Camps de maduixes. Una lluita per la supervivència.

Avui, pensant en quin llibre podia basar la meva entrada, m'ha vingut al cap un llibre que vaig llegir amb els meus alumnes de 3r d'ESO i que els va eclipsar. Aquest llibre és Camps de Maduixes de Jordi Sierra i Fabra, el qual desenvolupa temes de la realitat quotidiana en què molts joves es troben immersos: les drogues, la bulímia, l'amistat, la relació entre pares i fills... 

Jordi Sierra i Fabra, en aquests últims anys, s'ha converit en un escriptor de referència per als joves, ja que la majoria de les seves obres van destinades a aquest públic.Ha estat guardonat amb diversos premis. Les seves obres ja s'eleven a més de 400. És l'exemple d'autor que viu per escriure i delectar als seus lectors.

La novel·la comença quan una matinada sona el telèfon de casa els Sala. Els truquen des d'un hospital per informar-los que la seva filla Lluciana, de 18 anys, es troba en estat de coma per ingerir una substància perillosa en una discoteca. A partir d'aquest fet, l'obra gira entorn de dos temes centrals. En primer lloc, el de les drogues entre els adolescents. La Lluciana, després de caure en un coma profund, s'haurà d'endinsar en una desesperada lluita per vèncer la mort. Els metges desconeixen els components de la pastilla que ha pres, així doncs, no saben quin seria el tractament més adequat per la pacient. L'Eloi, el xicot de la Lluciana, iniciarà una carrera a contrarellotge per aconseguir la pastilla que necessiten els metges per curar la Lluciana. En segon lloc, la millor amiga de la Lluciana, la Loreto, la qual pateix bulímia, s'adona del sofriment de la seva amiga. Aquest fet fa obrir-li els ulls: vol curar-se per recuperar la seva vida. Per tant, apareix un altre tema transcendent entre els adolescents, el dels trastorns alimentaris.

Entraran en joc a la història, també, l'inspector Vicenç Espinós, el qual utilitzarà tots els mitjans per desemmascar els traficants de droga i el periodista Marià Zapata que voldrà aconseguir una fotografia de la Lluciana en estat de coma per conscienciar als ciutadans del perill de les drogues i la necessitat de buscar solucions.

És important destacar la presència d'elements simbòlics a l'obra. D'una banda, la partida d'escacs; mentre la Lluciana està en coma s'imagina en un taulell d'escacs, on les peces blanques intenten esquivar la mort, ja que simbolitzen la vida i les negres les intenten aturar, les quals representen la mort. D'altra banda, de la boca del periodista en surt el següent enunciat:
"Com deien els Beatles, els camps de maduixes poden arribar a ser eterns”; aquestes paraules, fruit del títol d'una cançó dels Beatles, fan referència a una via d'escapament, és a dir, el lloc on es troba la Lluciana ningú hi pot arribar, és un indret on res és real, on no hi ha res per preocupar-se. Molts han identificat la lletra de la cançó a la ingestió d'èxtasi.

El llibre està dividit en diferents capítols, cadascun porta de títol és una hora del dia en concret; de manera que l'obra s'inicia un divendres a les 6 h 39 min de la matinada i finalitza a les 19 h i 29 min del dia següent. Respecte la perspectiva narrativa, s'ha de comentar que el llibre està escrit majoritàriament en tercera persona, però es troben alguns capítols en què el subconscient de la Lluciana n'és el narrador, així doncs, s'observa un monòleg interior de la protagonista.

En resum, Camps de maduixes és un llibre excel·lent per als adolescents. A través dels seus temes variats podem intentar conscienciar a l'alumnat dels riscos que provoquen les drogues i els trastorns alimentaris entre els joves. La vida és massa bonica perquè la deixem perdre.

Us deixo a continuació, un trailer sobre l'argument del llibre i la cançó Strawberry Fields Forever, la lletra que va servir d'inspiració a Jordi Sierra i Fabra per escriure'l.

Línia blava: exploració de la curiositat humana

Durant aquestes vacances de Nadal he llegit una novel·la que, de bon començament, em va atraure el seu títol: Línia Blava; obra escrita per Ramon Solsona. Els motius d'aquesta atracció rauen, no només en el fet que el seu argument es desenvolupa a la Línia Blava de metro de Barcelona (línia que, durant un cert temps, vaig freqüentar); sinó també perquè l'autor intenta crear un món imaginari en el subsòl de la ciutat.

En agafar el metro, tots, inconscientment, no podem evitar fixar-nos en les persones que entren i surten. Qui són? On van? A què es dediquen? Sovint, a través de l'aspecte o de les seves converses, ens endinsem en un món fictici i intentem esbrinar com són aquelles persones. Ramon Solsona, a partir d'aquesta permissa, crea un univers paral·lel; una vida que podria pertànyer a la de les persones que observa. Així, l'escriptor ressalta que al metro "hi ha tot un món, milers de persones que hi circulen cada dia i cada persona porta una novel·la al damunt".

Així doncs, el protagonista de la nostra història, que no en sabem res, ja que actua com a mer espectador; mentre recorre la Línia Blava elabora un conjunt de relats basats en la vida de les persones que pugen i baixen del metro; ens narra tant el seu passat com el seu futur. A poc a poc, totes aquestes històries s'aniran entrellaçant. El primer personatge que puja al metro és una vella que fa ganxet. Aquest inici s'inspira en un fragment del llibre Mr Benett i Mrs Brown de Virgínia Wolf:

Una nit, fa unes setmanes, vaig arribar amb el temps just a l'estació i vaig pujar a un vagó qualsevol [...]. La dona, a qui diré senyora Brown, era una d'aquestes iaies netes [...]. Vaig pensar que, després de ser abandonada pel seu marit o de quedar-se vídua, va tenir una vida difícil [...]. Jo crec que totes les novel.les comencen amb una vella asseguda al seient de davant.

L'elaboració de la vida dels personatges serà diversa. Tindran caràcters, edat i nacionalitats ben diferents, però cadascun d'ells tindrà un tret peculiar que guiarà el procediment de la seva història. Per exemple, podem trobar: la vella que fa ganxet, que des de fa anys, manté una lluita personal amb la mort; la prostituta moguda pel desig de venjança, l'entrenador de bàsquet que veu els seus somnis frustrats, la noia samburu que lluita per assolir el seu somni: estudiar, però que viu en un permanent terror perquè el seu avi no veu amb bons ulls aquesta elecció; un exoperari de metro que anhela salvar el món, un home que l'envolta l'obsessió de fer pessebres a casa, etc.

Va ser curiós quan vaig parar atenció a la llista de capítols. Cada capítol era titulat per una estació de la Línia Blava. D'aquesta manera, el protagonista, al llarg de l'obra, descriu el seu trajecte. S'inicia amb l'entrada al metro a l'estació d'Horta (cal recordar que, fins fa pocs anys, la línia blava no arribava fins a la Vall d'Hebron, sinó que finalitzava el trajecte a l'estació d'Horta), fins a Cornellà Centre (final de línia). Cal destacar també, que l'autor dedica un capítol a l'antiga estació Gaudí i l'estació no construïda Cardenal Reig.

Crec que l'elecció de la línia blava no és casualitat. Podríem interpretar que el color blau és el color del mar, dels oceans; llocs envoltats d'aigües profundes on, sota, hi ha una altra vida. Quan viatgem en metro, viatgem a les profunditats de la terra i ens creuem amb persones desconegudes, cadascuna d'elles amb una vida pròpia.

En conclusió, Línia Blava és una novel·la que explora la curiositat humana. A través dels personatges que apareixen a la novel·la, Solsona ha intentat captar el misteri que provoca la vida dels altres a l'ésser humà. L'obra us transportarà en les vivències i els pensaments més profunds de les persones, vivències que podem trobar a la nostra vida quotidiana.

Laura a la ciutat dels sants. Crítica a la societat tradicional.

L'obra avui comentada és Laura a la ciutat dels Sants de Miquel Llor (1931), lectura obligatòria de Llengua Catalana a 2n de Batxillerat aquest dos últims anys. El seu autor va néixer l'any 1894 a Barcelona i dedicà la seva vida a la literatura. Fou novel·lista, contista i traductor. La seva prosa està molt elaborada i, en escriure els seus relats, rep influències de grans autors europeus com Dostoievski, Joyce, Proust i Freud.

 Laura a la ciutat dels sants és una crítica a la societat tradicional, representada pel poble de Comarquinal (Vic). Durant aquesta època, Vic era una població marcada pel conservadorisme i la religiositat; en canvi, Barcelona, simbolitzava la gran metròpoli moderna, a la qual s'assimilava el vici i la pèrdua dels bons costums; tot i que els homes de Comarquinal s'hi escapaven sovint i les dones anehlaven per tenir-ne notícies.

Tot i que l'obra quan es va publicar, després d'haver guanyat el premi Creixells, assolí un gran èxit; quan es va identificar el seu espai literari amb Vic, va causar un gran rebombori a la població, ja que els seus habitants es veien retrats com a persones envejoses, hipòcrites i sense escrúpols.

Aquesta obra té com a protagonista la Laura, una noia barcelonina, pobra, educada a través de la música i la literatura. Viu amb la seva tia i la seva cosina. Un dia coneix el Tomàs, l'hereu d'una família adinerada de Comarquinal i, al cap de poc temps, es casen, fet que obligarà a la Laura a traslladar-se al poble del marit. En uns inicis, la Laura està entusiasmada. Decideix arreglar la casa i intentar que el seu marit s'interessi per les arts. Però, el seu empeny resultarà un fracàs, ja que s'adonarà que ella és una estranya en aquell poble arrelat a les tradicions. A mesura que transcorri el temps, quedarà marcada per la tristesa i la solitud; fins que apareix el personatge d'en Pere, nebot del mossèn. Amb ell creurà conèixer l'amor, però finalment s'adonarà que el que senten no és amor vertader.

Així doncs, amb Laura a la ciutat dels Sants torna a prendre relleu el concepte de la dona adúltera, tema clau del realisme del s.XIX, en què les protagonistes necessiten evadir-se de la rutina diària (per exemple: Madame Bovary, La Regenta, Anna Karenina...). La vida de la Laura queda estructurada en tres termes: Il·lusió, en casar-se amb un noi adinerat; realitat, quan s'adona que tot el que havia esperat fracassa; i desil·lusió, quan perd la noció de la seva existència.

La Teresa, la germana d'en Tomàs, representa l'antítesi de la Laura. És una dona que ha estat educada en el sacrifici personal, representa l'esperit de la tradició. Ha viscut sempre per complaure els altres: el pare, el germà que esdevé hereu. La Laura, en canvi, és un personatge decoratiu i amb molta sensibilitat, poc preparada per dur a terme les tasques de la llar. Aquestes dues figures entraran en conflicte des del començament de la novel·la. I més quan es descobreix que la Teresa estima, secretament, el Pere. 

Cal destacar, també la importància de la boira, la qual esdevé un element simbòlic que apareix al llarg de tota l'obra. La seva funció és protegir el poble d'influències estranyes. L'evolució de la Laura anirà acompanyada de la presència de la boira.

Per tant, podem concloure que Laura a la ciutat dels Sants presenta l'evolució personal de la Laura (conversió d'una noia optimista i segura cap a una noia perduda i infelç). El conflicte amb la societat tradicional provocarà l'allunyament i la marginalitat de la protagonista que l'acabarà destruint i fugir de la gent.

A continuació, us deixo alguns enllaços sobre la novel·la i alguns treballs realitzats pel professorat i alumnat de l'escola Sant Miquel dels Sants de Vic.

Guia de Lectura
Anàlisi de l'obra 

LAURA A LA CIUTAT DELS SANTS.APUNTS from Col·legi Sant Miquel dels Sants. Vic (Barcelona)

Còmic realitzat amb l'eina Bistrips (Col·legi Sant Miquel dels Sants, Vic).

Open publication - Free publishing - More miquelllor

Quadern d'Aram. Camí cap a la llibertat d'una mare i el seu fill.

Fa ja uns dos anys vaig llegir la novel·la El violí d'Auschwitz de Maria Àngels Anglada amb els meus alumnes de 4t d'eso. Sempre m'havien parlat molt bé d'aquesta obra i la seva lectura no em va decebre gens, ans al contrari, em va apassionar. Anglada narrava, d'una manera única, el genocidi dels jueus que van imposar els nazis. Els fets em van impactar tant que vaig dedicar una de les primeres entrades del bloc a aquesta novel·la.

Ara però, he decidit tornar a endinsar-me en els escrits d'Anglada i aquesta vegada ho he fet amb una altra obra que tracta un tema semblant: Quadern d'Aram. Aquest cop Anglada decideix explicar un altre genocidi, el dels armenis.

Quadern d'Aram és un dietari on s'expliquen les reflexions i vivències d'una mare, Marik, i el seu fill Aram. A causa d'una malatia que pateix Aram, Marik promet pelegrinar fins al monestir de Narek si el seu fill es posa bé. Mentre són fora de viatge, els turcs decideixen exterminar el poble armeni, fet que obligarà a Marik i el seu fill a fugir de les seves terres i no tornar mai més.  

El tema principal de la novel·la és la lluita contra l'oblit. Els personatges, sovint, en fan referència. El món ha de conèixer la situació que van viure milers d'armenis. Un altre tema és denunciar els crims dels turcs contra els armenis (amenaces, assassinats massius, violacions, deportacions...). 

 

Al llarg de l'escrit apareix constantment la figura absent del pare d'Aram, Vahé, un poeta armeni. Maria Àngels Anglada per construir aquest personatge es va basar en la figura del poeta armeni Daniel Varuján, el qual Anglada i Maria Ohannesion van publicar una traducció catalana dels seus poemes que va rebre el títol de Terra porpra i altres poemes. Algunes de les poesies apareixen al llarg de Quadern d'Aram.

L'obra presenta moltes alteracions temporals. Cal diferenciar la trama de la història, ja que per una banda s'explica que l'autora viatja a Rodes i decideix escriure un llibre sobre aquesta qüestió i que, més endavant, obté una còpia d'un quadern d'Aram i la seva mare. Per una altra banda, es mostra la història narrada per Aram o Marik en el quadern. 

El Quadern d'Aram també presenta uns símbols que ens acompanyaran fins al final de l'obra. En primer lloc, les roses, símbol del passat, de tot allò perdut; Marik recorda en constància les roses del seu jardí. En segon lloc, el mar, simbolitza la llibertat, una nova vida, esperança. I, en tercer lloc, la terra porpra, símbol de la cultura armènia; encara que s'intenti destruir sempre perdurarà a l'interior de l'ànima de les persones.

Per tant, Quadern d'Aram és una obra molt emotiva. Una obra que ens mostra la desesperació d'un poble condemnat, una obra que ens ensenya els valors de la vida, una obra que ens demana que no oblidem les atrocitats d'algunes ments humanes. En resum, una obra d'esperança.

Quadern d'aram from Sílvia Montals

Guia de Lectura de Cruïlla
Apunts

Traducció a l'armeni de Quadern d'Aram 

 Activitats Quadern d'Aram

Lectura del quadern d'aram from P. J.

Aigües encantades. Drama d'idees i passions.

Avui us parlaré d’una obra clau del moviment modernista català. Aigües encantades de Joan Puig i Ferrater. Durant el modernisme destacaren dues tendències primordials per al desenvolupament dels escriptors. D’una banda, la tendència regeneracionista (influenciada per Nietzsche), en què s’argumentava que per poder canviar la mentalitat de la societat del moment calia partir d’una revolució. D’altra banda, la tendència esteticista creia que l’artista s’havia de refugiar en l’art, ja que la societat no entenia els seus ideals. Puig i Ferrater es decantà per la tendència regeneracionista. Es considerava un revolucionari i en les seves obres destaquen els seus pensaments.

Aigües encantades és una obra dramàtica políticosocial individua- lista. L’autor la va escriure el 1907 al seu retir del Molí de Batistó, a Alcover. Es va estrenar l’any següent al teatre Romea. Tracta sobre un poble, d'una zona de muntanya prop de Tarragona, on, des de fa temps, els seus habitants pateixen una sequera perllongada. Convençuts que Déu els salvarà, dediquen pregàries i processons a la Verge dels Gorgs, ja que consideraven que els gorgs eren elements sagrats. Mentrestant, la filla de l’alcalde, la Cecília, porta al poble un enginyer, per tal que expliqui als vilatans una manera d’aprofitar les aigües dels gorgs i acabar, d'aquesta manera, amb la sequera. Aquest fet provoca la confrontació entre els diferents personatges.

Es mostra, d’una manera clara, l'enfrontament entre l'individu i la societat (tema central del modernisme), ja que la societat frena el progrés del poble. Així doncs, Puig i Ferrater mostra la necessitat d’una acció revolucionària que permeti l’home deslliurar-se de tot allà caduc, tradicional, és a dir, que forma part d’un passat. Les dues posicions que adoptaran els diferents personatges són les següents:

Per un costat, un grup de persones creu, després de l’explicació científica de l'enginyer, que les aigües podrien salvar el poble de la sequera que pateix des de fa temps. Ens trobaríem davant d’una postura progressista, científica (amb altres paraules, l’actitud de l’artista modernista). Aquí hi inclouríem personatges com la Cecília, el foraster, el carlí Manso, el republicà Bartomeu… Per un altre costat, un grup d’habitants que creu que les aigües són un element sagrat, per tant, no es poden manipular, argumenten que tot ha de seguir com sempre; aquesta actitud seria tradicional, ingènua; (s’interpretaria com la societat, la qual no entén els ideals modernistes). Dins d’aquest grup hi destaquen el capellà, el Batlle, el cacic…

Seguint aquesta mateixa línia, s’observen altres oposicions: primerament, la del món rural amb el món urbà. Tots aquells personatges renovadors, procedeixen de la ciutat, o bé, hi han anat a estudiar. En canvi, els conservadors, són els que no s’han mogut mai del poble (els rics propietaris de l’ajuntament i de la burocràcia local). Segonament, les discrepàncies entre la Cecília, la qual ha estudiat a la ciutat i comença a veure el món d’una manera diferent i el seu pare, home autoritari, aferrat a la tradició.

Acabo aquesta entrada, com molt sovint faig, amb una cita d’un estudiós de l’obra, en aquest cas de Xavier Fàbregas, Aigües encantades suposa un esforç per a comprendre amb tota la seva complexitat una realitat social, i en darrera instància, inclou una condemna d'aquesta realitat i una demostració de la necessitat d'una acció revolucionària que deslliuri l'home dels lligams atàvics entre els quals està atrapat.

Anàlisi literària Aigües Encantades (Sílvia Montals)

Aigües encantades. Teatre Nacional de Catalunya.

Cròniques de la veritat oculta, nova perspectiva de viure la vida.

Després d’un llarg període de temps sense cap mena d’activitat, avui el bloc Viu la Literatura Catalana retorna amb una entrada dedicada al grandíssim escriptor Pere Calders. Amb motiu del centenari del seu naixement trobo apropiat escriure una síntesi sobre una de les seves obres més populars: Les cròniques de la veritat oculta.

Calders va néixer el 29 de setembre de 1912 a Barcelona. Es dóna a conèi- xer a principis de la dècada de 1930 amb dibuixos, articles i contes a diaris i revistes. Més endavant, quan esclata la guerra civil, s’ha d’exiliar a Mèxic on hi viurà 23 anys.

Les Cròniques de la veritat oculta van aparèixer l’any 1955, dins del catàleg de l’editorial Selecta. Pere Calders creia que, a part de la realitat palpable i mesurable n’hi ha una altra d’oculta, dominada per l’imprevist, l’atzar i la capacitat de somiar que tenen els humans. Els seus personatges acostumen a patir un fet trasbalsador que els capgira el món i no tenen més remei que respectar el nou ordre de les coses. D’aquesta visió procedeix l’obra en qüestió. 

La selecció dels 30 contes que integren l’obra va anar a càrrec de Joan Triadú, que va proposar classificar-los en tres seccions. En primer lloc, «La imprevista certesa», on s’hi observen 12 relats amb una característica comuna: la sorpresa de la inversemblança. S’hi relaten fets, accions o situacions impossibles que sorprenen al lector. Per exemple: una mà perduda al jardí, la possessió de la vida i la mort en una mà… 

En segon lloc, «Ver, però inexplicable» (també inclou 12 contes). En aquests relats ja no hi ha tanta distància entre la fantasia i la realitat, és a dir, hi ha una relació més directa entre el tema i la història. Els temes tractats són la força de la religió en les persones, la catalanitat o els prejudicis...

Finalment, l’última secció «L’escenari desconcertant», està format per 7 contes en el quals la quotidianitat predomina en les accions humanes. A partir d’aquests relats s’exemplifica: el fatalisme de les actuacions humanes, la pèrdua dels valors humans, la importància de la imaginació, el desig per convertir les coses en realitat...

Les característiques primordials dels contes són:

• Realització de desitjos: La ratlla i el desig, El desert, Raspall....
• Aparició d’éssers fantàstics: La consciència, visitadora social, L’esperit guia, Quieta Nit, Raspall...
• Fets extraordinaris que contradiuen les lleis físiques: L’arbre domèstic, l’Hedera Hèlix, Ell o jo...
• Exageració de comportaments humans o l’acumulació de casualitats: La revolta al terrat, El problema de l’Índia, Coses aparentment intranscendents...

Així doncs, Pere Calders ens vol demostrar que, a més de la realitat que vivim cadascú de nosaltres, n’existeix una altra, oculta, que també permet entendre el món, les emocions i tot allò que ens envolta. 

Per acabar us deixo amb un comentari d’Amanda Bath (experta en Calders): “Els personatges de Calders habiten un món on res no és segur. Alguns es veuen condicionats per l'entorn i, com a resultat, fallen a l'hora de respondre quan la fantasia es precipita dins la seva grisa rutina, oferint-los la possibilitat d'escapar i la invitació de veure la vida des d'una nova perspectiva. D'altres són homes amb somnis que han estat esmicolats per una realitat cruel. El pessimisme inherent, però, d'aquestes visions es veu mitigat per l'humor de l'autor, i pel seu dolç tractament dels personatges, que mai no són obertament ridiculitzats o culpats per tots els seus errors excessivament humans. Pel que fa a això, Calders es mostra com un autèntic filantrop literari."

Resum de tots els contes de Cròniques de la veritat oculta 

Cròniques de la veritat oculta from annacasellas

El testament d'en Bernat Serradell de Vic

El Testament de Bernat Serradell de Vic és un poema narratiu de principis del s. XV (entre el 1422 i el 1424) de caire religiós i escatològic amb un cert toc d’humorisme. Està compost per 1473 versos, en codolades i pertany al gènere del fabliau. L’obra es pot dividir en dues parts que, encara que són molt diferents, ofereixen una certa unitat. 

La primera part se centra en la malaltia del protagonista, en Bernat Serradell. Un bon dia, en Bernat arriba a casa malalt, la seva muller en veure’l en aquell estat va a cercar un confessor. Al cap de poca estona, arriben dos framenors, el primer dels quals surt a buscar un escrivà, mentre que el segon, després de confessar el protagonista intenta abusar de la seva muller, la qual el rebutja i el marit el fa fora (tot i que s'amaga al celler). Quan arriba l’altre frare amb l’escrivà, en Serradell també el foragita i al carrer és capturat pel sotsveguer, després Serradell dicta a l’escrivà el seu testament. Tot seguit, arriba el cunyat del protagonista amb un metge; la muller, mentrestant va al celler on es troba el frare amagat i el colpeja; finalment el sotsveguer el captura i l’empresona. Cal esmentar, que aquesta part està escrita amb un estil directe i col·loquial, fet que canviarà a la segona part.

La segona part, a diferència de la primera, pren un estil seriós i s’acomoda a les característiques del gènere religiós. L’autor narra el viatge imaginari de Serradell al més enllà, que ha de presentar amb una certa versemblança per evitar massa distanciament amb la part anterior. Després d’haver redactat el testament, es disposa a morir, però veu Jesucrist i la Mare de Déu que dialoguen. Jesús decideix que en Bernat experimenti la dolcesa celestial, d’aquesta manera quan arriba al cel descriu tot el que observa. Tot sembla indicar, que el protagonista ha mort, tanmateix, després s’insinua el dubte que tot pugui ser un deliri que li ha provocat la seva ment afeblida per la febre.

Com podeu haver observat, l'obra presenta dos pols completament oposats respecte el cristianisme. D'una banda, se'n burla, com es pot comprovar en la primera part. D'altra banda, a la segona part, l'autor es dedica a descriure tot allò que un mortal pot observar al cel, denota, doncs, que Serradell és un cristià nat que defensa els arguments que el cristianisme exposa.