer. En acabar-lo vaig concloure que em trobava davant d'unes de les millors obres de la Literatura Catalana. Ara mateix us en faré cinc cèntims.

El Canigó és un poema èpic escrit per Jacint Verdaguer l’any 1886, el qual suposa el punt culminant de la trajectòria literària d’aquest autor. És important destacar que, aquest any 2011, celebrem els 125 anys de la primera edició del llibre.

El poema es pot considerar un dels elements clau de la Renaixença, ja que canta l’origen de la nació catalana com a tema central; encara que altres temes típics del moviment també hi són presents: exaltació de la natura i el paisatge, marc medieval, mite, víctòria de la fantasia i el sentiment sobre la raó...

Malgrat que, durant el Romanticisme, el gènere clau era l’èpica; Verdaguer quan escriu el Canigó ja era una forma caduca en l’àmbit literari europeu. Tot i que el mateix títol de l’obra permet hipotetitzar que l’acció esdevindrà a la natura, cal matisar que el protagonista de la història que s’hi narra és Gentil, les vivències del qual demostren l’esperit plenament romàntic. L’obra està ambientada en l’època medieval, concretament en el s.XI. Consta de 4338 versos agrupats en 12 cants i 1 epíleg.

En els cants, s’explica la història de Gentil, fill del Comte Tallaferro, que després de ser armat cavaller s'afegeix a l'exèrcit cristià que té com a missió aturar l’atac dels sarraïns, amb la companyia del seu oncle Guifré. Mentre el noi fa guàrdia i contempla la muntanya del Canigó, el seu escuder li parla de les fades que hi habiten i ell decideix anar a contemplar-les. 

Lo Canigó és una magnòlia immensa
que en un rebrot del Pirineu se bada;
per abelles té fades que la volten,
per papallons los cisnes i les àligues.

Durant el seu camí, coneix Flordeneu la reina de les fades, la qual el sedueix, prenent la forma de la seva estimada, i recorren plegats els dominis del Pirineu, fet que provoca que Gentil oblidi la batalla en què participa. Mes endavant, Guifré troba Gentil encisat al costat de Flordeneu, i, ple d'ira l'estimba des de dalt del Canigó. Finalment, Guifré funda un monestir benedictí sobre la tomba de Gentil, intentant expiar així el seu crim. 

L’epíleg titulat Los dos campanars és concebut com una elegia a partir del diàleg entre els dos monestirs: el de Cuixà i el de Sant Martí que, arruïnats i abandonats, recorden les glòries passades i es planyen per la seva imminent desaparició. La interpretació del diàleg rau en què davant de la destrucció dels monestirs (obra humana) es troba la pervivència de la natura (obra divina), la qual mai desapareixerà.

Com dos gegants d'una llegió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l'encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l'enderroc de sos altars.

L'obra entusiasmà tant a la població que es traduí a altres llengües: al castellà, al francès i a l'italià. Més endavant, Josep Carner va fer-ne una versió escènica amb música de Jaume Pahissa (1910), on alternava la recreació pròpia amb fragments de l'original. Finalment, l'obra també va ser tema d'òpera, la qual va ser composta per Antoni Massana al 1934; es va estrenar al Liceu de Barcelona el 1953. 

A continuació teniu la web dedicada exclusivament a aquesta obra:
http://www.canigo125.cat/veus/Canigo.html