Fra Vicent Ferrer. Una figura peculiar del s.XIV

Amb motiu dels deures que havia de preparar per aquest divendres del meu curset de Didàctica de la Llengua Catalana, aprofito per publicar-los com entrada. El tema que havia de treballar era Vicent Ferrer i la seva oratòria. Com que la síntesi realitzada és força llarga, intentaré fer-ne un breu resum.

Primer de tot, cal dir que la figura de Sant Vicent Ferrer sempre és presentada com un savi mestre en teologia, escoltat per tot Europa. Aquest personatge mai no pretengué pas ser un literat, ni tampoc tenir cap ambició artística, l’única cosa que cercava en els seus sermons era arribar al cor dels que l’escoltaven i portar-los pel camí de la fe i de la pietat.

Pel que fa la seva biografia, Vicent Ferrer, va néixer a València el 1350. Durant la seves joventut estudià Lògica, Filosofia i Teologia. Quan el cardenal Pere de Luna fou elegit Papa a Avinyó, amb el nom de Benet XIII,  fra Vicent s'incorporà a la cort pontifica de Roine on hi visqué fins al 1398, any que decidí instal·lar-se al convent de dominicans, on cau malalt. Durant el transcurs de la malaltia experimentà l’aparició Sant Domingo i Sant Francesc agenollats davant de Jesús, el qual li tocà la galta i restà miraculosament guarit al mateix temps que li encomanà la missió d’anar a predicar l’exemple d’aquells dos sants abans de la imminent vinguda de l’anticrist.

Així doncs, des del 1399 fins al 1412 recorregué Europa predicant. En aquest pelegrinatge el sant predicava cada dia; l’envoltava la seva “companyia”, formada per penitents, homes, dones i criatures de tota classe i condició, des dels mes humils als més elevats.

Fent referència l’obra del frare, cal dir que és coneguda gràcies a les reportacions. Sembla ser que, entre els seguidors del frare, hi havia molts graduats en ciència que prenien notes, ordenades en sermonaris, dels seus discursos. S'hi transcrivien fragments amb força gràcia eloqüent. Als nostres dies, només han arribat 2 reculls de sermons vicentins en català, guardats a la biblioteca de la Seu de València.  En primer lloc, el recull més important, ocupa 4 volums manuscrits: 279 sermons predicats, probablement, entre 1412 i 1418. Porta el títol de: Reportationes sermonum Reverendissimi Magistri Vicentii Ferrarii, predicatoris finis mundil. En segon lloc, l’altre sermonari està format pels 53 sermons que sant Vicent predicà a la seva ciutat natal durant la Quaresma del 1413. 

Els sermons de Sant Vicent són una mostra clara de textos argumentatius. Primerament, l’orador anuncia el tema que tractarà en el discurs (tesi), finalment les afirmacions que l’orador farà en el curs d’aquest discurs se sustentaran en els arguments obtinguts de l’experiència (exemples) i en el mateix testimoni de la Bíblia (autoritats). Uns i altres hauran de tenir una connexió concreta, per tal que procés lògic es desencadeni sense fissures, fins arribar a les conclusions previstes.

Pel que fa els temes dels sermons de Sant Vicent, cal dir que  són un arxiu de dades sobre la vida en el pas del segle XIV i XV. Tota la societat amb les seves virtuts i vicis desfilava en les seves predicacions. Alguns dels temes que utilitzava eren: la usura, les modes i la cosmètica femenines, l’educació dels fills, atacs a clergues immorals i concubinaris, etc. 

     El llenguatge que emprava Vicent Ferrer era viu, espontani, amb el to característic del valencià popular. Procurava utilitzar un llenguatge col·loquial i entenedor per a tothom. Alguns recursos utilitzats per captar l’atenció del públic eren: onomatopeies, allargaments de les síl·labes tòniques, simulacions de diàleg, exemples, gestos...

En conclusió, es demostra que fra Vicent pintava a l’auditori els incidents viciosos de la vida quotidiana, que, deformats fins a la caricatura, es convertien en implacables retrets. La reproducció d’una realitat vulgar, on hi juguen els mecanismes humans instintius com la ira, la luxúria, l’avarícia... feia que es guanyés l’atenció dels oients en una atmosfera espiritual.  Tothom que l’escoltava restava impressionat amb la barreja de crits, postures, sàtires, rondalles... en què es basava l’oratòria vicentina.

A continuació us deixo un enllaç a l'oratòria de Sant Vicent Ferrer i el fragment d'un sermó de  que desperta força gràcia:

http://nti.uji.es/fuster/Oratoria...html 

Cançons de rem i de vela. Un recull poètic del paisatge de la Costa Brava.

El recull poètic de Cançons de rem i de vela va ser escrit l'any 1923 per Josep Maria de Sagarra, fruit del descobriment de la Costa Brava l'estiu de 1921, gràcies al seu bon amic Josep Pla. És important constatar que Josep Maria de Sagarra és un dels gran poetes populars de la Literatura Catalana, ja que molts dels seus poemes són recitats de memòria o, si més no, coneguts, per infinitat de persones. La mostra més clara potser és Vinyes Verdes vora el mar (recollit en aquest llibre).

Fent un breu resum de la seva biografia, caldria destacar que va néixer a Barcelona el 5 de març de 1894 en una família de la petita aristocràcia de Barcelona. Des de ben jovenet ja va mostrar el seu talent escrivint poesies i llegint els clàssics. A poc a poc, l'èxit i la popularitat, que de jove havia assolit, va anar creixent, sobretot gràcies al fet que la seva producció es va diversificar en tots els gèneres, amb un català vivíssim que el va apropar al gran públic.

És curiós que la crítica mai s'ha posat d'acord per etiquetar Josep Maria de Sagarra dins d'un moviment en concret, ja que, tot i que la seva obra s'escriu entre el noucentisme i les avantguardes, pel que fa a la temàtica no acaba d'incloure's dins de cap dels esmentats moviments.

Tornat a l'obra que avui pertoca Cançons de rem i de vela, caldria esmentar que les poesies que formen aquesta increïble recull poètic reflecteixen la impressió lluminosa que la natura mediterrània i l'ambient mariner van causar a l'autor. La bellesa, la calma, la sinceritat són sentiments que van despertar Sagarra. Ell mateix comenta en el Pròleg de l'Edició Poètica (1912-1937): Cançons de rem i de vela és un llibre sincer, escrit sense preocupacions. El punt de partida del recull és el mar i els pobles de la Costa Brava. La visió que projectarà en la poesia correspon a impactes visuals, de colors i remors; on hi predomina la captació subjectiva, la impressió, la sensualitat i la immediatesa que és on hi ha la seva força.

Respecte les poesies que inclou l'obra, es poden dividir en dos grans grups. D'una banda, destaquen els 23 poemes lírics, cançons (mancades de títol) amb més càrrega personal. D'altra banda, l'obra es tanca amb un epíleg format per 2 poemes narratius titulats: La balada de Luard el mariner i La balada del clavell morenet, els quals són un viu reflex d'uns mariners coneguts pel propi autor al Port de la Selva.

En diefinitiva, si voleu llegir una obra poètica amb un clar sentimentatlisme cap a la natura: el mar i la vegetació de la Costa Brava, no podeu deixar de llegir aquesta gran obra. A continuació, deixo un parell dels seus poemes musicats per Lluís Llach.

Cançó 12.

Cançó 6.

Ramon Llull. L'artífex del català literari.

Feia ja setmanes que em rondava pel cap escriure una entrada de Ramon Llull, ja que com artífex del català literari la seva figura no pot faltar en un bloc de Literatura Catalana. Malgrat que volia començar parlant d’una de les seves obres, he cregut oportú dedicar-li una entrada plenament biogràfica per conèixer una mica més d’aprop aquesta gran figura.

Tot i que Llull se’l considera l’artífex del català literari per la seva prosa elegant i equilibrada, la qual suposa una innovació molt gran en el desenvolupament de la llengua catalana, cal recordar que la llengua catalana ja existía abans de Ramon Llull, però els textos no són pòpiament literaris. Alguns d’aquests textos són el Forum Iudicum i les Homilies d’Organyà del s.XII i XIII.

Ramon Llull, el primer escriptor europeu d’obres filosòfiques i cultes en llengua vulgar, va néixer a la Ciutat de Mallorca al 1232. Es casà amb Blanca Picany, amb la qual tingué dos fills: en Domènec i la Magdalena. Al 1263, l’escriptor va rebre l’aparició de Crist crucificat, fet que va provocar que volgúes canviar radicalment de vida. Va vendre totes les seves pertinences i va decidir dedicar la vida a un ideal: la conversió dels infidels, del qual derivaran tres propòsits:

•  Predicar la fe catòlica als musulmans.
• Escriure un llibre (el millor del món) contra els errors dels mahomatans.
• Fundar escoles per a la formació dels missioners.

Al 1274, mitjançant una il·luminació divina a una muntanya pròxima a Ciutat de Mallorca, l’autor troba la manera per fer arribar el seu pensament als infidels; aquest mètode l’anomenarà Art, que constarà de diversos llibres que escriurà al llarg de la seva vida: Ars abreujada d’atrobar la veritat, Art general darrera… Al voltant de l’Art escriurà també altres obres que n’explicaran i ampliaran el contingut com: Llibre de gentil i dels tres savis (versió popular de l’Art per als polemistes religiosos), Doctrina pueril (educació dels infants) i Llibre de l’orde de cavalleria (aprenentatge per als cavallers).

Compromès amb la conversió dels infidels, dedicà molts esforços per construir monestirs on les principals activitats fossin l'aprenentatge de la llengua àrab i la formació missionera. Com que el seu propòsit va fracassar, només aconseguí crear un monestir, decidí emprendre una sèries de viatges a països musulmans, que alternerà amb estades a altre indrets europeus: Roma, París, Gènova, Xipre, Tunis… En aquest últim indret haurà de fugir perquè les seves activitats fan que les autoritats el condemnin a mort. Tot indica que l’autor morí l'any 1316 a Palma de Mallorca, després d'un viatge a Tunis.

Ramon Llull ens ha deixat un gran patrimoni literari, ja que conreà tot tipus de gèneres. Per un costat, es troben obres escrites en prosa com:  Llibre d’Evast e Blanquerna (1276-83), Fèlix o Llibre de les Meravelles (1287-89). Per un altre costat, escrits poètics: Cant de Ramon (1300), Lo Desconhort (1295).

La figura de Llull ha perviscut al llarg del temps, ja que la seva producció filosòfica i teològica ha tingut nombrosos seguidors al llarg del temps. Al segle XV, van aparèixer escoles lul·lístiques arreu d'Europa. A mitjans del segle XX l'estudiós E. W. Platzeck elabora un cànon d'obres  atribuïbles a l'autor, el qual consta d’uns 250 títols en total. Finalment a principis del s. XX (1906), la Comissió Editora Lul·liana començà a editar l'Obra Completa de Ramon Llull. Actualment, l’obra de Llull ha estat traduïda a més de 20 llengües i s'està publicant la seva obra llatina completa.

En conclusió, tal com afirma Miquel Batllori: Llull interessa, actualment, tothom; és un dels personatges medievals de més importància en els mons del pensament i de la filologia. 

Ramon Llull

View more presentations from Andreea ...

La Diada de Sant Jordi a la Cultura i Literatura Catalana.

Aprofitant el gran esdeveniment que se celebra cada any a la nostra terra amb motiu de la glòria del llegendari cavaller Sant Jordi, he decidit dedicar una entrada a aquesta festivitat. En primer lloc, s’exposaran els orígens del cavaller i la celebració i, en segon lloc, se seguirà l'evolució de com han tractat la llegenda els poetes catalans al llarg dels segles.

Des del punt de vista dels orígens, la llegenda explica que el cavaller Jordi era un soldat romà de la Capadòcia (Turquia) que, després de mostrar un gran coratge, va formar part de la guàrdia personal de l'emperador Dioclesià. L’any 303, l’emperador va ordenar que es perseguissin els cristians. En Jordi decidí confessar-li que era cristià, ja que s’oposava a complir la missió assignada, motiu pel qual fou torturat i executat. Des de llavors, aquesta gesta s’estengué per Europa i Sant Jordi va ser considerat màrtir per les esglésies cristianes. De manera semblant va ocórrer amb la llegenda que atribuí al cavaller Sant Jordi la mort d'un drac esfereïdor per alliberar una princesa indefensa. La tradició catalana situa aquesta llegenda a Montblanc.

Pel que fa a la tradició de la festivitat, al segle XV ja es té constància a Catalunya d'una fira de roses per Sant Jordi als voltants del palau de la Generalitat de Catalunya, fet que fa pensar que la tradició d’obsequiar les dames amb una rosa ha de ser força més antiga (potser es remunta als temps de la lírica trobadoresca). A més, és durant aquest mateix segle quan l’escriptor Jaume Roig creà un poema dedicat al llegendari cavaller.

La veneració al sant es troba documentada a Catalunya des del segle VIII; però no fou fins a finals de l’edat mitjana que es va anar popularitzant. Cal dir que els altres territoris que formaven l’antiga corona catalanoaragonesa també celebraven aquesta festivitat. Concretament, a València va començar a celebrar-se el 1343, i a Mallorca, el 1407. La Generalitat de Catalunya al 1436 va proposar-ne l'oficialitat, la qual va ser confirmada el 1456. Malgrat ja la importància del fet, no fou fins al XIX, quan la festa prengué un to més patriòtic. La tradició de regalar un llibre als enamorats va sorgir a partir del 7 d’octubre de 1926, en commemoració del naixement de Miguel de Cervantes.

Finalment, cal destacar la importància d’aquesta temàtica, ja que poetes com Jaume Roig, Joan Maragall, Josep Maria de Sagarra, etc. van elaborar diferents poemes mostrant les gestes del cavaller llegendari, així com la tradició de regalar roses a les estimades. A continuació els trobareu recreats en el power point. També, seguidament, trobareu un vídeo on s'explica detalladament tota la tradició de la diada i el cavaller, que us recomano plenament si voleu conèixer una mica més aquesta gran figura.

Poemes de Sant Jordi

View more presentations from Sílvia Montals

 

La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Una actitud inconformista davant la vida.

No és cap novetat que el modernisme fou uns dels moviments més esplendorosos de la literatura catalana. Fa uns mesos vaig publicar una entrada sobre Joan Maragall que, a opinió meva, és un dels representants clau del moviment, però també de la poesia catalana. He decidit, doncs, avui citar un altre autor del moment, potser no tan conegut com l’anterior, però no menys important: Josep Pous i Pagès.

La seva obra més representativa és La vida i la mort d’en Jordi Fraginals. A primer cop d’ull, pot provocar als estudiants una sensació d’indiferència, ja que el propi títol mostra el final de l’obra (almenys jo ho vaig pensar quan la professora de Llengua Catalana ens va dir que seria lectura obligatòria). Aquest prejudici inicial cap a l’obra va canviar a mesura que anava llegint el llibre, ja que, tot i tenir 16 anys, quan vaig arribar a l’última pàgina de l’escrit, una llàgrima em regalimava per la cara. 

Aquesta obra que tant m’eclipsà en plena adolescència va ser escrita pel ja esmentat autor Josep Pous i Pagès, nascut a Figueres l’any 1873. Tot i que va emprendre el camí a la dramatúrgia, conreà, també, altres gèneres literaris. Destaquen obres com Les empordaneses, Al marge de la revolució i la guerra, i la pròpia que es tractarà a continuació.

La vida i la mort d’en Jordi Fraginals (1912) ha estat considerada una obra essencial de la prosa modernista i una de les grans novel·les de la literatura catalana del segle XX. El seu protagonista, en Jordi, rebel i inconformista, és un home que intentarà construir el seu propi destí, oposant-se primerament a la carrera eclesiàstica que la tradició familiar li reserva i, en últim lloc, a un càncer, davant del qual opta pel suïcidi com a única sortida lliure.

Així doncs, aquesta obra és una plasmació completa de les teories individualistes del modernisme, les quals plantegen un problema d’abast universal: el de la llibertat humana enfront del determinisme de l’ambient.  Segons l’estudiós Jordi Castellanos: Pous i Pagès ha escrit una gran novel·la didàctica –moralitzadora, en el bon sentit del terme– estretament lligada a les seves actituds polítiques i socials, com a home i com a intel·lectual. Ha subordinat l'art a l'ensenyament i, per això, en un clam de regeneració, ofereix un model de lluita i de superació humana per estigmatitzar el caos que ens envolta: l'individu –cadascun dels individus– és l'única arma que té la humanitat per construir-se la seva pròpia història. (Jordi Castellanos. "Pròleg" a La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Barcelona: Edicions 62, 1979). 

Com podem construir un camí en la nostra vida si no tenim llibertat? La vida i la mort d’en Jordi Fraginals ens ensenya a ser forts i enfrontar-nos als entrebancs que la vida ens depara, mostrant-nos sobretot tal com som, pensem i creiem. Aíxi és com evolucionem i construïm la nostra pròpia personalitat

Guillem de Berguedà. Un trobador sense escrúpols.

Queda demostrat si us heu mirat les entrades del meu bloc, que escric força sobre obres i autors medievals, la meva temàtica literària preferida. Avui he decidit escriure sobre Guillem de Berguedà (1138-1196) que, com anireu observant, fou un personatge ben peculiar. D’una banda, és considerat com un dels millors trobadors catalans de l’edat mitjana. D’altra banda, sorprenen les accions que cometé durant la vida i les enemistats que es va anar guanyant. Procedia d’una família noble, era el fill primogènit de Guillem, vescomte de Berguedà. 

Aquest personatge va ser empresonat per diversos delictes abans de l’any 1175, però no va ser fins a aquest mateix any que fou perseguit per les autoritats del regne, ja que matà a traïció Ramon Folc, vescomte de Cardona. L’assassinat, clar està, va portar conseqüències immediates i Guillem va haver d’amagar-se i fugir; a més de suprimir-li el títol de vescomte que li corresponia com a fill gran. Davant del panorama en què es trobava buscava refugi entre els seus parents i amics, però tots l’abandonaren perquè violava les mullers, les filles i les germanes.

Es conserven 31 poesies de Guillem de Berguedà. Normalment, quan es parla dels escrits dels trobadors, la gran majoria solien tractar l’amor i anaven dedicats a donzelles, majoritàriament inaccessibles (veure entrada dels Trobadors), però en el cas de Guillem de Berguedà els seus escrits passaren a la prosperitat, ja que tractaven principalment de l’odi. Anem a veure’n alguns exemples.

En primer lloc, va escriure 5 sirvantesos contra Ponç de Mataplana. La família de Berguedà depenia de la família Mataplana per raó de certs feus: Cançoneta lleu i plana, lleugereta, sense pretensions, jo faré del meu Marquès, del traïdor de Mataplana, que és d'engany farcit i ple. Ai, Marquès, Marquès, Marquès, d'engany sou farcit i ple. Guillem critica i es burla del seu aspecte físic i el titlla d’homosexual: Marquès, és ben boig qui es vana de fer migdiada amb vós sense calces de cordovà. Cal dir, que quan Mataplana morí, el trobador es penedí de tot el que li havia dit i decideix dedicar-li un plany.

En segon lloc, perduren 4 escrits contra el bisbe d’Urgell, Arnau de Preixens, el qual estava enemistat amb Arnau de Castellbò, amic de Guillem: Vull fer un nou sirventès en rima estranya d'un fals coronat d'Urgell, que Deu esgarri, que porta major martell que un mul d'Espanya. Acusa el bisbe de violador, d’homosexual i eunuc: que els homes fot mentre dormen, que jo ho sé ben certament perquè n'ha emprenyat més de cent.  Per acabar-ho d’adobar incita en un escrit a l’arquebisbe de Tarragona perquè el destitueixi del seu càrrec eclesiàstic Pregaré l'arquebisbe de Tarragona i no el tindré per lleial si això no em dóna: que li llevi la porpra i que el deposi.

En tercer lloc, tampoc es queda curt citant Pere Berga, el seu veí, el qual li dedicà 3 sirventesos més. S’enemistà amb ell pels límits de les seves terres. Els escrits són cantats per la seva dona, la qual el tracta d’avar, traïdor i cornut: Gentilment li vaig posar les banyes al caperó // A vós m'atorgo, bona dama de Berga: vós sou or fi, i vostre marit merga.

Així doncs, ja heu pogut comprovar de quin peu calçava el nostre trobador. Sota, us deixaré un parell d’enllaços interessants. Primerament, el popular sirventès Cançoneta lleu i plana de Titot i finalment, un vídeo en què el mateix Titot ens explica aquesta figura literària.

Poesies de Guillem de Berguedà

Terra Baixa. Un drama realista d'Àngel Guimerà

L’entrada que avui escriuré al bloc tractarà sobre una a de les meves obres dramàtiques preferides: l’excel·lent Terra Baixa escrita per Àngel Guimerà al 1896, moment clau de la literatura catalana, ja que, encara que el moviment destacat i conreat per Guimerà durant l'última dècada del s.XIX sigui el realisme, sorgiran, entre altres erudits, diversos temes apropats, cada vegada més, a un nou moviment: el modernisme. Cal destacar, però, que encara que l’estructura de l’obra en qüestió vingui marcada pel realisme, la identitat dels personatges centrals la conforma un fons romàntic (força arcaic aleshores) i un cert toc de noves tendències enfocades en una direcció claramaent modernista.

Entre els anys 1890 i el 1900 destaquen les millors obres escrites per Àngel Guimerà: Maria Rosa, Terra Baixa i La filla del mar; totes tres relacionades pel que fa la temàtica. L’obra que avui escau presenta una història en què la vehemència de les passions aflora amb tanta potència com actuen les forces de la naturalesa. L’autor planteja l’oposició entre la terra baixa (el pla corromput) i la terra alta (muntanya pura, incontaminada), mitjançant un triangle amorós: Marta, Sebastià i Manelic. En Manelic, home senzill, innocent i primitiu de muntanya, és cridat per en Sebastià (l’amo de tot) per casar-se amb la Marta, una noia de la terra baixa que, fins aleshores, havia estat obligada a sotmetre’s a la voluntat del seu amo. Aquest matrimoni s’origina per la pròpia conveniència d’en Sebastià, el qual vol continuar gaudint de la Marta, però la seva posició social marca que s'ha de casar amb un altre tipus de dona. Els plans d'en Sebastià es capgiren, ja que la Marta troba l’amor en el seu espòs. A partir d’aquí, la Marta intentarà trencar tota dependència que la subjecta a en Sebastià, amb l’ajuda del seu marit Manelic.

Si parem atenció en l’ambient de l’obra, veurem reflectida la societat rural de la Catalunya de l’època, on els pagesos havien de suportar la dependència dels amos de les terres. Per aquest motiu, Guimerà crea el mite de la Terra Alta, un món incontaminat, pur, ple de bondat on no existeix el mal i d’on sorgirà l’heroi, en Manelic, que s’oposarà a la corrupció de la terra baixa i vencerà el mal, encarnat per la figura d'en Sebastià.

Us deixo, seguidament, l'anàlisi de l'obra, fet per mi el curs passat, amb un scribd per amplir informació i una enllaç per ampliar contingut.


http://www.edu365.cat/batxillerat/lectures/catalana/terrabaixa/index.htm

Terra baixa from Sílvia Montals

TERRA BAIXA