domingo, 18 de noviembre de 2012

Aigües encantades. Drama d'idees i passions.

Avui us parlaré d’una obra clau del moviment modernista català. Aigües encantades de Joan Puig i Ferrater. Durant el modernisme destacaren dues tendències primordials per al desenvolupament dels escriptors. D’una banda, la tendència regeneracionista (influenciada per Nietzsche), en què s’argumentava que per poder canviar la mentalitat de la societat del moment calia partir d’una revolució. D’altra banda, la tendència esteticista creia que l’artista s’havia de refugiar en l’art, ja que la societat no entenia els seus ideals. Puig i Ferrater es decantà per la tendència regeneracionista. Es considerava un revolucionari i en les seves obres destaquen els seus pensaments.


Aigües encantades és una obra dramàtica políticosocial individua- lista. L’autor la va escriure el 1907 al seu retir del Molí de Batistó, a Alcover. Es va estrenar l’any següent al teatre Romea. Tracta sobre un poble, d'una zona de muntanya prop de Tarragona, on, des de fa temps, els seus habitants pateixen una sequera perllongada. Convençuts que Déu els salvarà, dediquen pregàries i processons a la Verge dels Gorgs, ja que consideraven que els gorgs eren elements sagrats. Mentrestant, la filla de l’alcalde, la Cecília, porta al poble un enginyer, per tal que expliqui als vilatans una manera d’aprofitar les aigües dels gorgs i acabar, d'aquesta manera, amb la sequera. Aquest fet provoca la confrontació entre els diferents personatges.

Es mostra, d’una manera clara, l'enfrontament entre l'individu i la societat (tema central del modernisme), ja que la societat frena el progrés del poble. Així doncs, Puig i Ferrater mostra la necessitat d’una acció revolucionària que permeti l’home deslliurar-se de tot allà caduc, tradicional, és a dir, que forma part d’un passat. Les dues posicions que adoptaran els diferents personatges són les següents:

Per un costat, un grup de persones creu, després de l’explicació científica de l'enginyer, que les aigües podrien salvar el poble de la sequera que pateix des de fa temps. Ens trobaríem davant d’una postura progressista, científica (amb altres paraules, l’actitud de l’artista modernista). Aquí hi inclouríem personatges com la Cecília, el foraster, el carlí Manso, el republicà Bartomeu… Per un altre costat, un grup d’habitants que creu que les aigües són un element sagrat, per tant, no es poden manipular, argumenten que tot ha de seguir com sempre; aquesta actitud seria tradicional, ingènua; (s’interpretaria com la societat, la qual no entén els ideals modernistes). Dins d’aquest grup hi destaquen el capellà, el Batlle, el cacic…

Seguint aquesta mateixa línia, s’observen altres oposicions: primerament, la del món rural amb el món urbà. Tots aquells personatges renovadors, procedeixen de la ciutat, o bé, hi han anat a estudiar. En canvi, els conservadors, són els que no s’han mogut mai del poble (els rics propietaris de l’ajuntament i de la burocràcia local). Segonament, les discrepàncies entre la Cecília, la qual ha estudiat a la ciutat i comença a veure el món d’una manera diferent i el seu pare, home autoritari, aferrat a la tradició.

Acabo aquesta entrada, com molt sovint faig, amb una cita d’un estudiós de l’obra, en aquest cas de Xavier Fàbregas, Aigües encantades suposa un esforç per a comprendre amb tota la seva complexitat una realitat social, i en darrera instància, inclou una condemna d'aquesta realitat i una demostració de la necessitat d'una acció revolucionària que deslliuri l'home dels lligams atàvics entre els quals està atrapat.


Aigües encantades. Teatre Nacional de Catalunya.

sábado, 10 de noviembre de 2012

Cròniques de la veritat oculta, nova perspectiva de viure la vida.

Després d’un llarg període de temps sense cap mena d’activitat, avui el bloc Viu la Literatura Catalana retorna amb una entrada dedicada al grandíssim escriptor Pere Calders. Amb motiu del centenari del seu naixement trobo apropiat escriure una síntesi sobre una de les seves obres més populars: Les cròniques de la veritat oculta.

Calders va néixer el 29 de setembre de 1912 a Barcelona. Es dóna a conèi- xer a principis de la dècada de 1930 amb dibuixos, articles i contes a diaris i revistes. Més endavant, quan esclata la guerra civil, s’ha d’exiliar a Mèxic on hi viurà 23 anys.

Les Cròniques de la veritat oculta van aparèixer l’any 1955, dins del catàleg de l’editorial Selecta. Pere Calders creia que, a part de la realitat palpable i mesurable n’hi ha una altra d’oculta, dominada per l’imprevist, l’atzar i la capacitat de somiar que tenen els humans. Els seus personatges acostumen a patir un fet trasbalsador que els capgira el món i no tenen més remei que respectar el nou ordre de les coses. D’aquesta visió procedeix l’obra en qüestió. 

La selecció dels 30 contes que integren l’obra va anar a càrrec de Joan Triadú, que va proposar classificar-los en tres seccions. En primer lloc, «La imprevista certesa», on s’hi observen 12 relats amb una característica comuna: la sorpresa de la inversemblança. S’hi relaten fets, accions o situacions impossibles que sorprenen al lector. Per exemple: una mà perduda al jardí, la possessió de la vida i la mort en una mà… 

En segon lloc, «Ver, però inexplicable» (també inclou 12 contes). En aquests relats ja no hi ha tanta distància entre la fantasia i la realitat, és a dir, hi ha una relació més directa entre el tema i la història. Els temes tractats són la força de la religió en les persones, la catalanitat o els prejudicis...

Finalment, l’última secció «L’escenari desconcertant», està format per 7 contes en el quals la quotidianitat predomina en les accions humanes. A partir d’aquests relats s’exemplifica: el fatalisme de les actuacions humanes, la pèrdua dels valors humans, la importància de la imaginació, el desig per convertir les coses en realitat...

Les característiques primordials dels contes són:
  • Realització de desitjos: La ratlla i el desig, El desert, Raspall....
  • Aparició d’éssers fantàstics: La consciència, visitadora social, L’esperit guia, Quieta Nit, Raspall...
  • Fets extraordinaris que contradiuen les lleis físiques: L’arbre domèstic, l’Hedera Hèlix, Ell o jo...
  • Exageració de comportaments humans o l’acumulació de casualitats: La revolta al terrat, El problema de l’Índia, Coses aparentment intranscendents...
Així doncs, Pere Calders ens vol demostrar que, a més de la realitat que vivim cadascú de nosaltres, n’existeix una altra, oculta, que també permet entendre el món, les emocions i tot allò que ens envolta. 

Per acabar us deixo amb un comentari d’Amanda Bath (experta en Calders): “Els personatges de Calders habiten un món on res no és segur. Alguns es veuen condicionats per l'entorn i, com a resultat, fallen a l'hora de respondre quan la fantasia es precipita dins la seva grisa rutina, oferint-los la possibilitat d'escapar i la invitació de veure la vida des d'una nova perspectiva. D'altres són homes amb somnis que han estat esmicolats per una realitat cruel. El pessimisme inherent, però, d'aquestes visions es veu mitigat per l'humor de l'autor, i pel seu dolç tractament dels personatges, que mai no són obertament ridiculitzats o culpats per tots els seus errors excessivament humans. Pel que fa a això, Calders es mostra com un autèntic filantrop literari."


Resum de tots els contes de Cròniques de la veritat oculta