Quadern d'Aram. Camí cap a la llibertat d'una mare i el seu fill.

Fa ja uns dos anys vaig llegir la novel·la El violí d'Auschwitz de Maria Àngels Anglada amb els meus alumnes de 4t d'eso. Sempre m'havien parlat molt bé d'aquesta obra i la seva lectura no em va decebre gens, ans al contrari, em va apassionar. Anglada narrava, d'una manera única, el genocidi dels jueus que van imposar els nazis. Els fets em van impactar tant que vaig dedicar una de les primeres entrades del bloc a aquesta novel·la.

Ara però, he decidit tornar a endinsar-me en els escrits d'Anglada i aquesta vegada ho he fet amb una altra obra que tracta un tema semblant: Quadern d'Aram. Aquest cop Anglada decideix explicar un altre genocidi, el dels armenis.

Quadern d'Aram és un dietari on s'expliquen les reflexions i vivències d'una mare, Marik, i el seu fill Aram. A causa d'una malatia que pateix Aram, Marik promet pelegrinar fins al monestir de Narek si el seu fill es posa bé. Mentre són fora de viatge, els turcs decideixen exterminar el poble armeni, fet que obligarà a Marik i el seu fill a fugir de les seves terres i no tornar mai més.  

El tema principal de la novel·la és la lluita contra l'oblit. Els personatges, sovint, en fan referència. El món ha de conèixer la situació que van viure milers d'armenis. Un altre tema és denunciar els crims dels turcs contra els armenis (amenaces, assassinats massius, violacions, deportacions...). 

 

Al llarg de l'escrit apareix constantment la figura absent del pare d'Aram, Vahé, un poeta armeni. Maria Àngels Anglada per construir aquest personatge es va basar en la figura del poeta armeni Daniel Varuján, el qual Anglada i Maria Ohannesion van publicar una traducció catalana dels seus poemes que va rebre el títol de Terra porpra i altres poemes. Algunes de les poesies apareixen al llarg de Quadern d'Aram.

L'obra presenta moltes alteracions temporals. Cal diferenciar la trama de la història, ja que per una banda s'explica que l'autora viatja a Rodes i decideix escriure un llibre sobre aquesta qüestió i que, més endavant, obté una còpia d'un quadern d'Aram i la seva mare. Per una altra banda, es mostra la història narrada per Aram o Marik en el quadern. 

El Quadern d'Aram també presenta uns símbols que ens acompanyaran fins al final de l'obra. En primer lloc, les roses, símbol del passat, de tot allò perdut; Marik recorda en constància les roses del seu jardí. En segon lloc, el mar, simbolitza la llibertat, una nova vida, esperança. I, en tercer lloc, la terra porpra, símbol de la cultura armènia; encara que s'intenti destruir sempre perdurarà a l'interior de l'ànima de les persones.

Per tant, Quadern d'Aram és una obra molt emotiva. Una obra que ens mostra la desesperació d'un poble condemnat, una obra que ens ensenya els valors de la vida, una obra que ens demana que no oblidem les atrocitats d'algunes ments humanes. En resum, una obra d'esperança.

Quadern d'aram from Sílvia Montals

Guia de Lectura de Cruïlla
Apunts

Traducció a l'armeni de Quadern d'Aram 

 Activitats Quadern d'Aram

Lectura del quadern d'aram from P. J.

Aigües encantades. Drama d'idees i passions.

Avui us parlaré d’una obra clau del moviment modernista català. Aigües encantades de Joan Puig i Ferrater. Durant el modernisme destacaren dues tendències primordials per al desenvolupament dels escriptors. D’una banda, la tendència regeneracionista (influenciada per Nietzsche), en què s’argumentava que per poder canviar la mentalitat de la societat del moment calia partir d’una revolució. D’altra banda, la tendència esteticista creia que l’artista s’havia de refugiar en l’art, ja que la societat no entenia els seus ideals. Puig i Ferrater es decantà per la tendència regeneracionista. Es considerava un revolucionari i en les seves obres destaquen els seus pensaments.

Aigües encantades és una obra dramàtica políticosocial individua- lista. L’autor la va escriure el 1907 al seu retir del Molí de Batistó, a Alcover. Es va estrenar l’any següent al teatre Romea. Tracta sobre un poble, d'una zona de muntanya prop de Tarragona, on, des de fa temps, els seus habitants pateixen una sequera perllongada. Convençuts que Déu els salvarà, dediquen pregàries i processons a la Verge dels Gorgs, ja que consideraven que els gorgs eren elements sagrats. Mentrestant, la filla de l’alcalde, la Cecília, porta al poble un enginyer, per tal que expliqui als vilatans una manera d’aprofitar les aigües dels gorgs i acabar, d'aquesta manera, amb la sequera. Aquest fet provoca la confrontació entre els diferents personatges.

Es mostra, d’una manera clara, l'enfrontament entre l'individu i la societat (tema central del modernisme), ja que la societat frena el progrés del poble. Així doncs, Puig i Ferrater mostra la necessitat d’una acció revolucionària que permeti l’home deslliurar-se de tot allà caduc, tradicional, és a dir, que forma part d’un passat. Les dues posicions que adoptaran els diferents personatges són les següents:

Per un costat, un grup de persones creu, després de l’explicació científica de l'enginyer, que les aigües podrien salvar el poble de la sequera que pateix des de fa temps. Ens trobaríem davant d’una postura progressista, científica (amb altres paraules, l’actitud de l’artista modernista). Aquí hi inclouríem personatges com la Cecília, el foraster, el carlí Manso, el republicà Bartomeu… Per un altre costat, un grup d’habitants que creu que les aigües són un element sagrat, per tant, no es poden manipular, argumenten que tot ha de seguir com sempre; aquesta actitud seria tradicional, ingènua; (s’interpretaria com la societat, la qual no entén els ideals modernistes). Dins d’aquest grup hi destaquen el capellà, el Batlle, el cacic…

Seguint aquesta mateixa línia, s’observen altres oposicions: primerament, la del món rural amb el món urbà. Tots aquells personatges renovadors, procedeixen de la ciutat, o bé, hi han anat a estudiar. En canvi, els conservadors, són els que no s’han mogut mai del poble (els rics propietaris de l’ajuntament i de la burocràcia local). Segonament, les discrepàncies entre la Cecília, la qual ha estudiat a la ciutat i comença a veure el món d’una manera diferent i el seu pare, home autoritari, aferrat a la tradició.

Acabo aquesta entrada, com molt sovint faig, amb una cita d’un estudiós de l’obra, en aquest cas de Xavier Fàbregas, Aigües encantades suposa un esforç per a comprendre amb tota la seva complexitat una realitat social, i en darrera instància, inclou una condemna d'aquesta realitat i una demostració de la necessitat d'una acció revolucionària que deslliuri l'home dels lligams atàvics entre els quals està atrapat.

Anàlisi literària Aigües Encantades (Sílvia Montals)

Aigües encantades. Teatre Nacional de Catalunya.

Cròniques de la veritat oculta, nova perspectiva de viure la vida.

Després d’un llarg període de temps sense cap mena d’activitat, avui el bloc Viu la Literatura Catalana retorna amb una entrada dedicada al grandíssim escriptor Pere Calders. Amb motiu del centenari del seu naixement trobo apropiat escriure una síntesi sobre una de les seves obres més populars: Les cròniques de la veritat oculta.

Calders va néixer el 29 de setembre de 1912 a Barcelona. Es dóna a conèi- xer a principis de la dècada de 1930 amb dibuixos, articles i contes a diaris i revistes. Més endavant, quan esclata la guerra civil, s’ha d’exiliar a Mèxic on hi viurà 23 anys.

Les Cròniques de la veritat oculta van aparèixer l’any 1955, dins del catàleg de l’editorial Selecta. Pere Calders creia que, a part de la realitat palpable i mesurable n’hi ha una altra d’oculta, dominada per l’imprevist, l’atzar i la capacitat de somiar que tenen els humans. Els seus personatges acostumen a patir un fet trasbalsador que els capgira el món i no tenen més remei que respectar el nou ordre de les coses. D’aquesta visió procedeix l’obra en qüestió. 

La selecció dels 30 contes que integren l’obra va anar a càrrec de Joan Triadú, que va proposar classificar-los en tres seccions. En primer lloc, «La imprevista certesa», on s’hi observen 12 relats amb una característica comuna: la sorpresa de la inversemblança. S’hi relaten fets, accions o situacions impossibles que sorprenen al lector. Per exemple: una mà perduda al jardí, la possessió de la vida i la mort en una mà… 

En segon lloc, «Ver, però inexplicable» (també inclou 12 contes). En aquests relats ja no hi ha tanta distància entre la fantasia i la realitat, és a dir, hi ha una relació més directa entre el tema i la història. Els temes tractats són la força de la religió en les persones, la catalanitat o els prejudicis...

Finalment, l’última secció «L’escenari desconcertant», està format per 7 contes en el quals la quotidianitat predomina en les accions humanes. A partir d’aquests relats s’exemplifica: el fatalisme de les actuacions humanes, la pèrdua dels valors humans, la importància de la imaginació, el desig per convertir les coses en realitat...

Les característiques primordials dels contes són:

• Realització de desitjos: La ratlla i el desig, El desert, Raspall....
• Aparició d’éssers fantàstics: La consciència, visitadora social, L’esperit guia, Quieta Nit, Raspall...
• Fets extraordinaris que contradiuen les lleis físiques: L’arbre domèstic, l’Hedera Hèlix, Ell o jo...
• Exageració de comportaments humans o l’acumulació de casualitats: La revolta al terrat, El problema de l’Índia, Coses aparentment intranscendents...

Així doncs, Pere Calders ens vol demostrar que, a més de la realitat que vivim cadascú de nosaltres, n’existeix una altra, oculta, que també permet entendre el món, les emocions i tot allò que ens envolta. 

Per acabar us deixo amb un comentari d’Amanda Bath (experta en Calders): “Els personatges de Calders habiten un món on res no és segur. Alguns es veuen condicionats per l'entorn i, com a resultat, fallen a l'hora de respondre quan la fantasia es precipita dins la seva grisa rutina, oferint-los la possibilitat d'escapar i la invitació de veure la vida des d'una nova perspectiva. D'altres són homes amb somnis que han estat esmicolats per una realitat cruel. El pessimisme inherent, però, d'aquestes visions es veu mitigat per l'humor de l'autor, i pel seu dolç tractament dels personatges, que mai no són obertament ridiculitzats o culpats per tots els seus errors excessivament humans. Pel que fa a això, Calders es mostra com un autèntic filantrop literari."

Resum de tots els contes de Cròniques de la veritat oculta 

Cròniques de la veritat oculta from annacasellas

El testament d'en Bernat Serradell de Vic

El Testament de Bernat Serradell de Vic és un poema narratiu de principis del s. XV (entre el 1422 i el 1424) de caire religiós i escatològic amb un cert toc d’humorisme. Està compost per 1473 versos, en codolades i pertany al gènere del fabliau. L’obra es pot dividir en dues parts que, encara que són molt diferents, ofereixen una certa unitat. 

La primera part se centra en la malaltia del protagonista, en Bernat Serradell. Un bon dia, en Bernat arriba a casa malalt, la seva muller en veure’l en aquell estat va a cercar un confessor. Al cap de poca estona, arriben dos framenors, el primer dels quals surt a buscar un escrivà, mentre que el segon, després de confessar el protagonista intenta abusar de la seva muller, la qual el rebutja i el marit el fa fora (tot i que s'amaga al celler). Quan arriba l’altre frare amb l’escrivà, en Serradell també el foragita i al carrer és capturat pel sotsveguer, després Serradell dicta a l’escrivà el seu testament. Tot seguit, arriba el cunyat del protagonista amb un metge; la muller, mentrestant va al celler on es troba el frare amagat i el colpeja; finalment el sotsveguer el captura i l’empresona. Cal esmentar, que aquesta part està escrita amb un estil directe i col·loquial, fet que canviarà a la segona part.

La segona part, a diferència de la primera, pren un estil seriós i s’acomoda a les característiques del gènere religiós. L’autor narra el viatge imaginari de Serradell al més enllà, que ha de presentar amb una certa versemblança per evitar massa distanciament amb la part anterior. Després d’haver redactat el testament, es disposa a morir, però veu Jesucrist i la Mare de Déu que dialoguen. Jesús decideix que en Bernat experimenti la dolcesa celestial, d’aquesta manera quan arriba al cel descriu tot el que observa. Tot sembla indicar, que el protagonista ha mort, tanmateix, després s’insinua el dubte que tot pugui ser un deliri que li ha provocat la seva ment afeblida per la febre.

Com podeu haver observat, l'obra presenta dos pols completament oposats respecte el cristianisme. D'una banda, se'n burla, com es pot comprovar en la primera part. D'altra banda, a la segona part, l'autor es dedica a descriure tot allò que un mortal pot observar al cel, denota, doncs, que Serradell és un cristià nat que defensa els arguments que el cristianisme exposa.

L'alegria que passa. Conflicte entre l'artista i la societat.

Després d’unes setmanes sense publicar cap entrada al bloc, he retornat amb l’anàlisi d’una obra dramàtica de Santiago Rusiñol, que reflecteix, clarament, cada una de les característiques pròpies del moviment de l’època: el Modernisme.

Santiago Rusiñol neix el 25 de febrer de 1865. Prové d’una família de fabricants de teixits i, des de petit, tot sembla indicar que s’haurà de fer càrrec del negoci familia; tot i que ell té una altra passió: en primer terme, la pintura; en segon terme, l’escriptura. Els representants de la revista Avenç comen- çaren a interessar-se per ell i, finalment, decidí iniciar-hi un seguit de col•laboracions. Més endavant, durant la 2a festa modernista a Sitges, es transforma en capdavanter del moviment del modernisme, on defensa la postura de l’art per art, tema principal de l’obra que avui analitzem.

L’alegria que passa és una obra formada per un quadre líric en un acte. Fou publicada al 1898, tot i que el 16 de gener de 1899 la companyia Teatre Íntim d'Adrià Gual la va estrenar al Teatre Líric (Barcelona), la qual va ser musicada per Enric Morera.
 

La trama de l'obra planteja un dels temes més tractats en l’obra rusiñolana: l’enfrontament de l’artista (representat simbòlicament per la faràndula) amb la societat (habitants del poble), que respon a la defensa de l’art per art, esmentada anteriorment. L’espai on transcorre l’acció es troba en un poble desconegut que rep la visita d'un carro d’artistes. A partir d’aquesta arribada sorgirà un conflicte entre la Prosa (poble) i la Poesia (circ) que acabarà amb la marginació dels artistes per part d’una societat prosaica que no tolera els canvis. Els artistes del circ, representants de la bohèmia, pretenen esplaiar la gent del poble amb el seu espectacle, però el poble no els entén i els rebutja. Entre els dos mons, hi ha un personatge pont, en Joanet, el fill de l'alcalde, que, tot i pertànyer al grup del poble, ha pogut estudiar i prefereix la vida dels artistes. No obstant això, els components del circ se'n van del poble, enutjats pel materialisme de la gent de la vila, i en Joanet es resigna continuant vivint al poble.

Per tant, com ja s’ha observat, Rusiñol segueix les característiques modernistes de l’època, ja que amb aquest escrit ataca la burgesia perquè no és capaç de comprendre l’art ni valorar el sacrifici dels artistes per aconseguir treure la societat del seu ensopiment. En conclusió, si us llegiu l'obra obsarvareu que Rusiñol reclama el reconeixement de l’art.

Tot seguit teniu la Guia didàctica per al professorat per treballar aquesta obra amb els vosaltres alumnes i algunes altres web interessants sobre el tema!

Dossier per al professorat
Per a més informació  
Lectura de l'obra 

Ignorància al poder

La meva sorpresa en despertar-me al matí és llegir el titular de la següent notícia: Lola Johnson es pensava que Tirant lo Blanc era obra d’Ausiàs March al diari Vilaweb. Pels que us pregunteu qui és aquesta tal Lola Johnson només cal dir que és la consellera de cultura del País Valencià. Va cometre aquesta barbaritat en un acte de premis de la Generalitat als llibres més ben editats.  Després ja he vist que a tots els diaris n’havien fet ressò. La Vanguardia: La Consellera de Cultura Valenciana dice que Tirant lo Blanc es de Ausias March; El Periódico: Un error de la consellera de cultura valenciana arrasa en Twitter; El Mundo: La consellera de Cultura arrasa en Twitter tras confondre el autor de Tirant lo Blanc;  només per nombrar alguns exemples. 

La meva pregunta és: Com pot ser que una consellera de cultura del propi País Valencià, lloc de naixement de l’autor de Tirant lo Blanc, Joanot Martorell, pugui dir aquest terrible disbarat? És que vivim en un país on la ignorància es premia en ser conseller del govern i cobrar grans quantitats de diners? La veritat és que cada dia em fa més vergonya sentir comentaris sense cap mena de base sòlida als polítics (i als no polítics). L’educació està en crisi! Gent, continuem així, que si ara l’educació a l’Estat Espanyol era a la cua d’Europa, dintre de pocs anys ja no arribarem a la cua, ens haurem perdut pel camí!

Us deixo a sota l’enllaç per llegir la notícia del dia. I per als amants i seguidors del Twitter també us deixo l'enllaç per poder llegir els comentaris més satírics dels usuaris!

Notícia Vilaweb: http://www.vilaweb.cat/noticia/3953427/20111123/lola-johnson-pensava-tirant-lo-blanc-era-obra-dausias-march.html

Comentaris Twitter:  https://twitter.com/#!/search/%23LolaJohnsonFacts 

La Literatura Medieval Catalana

Aquesta setmana passada vaig decidir crear, per cortesia dels meus últims alumnes de l’escola Adela de Trenquelléon, un nou apartat titulat Moviments Literaris, on comentaré els diferents períodes culturals sorgits al llarg de la història, sempre centrats des del punt de vista de la Literatura.

Iniciaré l’apartat amb el moviment literari de la Literatura Medieval. Abans de tot, cal esmentar, que aquest període el constitueixen diversos segles, ja que s’inicia amb la caiguda de l’imperi romà d’occident (476 d.C) i finalitza amb la invasió dels turcs a Constantinoble (1453 d.C). S’han de tenir en compte aquestes dades perquè els dos primers textos catalans no apareixen fins al s.XII. Aquests textos són El llibre Jutge (o Fòrum Iudicum) i les Homilies d’Organyà, els quals no tenen cap propòsit estètic ni literari, simplement, el Llibre Jutge és un conjunt de lleis visigòtiques i les Homilies d’Organyà un recull de sermons cristians. Per tant, amb aquests fets podem contemplar que el català encara no s’havia consolidat com a llengua literària.

Pocs anys després, a través de la lírica trobadoresca d’Occitània, els catalans van començar a endinsar-se en l’art d’escriure, però ho feren en la llengua pròpia dels trobadors d’Occitània, el provençal. No seria fins a arribar a Ramon Llull que el català es començaria a emprar dins l’àmbit literari.

Els Power Points que podeu observar a continuació tracten sobre aquest moviment cultural.  Com veieu, l’he dividit en dues parts. D’una banda banda, la presentació sobre la literatura al s.XII-XIII; d’altra, la literatura al s.XIV-XV. Ambdues presentacions s’estructuren en tres pars. Primerament, s’inicien amb una breu explicació del context històric del moment; segonament, s’exposen les obres literàries sorgides a Europa i, finalment, se centren en els representants i obres literàries catalanes.

Aquestes presentacions estan destinades a estudiants de 4t curs de l’Eso i estan basades en l’explicació del llibre Editorial Cruïlla, amb algunes ampliacions meves que he realitzat quan ho he cregut oportú. Espero que us sigui de servei!

Literatura Medieval Catalana s.XII-XIII

View more presentations from Sílvia Montals

Literatura Medieval Catalana s.XIV-XV

View more presentations from Sílvia Montals