Mar i Cel. La gran tragèdia d'Àngel Guimerà.

Mar i Cel és una de les obres més representatives d'Àngel Guimerà. L'obra dramàtica, escrita en vers, se situa al s.XVII i explica la tràgica història d'amor entre un morisc, en Saïd, expulsat de València i capità d'un vaixell de corsaris, i la Blanca, una noia cristiana, nascuda a Mallorca que es prepara per ingressar en un convent de monges de Barcelona. Encara que l'amor que sorgirà entre ells serà vertader, es veurà impossibilitat per la diferència de religions entre els protagonistes (islam i cristianisme).

 Tot i que el 1885, Guimerà ja havia acabat d'escriure la seva obra, no es va representar fins el dia 7 de febrer de l'any 1888 al teatre Romea. Els motius pels quals no es va estrenar abans foren que, en aquell moment, el panorama del teatre català vivia una situació complicada. D'una banda, es mostrava poc interès pel gènere de la tragèdia, bàsicament les obres representades eren d'un caire humorístic. D'altra banda, el públic estava acostumat a veure un gran canvi d'escenari, diferents decorats, etc. i es pot constatar, clarament, que a l'obra Mar i Cel no hi ha canvi d'escenaris perquè l'acció transcorre en un vaixell.

Frederic Soler, director de l'obra, finalment es va llançar a la piscina i va estrenar l'obra. Tot i que l'èxit va ser espectacular, va decidir retirar-la. Els amics de Guimerà, en saber-ho, van reunir-se i van omplir tot el teatre Romea perquè Soler continués representant-la. Malgrat els entrebancs sorgits, ho van aconseguir.

En altres entrades, ja havia parlat de diverses obres de Guimerà. Si les recordeu, observareu que les obres comentades: Terra Baixa i Maria Rosa formen part de la segona etapa de l'autor, en la qual conrea drames realistes, basant-se en les característiques del moviment realista que en aquell moment era present. Mar i Cel, en canvi, es pot intregrar dins de la primera etapa de l'autor; aquesta primera etapa és bàsicament romàntica (tot i que hi consten alguns trets realistes), ja que s'hi troben presents: l'exaltació dels sentiments, la recerca de la pròpia identitat, l'essència de la llibertat, etc.

Observant les característiques enumerades, es constata que l'autor es proposa aconseguir versemblança. Per un costat, gràcies a la psicologia dels personatges, els quals evolucionen al llarg de l'obra (personatges rodons); per un altre costat, a través de la fixació de l'entorn, ja que totes les accions es duen a terme en un espai reduït com és un vaixell.

És molt important destacar la simbologia emprada en aquesta obra. A grans trets, el títol ja és emblemàtic: Mar i Cel. El mar és representat per Saïd, un pirata que navega en alta mar on se sent lliure; ara bé, el cel representa la Blanca, una noia molt cristina i pura, la qual ha viscut oprimida a les ordres del seu pare, un fanàtic del cristianisme. També, l'espai on transcorren les accions, el vaixell, esdevé un element simbòlic ja que representa el dinamisme de la vida.

Així doncs, Mar i Cel esdevé un canvi en el teatre del s.XIX, ja que es contempla una història d'amor impossible marcada per la lluita entre dues cultures irreconciliables. Una història d'amor tan equiparable a la de Romeu i Julieta de Shakespeare o a la de Jack i Rose de Titànic.

Mar i cel from Sílvia Montals
 

Himne dels Pirates (Musical Mar i Cel)

Oda a la Pàtria. Poema iniciador de la Renaixença Catalana

El poema Oda a la Pàtria escrit per Bonaventura Carles Aribau (1798-1862) esdevingué símbol d’arrencada de la Renaixença, ja que procurà donar forma a les noves concepcions literàries de l’època. 

Abans de seguir parlant del poema que avui escau, farem unes breus anotacions per conèixer una mica la figura literària d’Aribau. Era fill de Francesc Aribau, comerciant i Eulàlia Farriols. Va rebre una educació humanística i científica, primer al Seminari Conciliar i després a la Junta de Comerç de Barcelona. El 1826 entrà a treballar a l'empresa de Gaspar de Remisa i es traslladà a Madrid. Durant vint anys es dedicà als negocis privats i al periodisme fins assolir un gran prestigi. Fou redactor d'El Europeo i propulsà la fundació d'El Vapor, en el qual publicarà la poesia Oda a la Pàtria.

Tornant de nou al poema, l’Oda a la Pàtria és un cant a la pàtria i a la llengua catalana; el poeta, vivint a Madrid, lluny de la seva terra natal, mostra un gran nostàlgia. Escriure li permet exterioritzar els  sentiments interiors que li turmenten. Va dedicar l’escrit al seu patró, Gaspar de Remisa, en motiu de la celebració del seu sant. Gaspar era un banquer català resident també a Madrid.

Per concloure l’entrada, permeteu-me citar un comentari que va fer Joaquim Molas a "La poesia d'Aribau", Serra d'Or (Barcelona), núm. 8, agost del 1962, p. 54), el qual resumeix l’opinió que jo mateixa comparteixo: Per al meu gust, La pàtria és un dels poemes més arrodonits del nostre segle XIX.

Considerant la importància que té per als catalans aquesta poesia, he cregut oportú crear un power point amb una anàlisi interpretatiu i mètric de cadascuna de les estrofes en què està formada. Us el deixo a continuació. 

Oda a la pàtria

View more presentations from Sílvia Montals

Canigó, una epopeia nacional

Avui, en el bloc, he decidit parlar del poema Canigó de Jacint Verdaguer. Quan vaig cursar el meu primer any de carrera universitària se'ns va comunicar, a una de les assignatures, que hauríem de llegir aquesta gran obra de Mossèn Cinto Verdaguer. He de reconèixer que, en un primer moment, em vaig sentir desmotivada, però, en començar a llegir el relat em vaig sentir immersa en aquest món mitològic, pur i meravellós que em mostrava Verdaguer. En acabar-lo vaig concloure que em trobava davant d'unes de les millors obres de la Literatura Catalana. Ara mateix us en faré cinc cèntims.

El Canigó és un poema èpic escrit per Jacint Verdaguer l’any 1886, el qual suposa el punt culminant de la trajectòria literària d’aquest autor. És important destacar que, aquest any 2011, celebrem els 125 anys de la primera edició del llibre.

El poema es pot considerar un dels elements clau de la Renaixença, ja que canta l’origen de la nació catalana com a tema central; encara que altres temes típics del moviment també hi són presents: exaltació de la natura i el paisatge, marc medieval, mite, víctòria de la fantasia i el sentiment sobre la raó...

Malgrat que, durant el Romanticisme, el gènere clau era l’èpica; Verdaguer quan escriu el Canigó ja era una forma caduca en l’àmbit literari europeu. Tot i que el mateix títol de l’obra permet hipotetitzar que l’acció esdevindrà a la natura, cal matisar que el protagonista de la història que s’hi narra és Gentil, les vivències del qual demostren l’esperit plenament romàntic. L’obra està ambientada en l’època medieval, concretament en el s.XI. Consta de 4338 versos agrupats en 12 cants i 1 epíleg.

En els cants, s’explica la història de Gentil, fill del Comte Tallaferro, que després de ser armat cavaller s'afegeix a l'exèrcit cristià que té com a missió aturar l’atac dels sarraïns, amb la companyia del seu oncle Guifré. Mentre el noi fa guàrdia i contempla la muntanya del Canigó, el seu escuder li parla de les fades que hi habiten i ell decideix anar a contemplar-les. 

Lo Canigó és una magnòlia immensa
que en un rebrot del Pirineu se bada;
per abelles té fades que la volten,
per papallons los cisnes i les àligues.

Durant el seu camí, coneix Flordeneu la reina de les fades, la qual el sedueix, prenent la forma de la seva estimada, i recorren plegats els dominis del Pirineu, fet que provoca que Gentil oblidi la batalla en què participa. Mes endavant, Guifré troba Gentil encisat al costat de Flordeneu, i, ple d'ira l'estimba des de dalt del Canigó. Finalment, Guifré funda un monestir benedictí sobre la tomba de Gentil, intentant expiar així el seu crim. 

L’epíleg titulat Los dos campanars és concebut com una elegia a partir del diàleg entre els dos monestirs: el de Cuixà i el de Sant Martí que, arruïnats i abandonats, recorden les glòries passades i es planyen per la seva imminent desaparició. La interpretació del diàleg rau en què davant de la destrucció dels monestirs (obra humana) es troba la pervivència de la natura (obra divina), la qual mai desapareixerà.

Com dos gegants d'una llegió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l'encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l'enderroc de sos altars.

L'obra entusiasmà tant a la població que es traduí a altres llengües: al castellà, al francès i a l'italià. Més endavant, Josep Carner va fer-ne una versió escènica amb música de Jaume Pahissa (1910), on alternava la recreació pròpia amb fragments de l'original. Finalment, l'obra també va ser tema d'òpera, la qual va ser composta per Antoni Massana al 1934; es va estrenar al Liceu de Barcelona el 1953. 

A continuació teniu la web dedicada exclusivament a aquesta obra:
http://www.canigo125.cat/veus/Canigo.html