El Mecanoscrit del segon origen. Una obra de ciència ficció catalana.

Avui parlarem d’una obra contemporània escrita per Manuel de Pedrolo (1918-1990), Mecanoscrit del segon origen (1974), novel·la de ciència-ficció molt escollida com a lectura obligatòria a l’ESO. Primerament, faré cinc cèntims sobre l’escriptor. Manuel de Pedrolo va ser un dels escriptors més prolífics de la literatura catalana contemporània, ja que conreà tot tipus de gèneres: novel·les, obres teatrals, poesies; a més, col·laborà amb articles, contes i assaigs a diverses revistes catalanes. Pedrolo, ha estat guardonat amb diversos premis literaris com el Víctor Català, el Sant Jordi i el Prudenci Bertrana. El 1979 va adquirir el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

Després d’haver parlat a grosso modo de l’autor, comentaré la novel·la en qüestió. El Mecanoscrit de segon origen narra com, després d'un atac extraterrestre, que extermina pràcticament a tota la raça humana, una parella de supervivents, l’Alba, una noia de 14 anys, i en Dídac, un noi de raça negra de 9 anys, intenten sobreviure i donar una esperança de futur.

L’obra s’inicia quan en Dídac és colpejat per uns nois, a causa del seu color de pell, i cau a un llac. L’Alba, que ho observa tot, es capbussa a l’aigua per salvar-lo. Mentre els dos protagonistes es troben dins l’aigua, es produeix l’atac extraterrestre, en què exterminen a tota la població. Quan surten de l’aigua, s’adonen que són els únics supervivents que resten en la zona. Començarà, doncs, un viatge cap a la supervivència i una ràpida maduració personal. Els dos nois inspeccionaran botigues per apoderar-se de roba i aliments. Veient tots els cadàvers que hi ha a tot arreu, es refugiaran en un cova al bosc. A poc a poc, la seva relació es convertirà en una història d’amor i prendran consciencia del paper que els pertoca: començar una nova era humana.

Aquesta obra va ser duta a la televisió, mitjançant una sèrie de 7 episodis, la qual va gaudir de gran èxit. La sèrie va ser produïda i emesa per TV3 l’any 1985. Ara mateix, però, s’està realitzant el guionatge d’una versió cinematogràfica a càrrec del director de cinema Bigas Luna. A sota un deixo  el moment en què l'Alba salva el Dídac de l'aigua en el primer capítol de la sèrie emesa fa anys, activitats online sobre el llibre i un power point de l'anàlisi literari de l'obra.

Dossier de lectura del Mecanoscrit del segon origen

Activitats de la lectura

Mecanoscrit del segon origen from Sílvia Montals

El naturalisme literari a Narcís Oller: La Bogeria

Amb motiu que, aquest any és de lectura obligatòria l’obra de La Bogeria de Narcís Oller, he trobat oportú dedicar-li un apartat en aquest bloc, ja que  permetrà que molts estudiants de 2n de batxillerat puguin trobar-hi una sèrie de recursos que els ajudarà a fer-ne una lectura i una interpretació més detallada.

Comencem, doncs. Narcís Oller (1846-1930) és considerat com el pare de la novel·la catalana moderna. Aquest fet rau en què, des del s.XV amb Tirant lo Blanch, la novel·la catalana caigué en un profund pou de l’oblit. El Renaixement, el  Barroc i la Il·lustració provocaren una caiguda de les obres escrites en llengua catalana, fet que desapareixerà durant la Renaixença (s.XIX), la qual comportarà un canvi d’actitud respecte la llengua catalana. És cert que la Renaixença va fer afavorir el conreu d’obres en català, però només en un gènere literari: la poesia. No seria fins a mitjans del s. XIX, quan començaren a aparèixer obres de gènere narratiu; l’impulsor d’aquest període fou, sens dubte, Narcís Oller. 

Tot i que l’autor que ens ocupa era de formació romàntica, es va anar decantant cap a l'opció estètica naturalista propera a Émile Zola. No obstant això, va aconseguir un estil propi, que el mateix Zola va especificar més endavant. Adoptarà un model realista en els seus escrits i i intentarà oferir una reproducció objectiva de la societat del seu temps. Així ho comenta Maria Lluïsa Cunillera en Edició crítica i didàctica de La Bogeria de Narcís Oller. Barcelona: Barcanova, 1991: La realitat va interessar Narcís Oller com a matèria literària; la realitat que ell coneixia, per tant una realitat propera, la de la societat catalana de l'època.

La bogeria és una obra basada en un fet real  que l'autor va conèixer de prop: la mort d'un seu client. En l’obra es descriu el procés d'embogiment del protagonista, Daniel Serrallonga, el qual implicarà una alteració de l’ordre social, des de la vida política fins a la vida familiar. En el transcurs d’aquesta malaltia Oller ens detallarà diverses actituds que adopten els personatges que envolten el protagonista, les quals esdevindran ben diferents les unes de les altres.

Com que crec que, he escrit una entrada força àmplia sobre el context històric, generalment, us deixo seguidament un power point que acabo d’elaborar que conté tota l’anàlisi interpretativa de l’obra en qüestió. i un vídeo on s'explica la biografia de l'autor. Espero que us sigui de bon gust.

La bogeria

View more presentations from Sílvia Montals

Oda a la Pàtria. Poema iniciador de la Renaixença Catalana

El poema Oda a la Pàtria escrit per Bonaventura Carles Aribau (1798-1862) esdevingué símbol d’arrencada de la Renaixença, ja que procurà donar forma a les noves concepcions literàries de l’època. 

Abans de seguir parlant del poema que avui escau, farem unes breus anotacions per conèixer una mica la figura literària d’Aribau. Era fill de Francesc Aribau, comerciant i Eulàlia Farriols. Va rebre una educació humanística i científica, primer al Seminari Conciliar i després a la Junta de Comerç de Barcelona. El 1826 entrà a treballar a l'empresa de Gaspar de Remisa i es traslladà a Madrid. Durant vint anys es dedicà als negocis privats i al periodisme fins assolir un gran prestigi. Fou redactor d'El Europeo i propulsà la fundació d'El Vapor, en el qual publicarà la poesia Oda a la Pàtria.

Tornant de nou al poema, l’Oda a la Pàtria és un cant a la pàtria i a la llengua catalana; el poeta, vivint a Madrid, lluny de la seva terra natal, mostra un gran nostàlgia. Escriure li permet exterioritzar els  sentiments interiors que li turmenten. Va dedicar l’escrit al seu patró, Gaspar de Remisa, en motiu de la celebració del seu sant. Gaspar era un banquer català resident també a Madrid.

Per concloure l’entrada, permeteu-me citar un comentari que va fer Joaquim Molas a "La poesia d'Aribau", Serra d'Or (Barcelona), núm. 8, agost del 1962, p. 54), el qual resumeix l’opinió que jo mateixa comparteixo: Per al meu gust, La pàtria és un dels poemes més arrodonits del nostre segle XIX.

Considerant la importància que té per als catalans aquesta poesia, he cregut oportú crear un power point amb una anàlisi interpretatiu i mètric de cadascuna de les estrofes en què està formada. Us el deixo a continuació. 

Oda a la pàtria

View more presentations from Sílvia Montals

Canigó, una epopeia nacional

Avui, en el bloc, he decidit parlar del poema Canigó de Jacint Verdaguer. Quan vaig cursar el meu primer any de carrera universitària se'ns va comunicar, a una de les assignatures, que hauríem de llegir aquesta gran obra de Mossèn Cinto Verdaguer. He de reconèixer que, en un primer moment, em vaig sentir desmotivada, però, en començar a llegir el relat em vaig sentir immersa en aquest món mitològic, pur i meravellós que em mostrava Verdaguer. En acabar-lo vaig concloure que em trobava davant d'unes de les millors obres de la Literatura Catalana. Ara mateix us en faré cinc cèntims.

El Canigó és un poema èpic escrit per Jacint Verdaguer l’any 1886, el qual suposa el punt culminant de la trajectòria literària d’aquest autor. És important destacar que, aquest any 2011, celebrem els 125 anys de la primera edició del llibre.

El poema es pot considerar un dels elements clau de la Renaixença, ja que canta l’origen de la nació catalana com a tema central; encara que altres temes típics del moviment també hi són presents: exaltació de la natura i el paisatge, marc medieval, mite, víctòria de la fantasia i el sentiment sobre la raó...

Malgrat que, durant el Romanticisme, el gènere clau era l’èpica; Verdaguer quan escriu el Canigó ja era una forma caduca en l’àmbit literari europeu. Tot i que el mateix títol de l’obra permet hipotetitzar que l’acció esdevindrà a la natura, cal matisar que el protagonista de la història que s’hi narra és Gentil, les vivències del qual demostren l’esperit plenament romàntic. L’obra està ambientada en l’època medieval, concretament en el s.XI. Consta de 4338 versos agrupats en 12 cants i 1 epíleg.

En els cants, s’explica la història de Gentil, fill del Comte Tallaferro, que després de ser armat cavaller s'afegeix a l'exèrcit cristià que té com a missió aturar l’atac dels sarraïns, amb la companyia del seu oncle Guifré. Mentre el noi fa guàrdia i contempla la muntanya del Canigó, el seu escuder li parla de les fades que hi habiten i ell decideix anar a contemplar-les. 

Lo Canigó és una magnòlia immensa
que en un rebrot del Pirineu se bada;
per abelles té fades que la volten,
per papallons los cisnes i les àligues.

Durant el seu camí, coneix Flordeneu la reina de les fades, la qual el sedueix, prenent la forma de la seva estimada, i recorren plegats els dominis del Pirineu, fet que provoca que Gentil oblidi la batalla en què participa. Mes endavant, Guifré troba Gentil encisat al costat de Flordeneu, i, ple d'ira l'estimba des de dalt del Canigó. Finalment, Guifré funda un monestir benedictí sobre la tomba de Gentil, intentant expiar així el seu crim. 

L’epíleg titulat Los dos campanars és concebut com una elegia a partir del diàleg entre els dos monestirs: el de Cuixà i el de Sant Martí que, arruïnats i abandonats, recorden les glòries passades i es planyen per la seva imminent desaparició. La interpretació del diàleg rau en què davant de la destrucció dels monestirs (obra humana) es troba la pervivència de la natura (obra divina), la qual mai desapareixerà.

Com dos gegants d'una llegió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l'encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l'enderroc de sos altars.

L'obra entusiasmà tant a la població que es traduí a altres llengües: al castellà, al francès i a l'italià. Més endavant, Josep Carner va fer-ne una versió escènica amb música de Jaume Pahissa (1910), on alternava la recreació pròpia amb fragments de l'original. Finalment, l'obra també va ser tema d'òpera, la qual va ser composta per Antoni Massana al 1934; es va estrenar al Liceu de Barcelona el 1953. 

A continuació teniu la web dedicada exclusivament a aquesta obra:
http://www.canigo125.cat/veus/Canigo.html

Provençal: llengua vehicular de la poesia trobadoresca.

És curiós estudiar la literatura catalana medieval, ja que és l’única literatura romànica en què es troba una clara separació lingüística entre la prosa i la poesia. Mentre que la prosa, des dels seus orígens, sempre serà en llengua catalana; la poesia, en canvi, tant culta com popular, es conreà únicament en occità. CoRedactam ja es va esmentar en una entrada anterior, no serà fins al s. XV, amb Ausiàs March que s’experimentarà un profund canvi, ja que per primera vegada s’escriurà poesia plenament catalana. Aquesta entrada pretén exposar, a grosso modo, les característiques principals de la lírica trobadoresca catalana.

La poesia trobadoresca sorgí al sud de França, a la cort de Poitiers, a finals del s.XI, la qual s’expandí cap a Itàlia i Catalunya; tot i sorgir al s.XII, la seva màxima esplendor serà durant el s.XII-XIII. El fet de ser trobador suposava un prestigi, ja que podien aconsellar grans senyors i gaudir d'una confiança que en altres circumstàncies no haurien tingut.  El trobador no només redactava el text  de la poesia, sinó que també componia la música amb la qual aquella havia d'ésser difosa per mitjà del cant. Així doncs, el trobador era músic i poeta a la vegada.

Els trobadors van elaborar una concepció platònica de l’amor, anomenada amor cortès (fin’amors) que consisteix en un triangle amorós entre la dama, el trobador i el marit (midons, hom i gilós, basat en  la relació de vassallatge tan present en l’època. Així doncs, en l’amor cortès, el trobador esdevindria vassall de la dama. Si la història d’amor entre ambdós prosperava, mantenien el seu amor en secret,  atès que hi havia els lausengiers, encarregats de vetllar perquè la dama mostrés fidelitat al seu marit, pul·lulen constantment a l’aguait. Per aquest motiu, el trobador emprava un pseudònim (senhal), sota el qual s'amaga l'identitat de la dama.  

Tot i que la  poesia trobadoresca era, principalment, de temàtica amorosa, també podia centrar-se en altres aspecte com: la política, la moralitat, etc. Per tant, existien diferents gèneres trobadorescos com, la cançó, on el trobador expressava el seu amor cap a una dama; el sirventès, poesia moralitzadora, política o d’atac personal; el plany, una lamentació fúnebre que plora la mort d’algun personatge destacat; l’alba, on es descriu la separació dels amants quan surt el sol; la pastorel·la, la qual explica la trobada entre una pastora i un cavaller que l’intenta seduir; i finalment, la tensó, un debat entre dos trobadors respecte un tema determinat.

Els trobadors principals de l’àmbit català, els qual s’ha esmentat que sempre escrivien en llengua occitana, són: Guillem de Berguedà, Cerverí de Girona, Alfons I, Guerau de Cabrera... entre d’altres. Al llarg del bloc aniré parlant de cadascun d’ells, ja que alguns tenen poemes ben coneguts.

Tot seguit, trobareu un power point on s’exposa més detalladament tot el context històric i literari d’aquesta època tan esplendorosa per a la poesia.

Poesia dels trobadors

View more presentations from Sílvia Montals.

Els trobadors catalans on Prezi

Joan Maragall. Una figura emblemàtica per a la cultura catalana.

El bloc de Viu la literatura Catalana no pot deixar de fer referència a Joan Maragall, ja que, com tots deveu ja saber, aquest 2011 commemora els cent cinquanta anys del naixement i els cent anys de la mort del poeta. Per aquesta celebració s’han preparat exposicions, rutes, espectacles, etc. Maragall és una de les figures indiscutibles de la literatura catalana i un personatge encastat en un dels moments més importants de la història.

 La poesia del període modernista català està clarament marcada per l’estil i les idees de Joan Maragall. Nascut a Barcelona el 10 d’octubre de 1860, fou autor d’una sèrie de poesies ben emblemàtiques per a la cultura catalana. Tot i que se’l coneix popularment com a poeta, no podem oblidar que també és autor d’assajos d’interès polític, ideològic i cultural.

La familia de Maragall gaudia d’una certa comoditat econòmica, disposava d’una petita indústria textil, és per aquest motiu que el pare del poeta volia incorporar-lo ràpidament al negoci familiar. Maragall, però observà que la seva vertadera vocació no era treballar a la fàbrica del seu pare i, finalment, el seu progenitor li va pagar els estudis de la carrera universitària de Dret. A les notes autobiogràfiques ens descriu com se sentía quan el seu pare el va incorporar a l’empresa:

“(...) vaig acabar el Batxillerat i vaig començar a ésser infeliç. (...) Vaig ser bruscament arrencat de davant dels llibres i col•locat davant de la tauleta del treball en la indústria a què venia destinat, i posat, en cert modo, en la condició de poc més que un aprenent El cop fou terrible i retrunyí en tot el meu ser, i d'aquell desballestament d'aspiracions contrariades s'alçà, portant l’estendard de la rebel•lió, ma passió per la poesia [...]. L'amor a la poesia es manifestà en una espècie de fúria per a omplir de munió de versos, amb fecunditat verament assombrosa i en tots els ratos que podia robar al treball, llibretes que amagava entremig d'altres més prosaiques i plenes de números referents a la nostra indústria.

(Joan Maragall Notes autobiogràfiques. A: Gabriel Maragall (1988). Joan Maragall: esbós biogràfic. Barcelona: Edicions 62)

El 1891 es casà amb Clara Noble, amb la qual va tenir tretze fills, i començà, aquest mateix any, la seva col•laboració en L'Avenç, on publicà alguns poemes i un article sobre Nietzsche. A partir del 1892 Maragall esdevindrà el capdavanter indiscutible dels nous aires de modernitat que circulen per Barcelona. Disposarà de diferents plataformes de llançament per proclamar-se seguidor del moviment modernista. Per un costat, revistes com: L'Avenç i Catalònia. Per un altre costat, les festes modernistes de Sitges, el Teatre Íntim i les societats corals.

Joan Maragall va exposar, també, la seva concepció teòrica sobre la creació poètica i el concepte de l’art en textos com ara Elogi de la paraula i Elogi de la poesia. Aquest pensament es basava en la paraula viva, la qual adment que el homes purs (els poetes) que viuen atansats a la natura, expressen el batec diví de la vida i la bellesa per mitjà de la paraula, que es converteix en poesia després d’una experiència de contemplació. Així, la poesia ha de reunir unes condicions ideals: l’espontaneïtat, la puresa i la sinceritat. Per tant, dit amb altres paraules, defensa la teoria de “dir les coses tal com ragen quan ragen en estat de gràcia”.

Joan Maragall morí a Barcelona el 20 de desembre de 1911. Les seves poesies més conegudes són: La vaca cega, Els tres cants de guerra, el Comte Arnau, Oda a Espanya, el cant de la senyera.

A continuació, deixo una sèrie de recursos perquè pugueu ampliar els coneixements sobre l’autor.

Joan Maragall

Veure més presentacions de Sílvia Montals.

Auca Joan Maragall (PhotoPeach)

Poemes de Maragall musicats: http://www.uoc.edu/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Poeta?autor=139

Senyoria: una novel·la de la Barcelona del s. XVIII

Jaume Cabré és un conegudíssim escriptor català actual, nascut l’any 1947. Es va llicenciar en Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona. Ha compaginat l’ensenyament universitari amb la seva gran afició: escriure. Més tard, va incorporà una nova faceta profesional: l’escriptura de guionatge televisiu i cinematogràfic amb produccions com la mítica Estació d’enllaç i Ventdelplà (entre d’altres).

Avui faré referència a l’obra de Senyoria, en la qual els seus personatges, les situacions i el propi context històric (edat moderna) formen un mosaic amb força dosis d’humor i ironia. Segons Cabré: Senyoria és una reflexió sobre la relació entre l'home i el poder, sobre la justícia i la idea del pecat lligada a la del càstig. L’obra es pot definir, d’un costat, com una novel·la políciaca, basada en un doble crim; i per un altre costat, una recreació histórica de la corrupció política i social de la Barcelona de Carles IV.

 Tot comença l’any 1799 a la ciutat de Barcelona, la qual viu sota el regnat d’una monarquia fidel de principis de l’antic règim. Descobrirem dos protagonistas totalment oposats entre ells. D’una banda, en Rafael Massó, regent civil de l’audiència de la ciutat; d’altra, l’Andreu Perramon, acusat injustament d’un crim que no ha comès, haurà de lluitar per demostrar la seva innocència.

A la novel·la apareixen retratats tots els estaments governants de l’època, des del mercantil al militar, passant per la justícia, el clergat i l’aristocràcia. L’autor combina l’estil indirecte amb el punt de vista subjectiu dels personatges i els incorpora a la veu narrativa, fet que provoca que els lectors tinguem una visió calidoscòpica de les accions i dels processos mentals de cada personatge. Cal esmentar que, el temps cronològic es basa en el flash-back.

La traducció francesa de la novel·la Senyoria ha estat distingida amb el premi Mediterranée 2004 a la millor novel·la estrangera publicada al país veí.

Segons Ramon Pla Arxé, un professor de la Universitat de Barcelona molt apreciat, comenta: Senyoria és una bona novel·la d’intriga que manté l’interès gràcies a uns personatges molt ben perfilats, a una ambientació excel·lent de l’època en què succeeixen els fets, i per damunt de tot a la perícia narradora del seu autor, i això ho aconsegueix en part per l’estructura desordenada del relat que ens porta a no saber on estem situats cronològicament fins que no se’ns aclareixen algunes situacions ben avançada la trama.

Us convido a llegir aquesta obra. Estic segura que no us decebrà!