La Diada de Sant Jordi a la Cultura i Literatura Catalana.

Aprofitant el gran esdeveniment que se celebra cada any a la nostra terra amb motiu de la glòria del llegendari cavaller Sant Jordi, he decidit dedicar una entrada a aquesta festivitat. En primer lloc, s’exposaran els orígens del cavaller i la celebració i, en segon lloc, se seguirà l'evolució de com han tractat la llegenda els poetes catalans al llarg dels segles.

Des del punt de vista dels orígens, la llegenda explica que el cavaller Jordi era un soldat romà de la Capadòcia (Turquia) que, després de mostrar un gran coratge, va formar part de la guàrdia personal de l'emperador Dioclesià. L’any 303, l’emperador va ordenar que es perseguissin els cristians. En Jordi decidí confessar-li que era cristià, ja que s’oposava a complir la missió assignada, motiu pel qual fou torturat i executat. Des de llavors, aquesta gesta s’estengué per Europa i Sant Jordi va ser considerat màrtir per les esglésies cristianes. De manera semblant va ocórrer amb la llegenda que atribuí al cavaller Sant Jordi la mort d'un drac esfereïdor per alliberar una princesa indefensa. La tradició catalana situa aquesta llegenda a Montblanc.

Pel que fa a la tradició de la festivitat, al segle XV ja es té constància a Catalunya d'una fira de roses per Sant Jordi als voltants del palau de la Generalitat de Catalunya, fet que fa pensar que la tradició d’obsequiar les dames amb una rosa ha de ser força més antiga (potser es remunta als temps de la lírica trobadoresca). A més, és durant aquest mateix segle quan l’escriptor Jaume Roig creà un poema dedicat al llegendari cavaller.

La veneració al sant es troba documentada a Catalunya des del segle VIII; però no fou fins a finals de l’edat mitjana que es va anar popularitzant. Cal dir que els altres territoris que formaven l’antiga corona catalanoaragonesa també celebraven aquesta festivitat. Concretament, a València va començar a celebrar-se el 1343, i a Mallorca, el 1407. La Generalitat de Catalunya al 1436 va proposar-ne l'oficialitat, la qual va ser confirmada el 1456. Malgrat ja la importància del fet, no fou fins al XIX, quan la festa prengué un to més patriòtic. La tradició de regalar un llibre als enamorats va sorgir a partir del 7 d’octubre de 1926, en commemoració del naixement de Miguel de Cervantes.

Finalment, cal destacar la importància d’aquesta temàtica, ja que poetes com Jaume Roig, Joan Maragall, Josep Maria de Sagarra, etc. van elaborar diferents poemes mostrant les gestes del cavaller llegendari, així com la tradició de regalar roses a les estimades. A continuació els trobareu recreats en el power point. També, seguidament, trobareu un vídeo on s'explica detalladament tota la tradició de la diada i el cavaller, que us recomano plenament si voleu conèixer una mica més aquesta gran figura.

Poemes de Sant Jordi

View more presentations from Sílvia Montals

 

La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Una actitud inconformista davant la vida.

No és cap novetat que el modernisme fou uns dels moviments més esplendorosos de la literatura catalana. Fa uns mesos vaig publicar una entrada sobre Joan Maragall que, a opinió meva, és un dels representants clau del moviment, però també de la poesia catalana. He decidit, doncs, avui citar un altre autor del moment, potser no tan conegut com l’anterior, però no menys important: Josep Pous i Pagès.

La seva obra més representativa és La vida i la mort d’en Jordi Fraginals. A primer cop d’ull, pot provocar als estudiants una sensació d’indiferència, ja que el propi títol mostra el final de l’obra (almenys jo ho vaig pensar quan la professora de Llengua Catalana ens va dir que seria lectura obligatòria). Aquest prejudici inicial cap a l’obra va canviar a mesura que anava llegint el llibre, ja que, tot i tenir 16 anys, quan vaig arribar a l’última pàgina de l’escrit, una llàgrima em regalimava per la cara. 

Aquesta obra que tant m’eclipsà en plena adolescència va ser escrita pel ja esmentat autor Josep Pous i Pagès, nascut a Figueres l’any 1873. Tot i que va emprendre el camí a la dramatúrgia, conreà, també, altres gèneres literaris. Destaquen obres com Les empordaneses, Al marge de la revolució i la guerra, i la pròpia que es tractarà a continuació.

La vida i la mort d’en Jordi Fraginals (1912) ha estat considerada una obra essencial de la prosa modernista i una de les grans novel·les de la literatura catalana del segle XX. El seu protagonista, en Jordi, rebel i inconformista, és un home que intentarà construir el seu propi destí, oposant-se primerament a la carrera eclesiàstica que la tradició familiar li reserva i, en últim lloc, a un càncer, davant del qual opta pel suïcidi com a única sortida lliure.

Així doncs, aquesta obra és una plasmació completa de les teories individualistes del modernisme, les quals plantegen un problema d’abast universal: el de la llibertat humana enfront del determinisme de l’ambient.  Segons l’estudiós Jordi Castellanos: Pous i Pagès ha escrit una gran novel·la didàctica –moralitzadora, en el bon sentit del terme– estretament lligada a les seves actituds polítiques i socials, com a home i com a intel·lectual. Ha subordinat l'art a l'ensenyament i, per això, en un clam de regeneració, ofereix un model de lluita i de superació humana per estigmatitzar el caos que ens envolta: l'individu –cadascun dels individus– és l'única arma que té la humanitat per construir-se la seva pròpia història. (Jordi Castellanos. "Pròleg" a La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Barcelona: Edicions 62, 1979). 

Com podem construir un camí en la nostra vida si no tenim llibertat? La vida i la mort d’en Jordi Fraginals ens ensenya a ser forts i enfrontar-nos als entrebancs que la vida ens depara, mostrant-nos sobretot tal com som, pensem i creiem. Aíxi és com evolucionem i construïm la nostra pròpia personalitat

Guillem de Berguedà. Un trobador sense escrúpols.

Queda demostrat si us heu mirat les entrades del meu bloc, que escric força sobre obres i autors medievals, la meva temàtica literària preferida. Avui he decidit escriure sobre Guillem de Berguedà (1138-1196) que, com anireu observant, fou un personatge ben peculiar. D’una banda, és considerat com un dels millors trobadors catalans de l’edat mitjana. D’altra banda, sorprenen les accions que cometé durant la vida i les enemistats que es va anar guanyant. Procedia d’una família noble, era el fill primogènit de Guillem, vescomte de Berguedà. 

Aquest personatge va ser empresonat per diversos delictes abans de l’any 1175, però no va ser fins a aquest mateix any que fou perseguit per les autoritats del regne, ja que matà a traïció Ramon Folc, vescomte de Cardona. L’assassinat, clar està, va portar conseqüències immediates i Guillem va haver d’amagar-se i fugir; a més de suprimir-li el títol de vescomte que li corresponia com a fill gran. Davant del panorama en què es trobava buscava refugi entre els seus parents i amics, però tots l’abandonaren perquè violava les mullers, les filles i les germanes.

Es conserven 31 poesies de Guillem de Berguedà. Normalment, quan es parla dels escrits dels trobadors, la gran majoria solien tractar l’amor i anaven dedicats a donzelles, majoritàriament inaccessibles (veure entrada dels Trobadors), però en el cas de Guillem de Berguedà els seus escrits passaren a la prosperitat, ja que tractaven principalment de l’odi. Anem a veure’n alguns exemples.

En primer lloc, va escriure 5 sirvantesos contra Ponç de Mataplana. La família de Berguedà depenia de la família Mataplana per raó de certs feus: Cançoneta lleu i plana, lleugereta, sense pretensions, jo faré del meu Marquès, del traïdor de Mataplana, que és d'engany farcit i ple. Ai, Marquès, Marquès, Marquès, d'engany sou farcit i ple. Guillem critica i es burla del seu aspecte físic i el titlla d’homosexual: Marquès, és ben boig qui es vana de fer migdiada amb vós sense calces de cordovà. Cal dir, que quan Mataplana morí, el trobador es penedí de tot el que li havia dit i decideix dedicar-li un plany.

En segon lloc, perduren 4 escrits contra el bisbe d’Urgell, Arnau de Preixens, el qual estava enemistat amb Arnau de Castellbò, amic de Guillem: Vull fer un nou sirventès en rima estranya d'un fals coronat d'Urgell, que Deu esgarri, que porta major martell que un mul d'Espanya. Acusa el bisbe de violador, d’homosexual i eunuc: que els homes fot mentre dormen, que jo ho sé ben certament perquè n'ha emprenyat més de cent.  Per acabar-ho d’adobar incita en un escrit a l’arquebisbe de Tarragona perquè el destitueixi del seu càrrec eclesiàstic Pregaré l'arquebisbe de Tarragona i no el tindré per lleial si això no em dóna: que li llevi la porpra i que el deposi.

En tercer lloc, tampoc es queda curt citant Pere Berga, el seu veí, el qual li dedicà 3 sirventesos més. S’enemistà amb ell pels límits de les seves terres. Els escrits són cantats per la seva dona, la qual el tracta d’avar, traïdor i cornut: Gentilment li vaig posar les banyes al caperó // A vós m'atorgo, bona dama de Berga: vós sou or fi, i vostre marit merga.

Així doncs, ja heu pogut comprovar de quin peu calçava el nostre trobador. Sota, us deixaré un parell d’enllaços interessants. Primerament, el popular sirventès Cançoneta lleu i plana de Titot i finalment, un vídeo en què el mateix Titot ens explica aquesta figura literària.

Poesies de Guillem de Berguedà

Terra Baixa. Un drama realista d'Àngel Guimerà

L’entrada que avui escriuré al bloc tractarà sobre una a de les meves obres dramàtiques preferides: l’excel·lent Terra Baixa escrita per Àngel Guimerà al 1896, moment clau de la literatura catalana, ja que, encara que el moviment destacat i conreat per Guimerà durant l'última dècada del s.XIX sigui el realisme, sorgiran, entre altres erudits, diversos temes apropats, cada vegada més, a un nou moviment: el modernisme. Cal destacar, però, que encara que l’estructura de l’obra en qüestió vingui marcada pel realisme, la identitat dels personatges centrals la conforma un fons romàntic (força arcaic aleshores) i un cert toc de noves tendències enfocades en una direcció claramaent modernista.

Entre els anys 1890 i el 1900 destaquen les millors obres escrites per Àngel Guimerà: Maria Rosa, Terra Baixa i La filla del mar; totes tres relacionades pel que fa la temàtica. L’obra que avui escau presenta una història en què la vehemència de les passions aflora amb tanta potència com actuen les forces de la naturalesa. L’autor planteja l’oposició entre la terra baixa (el pla corromput) i la terra alta (muntanya pura, incontaminada), mitjançant un triangle amorós: Marta, Sebastià i Manelic. En Manelic, home senzill, innocent i primitiu de muntanya, és cridat per en Sebastià (l’amo de tot) per casar-se amb la Marta, una noia de la terra baixa que, fins aleshores, havia estat obligada a sotmetre’s a la voluntat del seu amo. Aquest matrimoni s’origina per la pròpia conveniència d’en Sebastià, el qual vol continuar gaudint de la Marta, però la seva posició social marca que s'ha de casar amb un altre tipus de dona. Els plans d'en Sebastià es capgiren, ja que la Marta troba l’amor en el seu espòs. A partir d’aquí, la Marta intentarà trencar tota dependència que la subjecta a en Sebastià, amb l’ajuda del seu marit Manelic.

Si parem atenció en l’ambient de l’obra, veurem reflectida la societat rural de la Catalunya de l’època, on els pagesos havien de suportar la dependència dels amos de les terres. Per aquest motiu, Guimerà crea el mite de la Terra Alta, un món incontaminat, pur, ple de bondat on no existeix el mal i d’on sorgirà l’heroi, en Manelic, que s’oposarà a la corrupció de la terra baixa i vencerà el mal, encarnat per la figura d'en Sebastià.

Us deixo, seguidament, l'anàlisi de l'obra, fet per mi el curs passat, amb un scribd per amplir informació i una enllaç per ampliar contingut.


http://www.edu365.cat/batxillerat/lectures/catalana/terrabaixa/index.htm

Terra baixa from Sílvia Montals

TERRA BAIXA

El Mecanoscrit del segon origen. Una obra de ciència ficció catalana.

Avui parlarem d’una obra contemporània escrita per Manuel de Pedrolo (1918-1990), Mecanoscrit del segon origen (1974), novel·la de ciència-ficció molt escollida com a lectura obligatòria a l’ESO. Primerament, faré cinc cèntims sobre l’escriptor. Manuel de Pedrolo va ser un dels escriptors més prolífics de la literatura catalana contemporània, ja que conreà tot tipus de gèneres: novel·les, obres teatrals, poesies; a més, col·laborà amb articles, contes i assaigs a diverses revistes catalanes. Pedrolo, ha estat guardonat amb diversos premis literaris com el Víctor Català, el Sant Jordi i el Prudenci Bertrana. El 1979 va adquirir el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

Després d’haver parlat a grosso modo de l’autor, comentaré la novel·la en qüestió. El Mecanoscrit de segon origen narra com, després d'un atac extraterrestre, que extermina pràcticament a tota la raça humana, una parella de supervivents, l’Alba, una noia de 14 anys, i en Dídac, un noi de raça negra de 9 anys, intenten sobreviure i donar una esperança de futur.

L’obra s’inicia quan en Dídac és colpejat per uns nois, a causa del seu color de pell, i cau a un llac. L’Alba, que ho observa tot, es capbussa a l’aigua per salvar-lo. Mentre els dos protagonistes es troben dins l’aigua, es produeix l’atac extraterrestre, en què exterminen a tota la població. Quan surten de l’aigua, s’adonen que són els únics supervivents que resten en la zona. Començarà, doncs, un viatge cap a la supervivència i una ràpida maduració personal. Els dos nois inspeccionaran botigues per apoderar-se de roba i aliments. Veient tots els cadàvers que hi ha a tot arreu, es refugiaran en un cova al bosc. A poc a poc, la seva relació es convertirà en una història d’amor i prendran consciencia del paper que els pertoca: començar una nova era humana.

Aquesta obra va ser duta a la televisió, mitjançant una sèrie de 7 episodis, la qual va gaudir de gran èxit. La sèrie va ser produïda i emesa per TV3 l’any 1985. Ara mateix, però, s’està realitzant el guionatge d’una versió cinematogràfica a càrrec del director de cinema Bigas Luna. A sota un deixo  el moment en què l'Alba salva el Dídac de l'aigua en el primer capítol de la sèrie emesa fa anys, activitats online sobre el llibre i un power point de l'anàlisi literari de l'obra.

Dossier de lectura del Mecanoscrit del segon origen

Activitats de la lectura

Mecanoscrit del segon origen from Sílvia Montals

El naturalisme literari a Narcís Oller: La Bogeria

Amb motiu que, aquest any és de lectura obligatòria l’obra de La Bogeria de Narcís Oller, he trobat oportú dedicar-li un apartat en aquest bloc, ja que  permetrà que molts estudiants de 2n de batxillerat puguin trobar-hi una sèrie de recursos que els ajudarà a fer-ne una lectura i una interpretació més detallada.

Comencem, doncs. Narcís Oller (1846-1930) és considerat com el pare de la novel·la catalana moderna. Aquest fet rau en què, des del s.XV amb Tirant lo Blanch, la novel·la catalana caigué en un profund pou de l’oblit. El Renaixement, el  Barroc i la Il·lustració provocaren una caiguda de les obres escrites en llengua catalana, fet que desapareixerà durant la Renaixença (s.XIX), la qual comportarà un canvi d’actitud respecte la llengua catalana. És cert que la Renaixença va fer afavorir el conreu d’obres en català, però només en un gènere literari: la poesia. No seria fins a mitjans del s. XIX, quan començaren a aparèixer obres de gènere narratiu; l’impulsor d’aquest període fou, sens dubte, Narcís Oller. 

Tot i que l’autor que ens ocupa era de formació romàntica, es va anar decantant cap a l'opció estètica naturalista propera a Émile Zola. No obstant això, va aconseguir un estil propi, que el mateix Zola va especificar més endavant. Adoptarà un model realista en els seus escrits i i intentarà oferir una reproducció objectiva de la societat del seu temps. Així ho comenta Maria Lluïsa Cunillera en Edició crítica i didàctica de La Bogeria de Narcís Oller. Barcelona: Barcanova, 1991: La realitat va interessar Narcís Oller com a matèria literària; la realitat que ell coneixia, per tant una realitat propera, la de la societat catalana de l'època.

La bogeria és una obra basada en un fet real  que l'autor va conèixer de prop: la mort d'un seu client. En l’obra es descriu el procés d'embogiment del protagonista, Daniel Serrallonga, el qual implicarà una alteració de l’ordre social, des de la vida política fins a la vida familiar. En el transcurs d’aquesta malaltia Oller ens detallarà diverses actituds que adopten els personatges que envolten el protagonista, les quals esdevindran ben diferents les unes de les altres.

Com que crec que, he escrit una entrada força àmplia sobre el context històric, generalment, us deixo seguidament un power point que acabo d’elaborar que conté tota l’anàlisi interpretativa de l’obra en qüestió. i un vídeo on s'explica la biografia de l'autor. Espero que us sigui de bon gust.

La bogeria

View more presentations from Sílvia Montals

Oda a la Pàtria. Poema iniciador de la Renaixença Catalana

El poema Oda a la Pàtria escrit per Bonaventura Carles Aribau (1798-1862) esdevingué símbol d’arrencada de la Renaixença, ja que procurà donar forma a les noves concepcions literàries de l’època. 

Abans de seguir parlant del poema que avui escau, farem unes breus anotacions per conèixer una mica la figura literària d’Aribau. Era fill de Francesc Aribau, comerciant i Eulàlia Farriols. Va rebre una educació humanística i científica, primer al Seminari Conciliar i després a la Junta de Comerç de Barcelona. El 1826 entrà a treballar a l'empresa de Gaspar de Remisa i es traslladà a Madrid. Durant vint anys es dedicà als negocis privats i al periodisme fins assolir un gran prestigi. Fou redactor d'El Europeo i propulsà la fundació d'El Vapor, en el qual publicarà la poesia Oda a la Pàtria.

Tornant de nou al poema, l’Oda a la Pàtria és un cant a la pàtria i a la llengua catalana; el poeta, vivint a Madrid, lluny de la seva terra natal, mostra un gran nostàlgia. Escriure li permet exterioritzar els  sentiments interiors que li turmenten. Va dedicar l’escrit al seu patró, Gaspar de Remisa, en motiu de la celebració del seu sant. Gaspar era un banquer català resident també a Madrid.

Per concloure l’entrada, permeteu-me citar un comentari que va fer Joaquim Molas a "La poesia d'Aribau", Serra d'Or (Barcelona), núm. 8, agost del 1962, p. 54), el qual resumeix l’opinió que jo mateixa comparteixo: Per al meu gust, La pàtria és un dels poemes més arrodonits del nostre segle XIX.

Considerant la importància que té per als catalans aquesta poesia, he cregut oportú crear un power point amb una anàlisi interpretatiu i mètric de cadascuna de les estrofes en què està formada. Us el deixo a continuació. 

Oda a la pàtria

View more presentations from Sílvia Montals